No volia fer-ho, però sabia que passaria. Aquí no hi ha força de voluntat que valgui.
Tubercles, no he superat la prova de foc... tot i saber com aniria la cosa. No he estat capaç de retenir les llàgrimes als ulls, no he estat capaç de mantenir-me ferma davant la situació. I ja és el segon cop. La primera vegada em va agafar per sorpresa: havia sentit els rumors, fins i tot m'ho havien confirmat però encara no ho havia vist... i ja sabeu que diuen: si no ho veus, no és real. Vaig buscar-ho... i vaig plorar (com poques vegades ho he fet). I, fins ahir, vaig estar vivint amb la falsa esperança que la cosa no arribés a ser. Fins ahir. Fins ahir que vaig trobar-me amb el què és inevitable, amb el què ha d'arribar, amb el què toca ser per molt negar-ho. No obstant, havia d'esperar, no em veia amb cor, no amb tant poc temps per pair-ho, no quan la nit està caient sobre la ciutat i el son ens crida al seu costat... i així va ser. Vaig estirar el moment de la meva agonia fins al límit... fins a aquest matí. Un carreró sense sortida. Era el punt de no-retorn.
Quan he encès l'ordinador, he hagut de plantar cara a la realitat... i no ha estat fàcil. Gens. Ho he sabut en tot moment... per començar, ha estat capaç de predir en quin moment exacte caurien les meves defenses. I per acabar, les he fet caure abans d'hora, sense contemplacions (que importa plorar abans d'hora si, al final, saps que no podràs evitar-ho). Al principi la cosa ha estat lleugera (més o menys) i s'ha anat tornant més i més feixuga... qualsevol altre en el meu lloc, sense saber el que jo sabia, també ho hagués vist venir. M'ho esperava? Oh i tant! Ho sabia, però com qui veu el cel tapat abans de ploure i no pot evitar la pluja, tampoc jo he pogut evitar el que ha vingut a continuació. Segons després del resum, ja he començat a moquejar, un parell de minuts després ja plorava... al final, tremolava i tot. I no només pel qui ha caigut, sinó també pel qui ha quedat allà, destrossat, cridant i plorant (com jo i vés a saber quants milions de persones). Si, Tubercles, avui ha estat el dia triat pels "adéus"... per els "et trobarem a faltar"... per els "perquè?"... per els "no em puc creure que estigui passant". Ja és oficial (per segona vegada i després d'un any): en Portgas D.Ace és mort. I què ens queda a nosaltres... res. Em couen els ulls. Encara hi ha llàgrimes lliscant per les meves galtes. Encara recordo massa. Massa per a veure qualsevol altra cosa que eixugui una mica tota aquesta tristor. Massa per desfer-me de les llàgrimes. Massa per oblidar. Ni la "Reina de la Noche" em fa oblidar (ja veureu que vull dir, ja). Estic trista. Molt trista. A partir d'aquest moment, les coses ja no seran el que van ser. No més.
I no parlem només de l'Ace. Ahir, veient Bleach, també va morir algú altre. Algú que, personalment, no despertava en mi gaire simpatia però que, en el fons, no era per ell... més aviat per les companyies. Com sempre, més que per qui marxa, sap greu per qui es queda. Encara que, a Bleach, la dinyen tants que, al final, quedes immunitzat.
És tot un pas, certament.
Ja sé que no ve al cas però haig de preguntar-ho: quants de vosaltres teniu la nova versió del Windows Live Messenger, l'Essentials 2011? Es que acabo d'instal·lar-la al portàtil (si! ja tinc Wi-Fi!) i la seva "interfaz" és com molt lletja. Vaja, poc funcional. Sabeu que podeu tenir un missatge personal i tal, no? Bé, doncs amb la nova versió (i pel que he pogut comprovar de moment) no es mostra quan estas parlant amb algú, sinó que es mostra el nom que tens al perfil... pots configurar un missatge personal però és una pressa de pèl.
