Més estiu (que no, però quasi) i més perills

Ho intento, de debò que intento pensar en temes seriosos, que puguin interessar, que no siguin només burrades que em passen a mi pel cap, entrades sense sentit que no tenen ni cap ni peus, relats estúpids i inútils que no fan mal... però tampoc bé a ningú. Ho intento però no puc. Parlar sobre la realitat, la que tots tenim al davant, la realitat que podem veure amb els nostres ulls, aquella que sentim en la nostra pell... em sembla buit, absurd, fútil. Tothom en parla, tothom opina... i això em talla el rotllo. No vull ser una més de l'hort. Sóc un Tubercle. M'estic sota terra i només surto quan és indispensable, quan fa falta... si em necessiten. Si em necessito. Opinar del que opinen els altres, filosofar amb els mateixos arguments però diferents paraules, intentar veure el món a la meva manera per acabar, sempre, veient el món igual que els altres. Ho sento, no puc. Infantil?¿ Fantasiós?¿ Si. M'agrada veure el món a través d'una cortina de fantasia, de barrejar la meva realitat amb allò que em fa ser feliç, amb el què em fa riure, el què em fa sentir bé.
No sóc original, no sóc única... vull dir, hi ha molta més gent que es comporta així, molta més gent que fa com jo: refugiar-se en un lloc que només existeix dins seu, un món on els altres no poden entrar perquè no hi creuen, perquè no en formen part, perquè no el senten com a part d'ells. Però per mi és necessari, essencial, com l'aire que respiro. I és real.
No saber ser adulta... ser només una nena en un món que em queda gran, en un món que em fa por però em fascina, ser exactament el què vull ser, de la manera que em sembli bé sense pensar en què diran, en com em miraran, en què pensaran d'una persona de la meva edat a qui li pots treure el colors parlant de fer manetes, a qui li arrancaràs un somriure d'orella a orella amb la broma més estúpida del món, qui riurà sense concessions ni vergonya en qualsevol moment i qualsevol lloc, qui sent gran se sent petita i demana unes ales que l'acotxin, que la cuidin, que la protegeixin... en definitiva, jo. Jo i els que són igual a mi. Jo i els que són diferents. Perquè, en el fons, no som tan diferents. Sempre busquem el mateix... amb la diferència que, algunes persones, creuen que el seu camí és el bo, el vàlid, el de veritat. Són com una petita Inquisició. I els altres som les seves víctimes.
Doncs ja n'estic fins al cap d'amunt. Estic cansada d'haver d'aparentar, de no poder explicar a crits com sóc, què sóc, qui sóc. M'agrada la pinta que té el món des de la meva finestra. Amb els meus pròpies filtres.
Es com quan et submergeixes sota l'aigua i mires amunt. És màgic, increïble i tan sols et pertany a tu. Ningú més ho veurà igual, ningú més entendrà què veus i el que sents. Igual passa amb el meu món. Amb la meva família, amb els meus amics. Amb el meu entorn, amb allò que es troba tant i tant lluny de mi. Amb allò que mai coneixeré o veuré. No vull que canviï. M'agrada com està, vull que es mantingui igual. Sempre.
Somiar, divagar, imaginar, sentir... en cadascun de nosaltres... No és bo. No és dolent. No és diferent. És nostre. És el que volem, el que necessitem.

Mare meva, quin cacau porto a dins. Bé, no me feu gaire cas. Està clar que el meu fort no és arribar fins a les conclusions... sempre em quedo a mitges. No importa, no importa. Tant si ho enteneu com si no... tant és, de fet, no té res a veure amb vosaltres. Ni tan sols te a veure amb mi. Simplement, passava per aquí i he volgut deixar-ne constància. Per variar, he intentat ser adulta per un cop... i he fallat estrepitosament. M'he aixafat contra el terra en el meu intent sincer de ser una mica més, més... menys jo?¿ una mica més vosaltres?¿ No ho sé. No patiu, el pròxim cop tot serà com sempre: estúpid, inútil però 100% meu. Ja sabeu... SOU TOTS MOLT MACOS!¡ Dwwwwwwwwww!¡

Ja ns llegirem!!!! Ciao!!!!

Si teclegeu "diferent" al Google... la segona imatge que surt és aquesta. Autèntica