Tant innovar, i les petites tonteries que més agraden, les treuen... bah, "¡que son basura!" XD... vau veure el vídeo de Buenafuente? Bo, eh?
Què més? què més? Ah, si. M'encanta això del fons de pantalla variable! Resulta que, amb el Windows7, puc configurar varies imatges com a fons de pantalla, imatges que es van mostrant cada cert temps (depèn... jo les tinc 15 minuts). És tota una sorpresa perquè, de sobte, on estava en Kurama amb la seva sempre-vermella rosa, hi ha en Kurama mig despullat! És fantàstic. Meravellós. Sublim. Em passaria el dia mirant-lo, jejeje. I també puc jugar al Mahjong (no hi ha color... buscamines? el solitari? l'spider? bah...).
Jo només volia parlar de l'Ace i la seva tràgica mort... com sempre, acabo agafant altres camins. En fi... don...
P.D: No penseu que sóc superficial. Per tot això de l'Ace i One Piece. Algun cop m'he sentit destrossada de debò? algun cop m'he trencat en mil bocins per dins perquè la realitat ha estat dura? Si, evidentment. Però això queda en l'àmbit personal, no en el públic. El dolor, la ràbia per aquells que ni hi són, les llàgrimes de veritat. Tot queda fora del teclat, com a mínim, per a mi. Fins i tot les alegries reals, les que compten de debò, no trobo que hagin de ser airejades sense motiu. Sóc humana i, com a tal, pateixo i ploro... de veritat. Ara, també hi ha llàgrimes per la tristesa fingida, per a aquelles coses que són mentides, que no són reals. No em jutgeu per plorar per algú que no és real, que no existeix, al cap i a la fi, cadascú té una manera pròpia per a desfer-se de l'estres. Alguns comencen baralles, altres compren sense control... jo ploro.
Quan he encès l'ordinador, he hagut de plantar cara a la realitat... i no ha estat fàcil. Gens. Ho he sabut en tot moment... per començar, ha estat capaç de predir en quin moment exacte caurien les meves defenses. I per acabar, les he fet caure abans d'hora, sense contemplacions (que importa plorar abans d'hora si, al final, saps que no podràs evitar-ho). Al principi la cosa ha estat lleugera (més o menys) i s'ha anat tornant més i més feixuga... qualsevol altre en el meu lloc, sense saber el que jo sabia, també ho hagués vist venir. M'ho esperava? Oh i tant! Ho sabia, però com qui veu el cel tapat abans de ploure i no pot evitar la pluja, tampoc jo he pogut evitar el que ha vingut a continuació. Segons després del resum, ja he començat a moquejar, un parell de minuts després ja plorava... al final, tremolava i tot. I no només pel qui ha caigut, sinó també pel qui ha quedat allà, destrossat, cridant i plorant (com jo i vés a saber quants milions de persones). Si, Tubercles, avui ha estat el dia triat pels "adéus"... per els "et trobarem a faltar"... per els "perquè?"... per els "no em puc creure que estigui passant". Ja és oficial (per segona vegada i després d'un any): en Portgas D.Ace és mort. I què ens queda a nosaltres... res. Em couen els ulls. Encara hi ha llàgrimes lliscant per les meves galtes. Encara recordo massa. Massa per a veure qualsevol altra cosa que eixugui una mica tota aquesta tristor. Massa per desfer-me de les llàgrimes. Massa per oblidar. Ni la "Reina de la Noche" em fa oblidar (ja veureu que vull dir, ja). Estic trista. Molt trista. A partir d'aquest moment, les coses ja no seran el que van ser. No més.
I no parlem només de l'Ace. Ahir, veient Bleach, també va morir algú altre. Algú que, personalment, no despertava en mi gaire simpatia però que, en el fons, no era per ell... més aviat per les companyies. Com sempre, més que per qui marxa, sap greu per qui es queda. Encara que, a Bleach, la dinyen tants que, al final, quedes immunitzat.
És tot un pas, certament.
Ja sé que no ve al cas però haig de preguntar-ho: quants de vosaltres teniu la nova versió del Windows Live Messenger, l'Essentials 2011? Es que acabo d'instal·lar-la al portàtil (si! ja tinc Wi-Fi!) i la seva "interfaz" és com molt lletja. Vaja, poc funcional. Sabeu que podeu tenir un missatge personal i tal, no? Bé, doncs amb la nova versió (i pel que he pogut comprovar de moment) no es mostra quan estas parlant amb algú, sinó que es mostra el nom que tens al perfil... pots configurar un missatge personal però és una pressa de pèl.
Tant innovar, i les petites tonteries que més agraden, les treuen... bah, "¡que son basura!" XD... vau veure el vídeo de Buenafuente? Bo, eh?
Què més? què més? Ah, si. M'encanta això del fons de pantalla variable! Resulta que, amb el Windows7, puc configurar varies imatges com a fons de pantalla, imatges que es van mostrant cada cert temps (depèn... jo les tinc 15 minuts). És tota una sorpresa perquè, de sobte, on estava en Kurama amb la seva sempre-vermella rosa, hi ha en Kurama mig despullat! És fantàstic. Meravellós. Sublim. Em passaria el dia mirant-lo, jejeje. I també puc jugar al Mahjong (no hi ha color... buscamines? el solitari? l'spider? bah...).
Jo només volia parlar de l'Ace i la seva tràgica mort... com sempre, acabo agafant altres camins. En fi... don...
- Perdona, QUI està ON mig despullat?
- NINGÚ està ENLLOC tal i com va venir al món.
- Nalataia...
- Què? A sobre que et faig publicitat! A més, és el MEU portàtil. Puc posar-hi el que em sembli, mmh.
- ¬¬... si? com era? Ah, ja... "La Nalataia amb perruca..."
- Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! No! Aquesta foto no! Hauria d'estar guardada sota pany. D'on l'has tret?
- No pots amagar res de mi... no ho sabies? Jejeje
- ... nota mental: comprar verí per a guineus... Tu mateix. Ja t'ho trobaràs.
- Fer-te la dolenta et servirà de res.
- T'hi vols jugar alguna cosa, Shuu? ... blink blink...
- Eeeeeeeeh... no, és igual T_T
- Bene...
I a vosaltres, Tubercles només em queda dir-vos que l'hivern és llarg i encara li falta però no us ha d'amoïnar, que per alguna raó es van inventar les estufes. A més, el fred queda bé al vostre currículum... sinó, digueu-me, quants Tubercles suporten taaaaaaaaaaaan bé com vosaltres les baixes temperatures? Pocs... i és per això que vosaltres SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!
Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!
- Veus com no em fa falta res especial per a ser dolenta? Aquesta és l'especial "Reina de la Noche" XD.
- Me l'apunto... i te la guardo. Quan menys t'ho esperis.
- Saps que no, Shuu. Jijijijiji
P.D: No penseu que sóc superficial. Per tot això de l'Ace i One Piece. Algun cop m'he sentit destrossada de debò? algun cop m'he trencat en mil bocins per dins perquè la realitat ha estat dura? Si, evidentment. Però això queda en l'àmbit personal, no en el públic. El dolor, la ràbia per aquells que ni hi són, les llàgrimes de veritat. Tot queda fora del teclat, com a mínim, per a mi. Fins i tot les alegries reals, les que compten de debò, no trobo que hagin de ser airejades sense motiu. Sóc humana i, com a tal, pateixo i ploro... de veritat. Ara, també hi ha llàgrimes per la tristesa fingida, per a aquelles coses que són mentides, que no són reals. No em jutgeu per plorar per algú que no és real, que no existeix, al cap i a la fi, cadascú té una manera pròpia per a desfer-se de l'estres. Alguns comencen baralles, altres compren sense control... jo ploro.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Comenta, és gratuït! Però vigila, que si no m'agrada... ja pots còrrer, buahahaha!