Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2015

Música a la carta

Imatge
Eh que abans us comentava que avui estava força desmotivada? Bé, doncs sóc una persona que es mou per impulsos, i aquests solen ser bastant simples. Ja ho sabeu, no sóc gaire complicada: a mi em regales una piruleta i sóc feliç, així de fàcil. I com que sóc tan simple, és molt senzill animar-me, per exemple, amb una tassa de te calentona. I això he fet: prendre'm una bona tassa de te mentre estudiava alemany i, vés per on, oli en un llum! Ara estic d'energia fins al cul, cosa que no vol dir que us escrigui un monòleg de metre i mig: NO. Però sí us faré una recomanació (recordeu quan feia recomanacions a tort i dret? Jo tampoc).
A TV3, tots els diumenges, després de les notícies, fan un petit espai dedicat a la xarxa que té per nom "Espai Internet". Molt sovint, les pàgines que hi surten i les aplicacions que presenten no m'importen i/o interessen el més mínim però, coses de la vida, avui hi feia un cop d'ull i he vist una entrada sobre una web que ofereix mú…

El petit dinosaure

Imatge
Habemus Stegosaurus! Ja ha nascut, per fi ha sortit de l'ou, tot i que li va costar una mica. De fet, em vaig sentir molt com el Dr. Grant quan ajuda al velociraptor a sortir de l'ou: jo també vaig haver d'enretirar la closca perquè no hi havia manera que ell sol se'n sortís xD. S'ha passat dos dies de més en aigua, a veure si així creixia un xic més... i ho ha fet, però la diferència tampoc mata.



Ara només li falta nom i lloc a la meva habitació. Oh, i esperar que no es deshidrati i quedi fet una pansa. Per cert, és més bufó al natural, tot i que de cara fot força por. I és tou, potser no com una esponja però si com una gelatina molt dura. I llefiscós. De fet, quan vaig llençar l'aigua on el tenia mentre era a l'ou, es va formar una escuma comparable a la que fan els cigrons o les llenties cuits i envasats. Molt estrany.
Tubercletes i Tuberclets, avui estic molt desmotivada, tantíssim que, quan he anat a votar, m'he estat cinc minuts bons mirant-me le…

Maleït Desembre congelat

Imatge
Wir befehlen zu viel. Wir gehorchen zu viel. Wir leben zu wenig.
"Eine Leichenrede" - Kurt Marti
Jo hi afegiria un "Wir arbeiten zu viel" també perquè, mirant el calendari, això és el que faré fins a mitjans de Gener: treballar, treballar i mortificar-me les festes. El treball ens fa lliures, diuen. Sí, segur. Faré més hores que un rellotge. Damn life. I jo que volia gaudir d'un Nadal en família (que no la meva, sinó els meus cosins petits)... doncs dues pedres: ni nens ni res. S'ha de tenir mala sort. Whatever.
Canviant de tema, i de registre, us vaig explicar que m'havien regalat un ou de dinosaure? No? Ja pot ser; tinc tantíssimes coses pendents d'explicar o que voldria explicar però que, per una raó o l'altra, mai surten a la llum, que no sé què he dit i què no. Total, que pel meu aniversari em van regalar un ou d'aquells que poses en aigua i, passats un parell de dies, surt una bèstia prehistòrica. Doncs bé, fins ahir mateix, el pobre a…

Digimon per a nostàlgics: Ñyuum

Imatge
Ara que la Digifebre ha tornat a les nostres vides, i ignorant la nova temporada, molts fansubs s'han llençat en caiguda directa a recuperar l'honor i la dignitat d'aquesta franquícia que, us poseu com us poseu, supera a Pokemon i de llarg.
Arreu trobes re-edicions i re-traduccions de la primera temporada de Digimon: en anglès dual i amb subtítols, en castellà dual i amb subtítols, amb una única pista d'àudio i així fins a l'infinit i mes enllà, Bé doncs, fa uns dies, em van enviar un link de Telegram perquè em mires l'edició BD de Digimon amb l'àudio d'aquí, el que mola, no la barrabassada anglesa. Em va picar el cuquet de la nostàlgia i, tot i tenir la sèrie completa en DVD amb àudio castellà, vaig pensar "Calla, busca-la." I així he passat aquest lluminós matí de diumenge: buscant Digimon. I fent feina d'alemany, és clar, que no tot és diversió i parranda (ole, ole!).
La primera opció sempre és Nyaa, més que res perquè suposa una eina …

L'aventura evoluciona... però l'animació es queda a l'edat de pedra.

Imatge
Ahir us deia que Digimon tornava a les nostres pantalles. Que després de 15 anys, aquelles bèsties estranyes i digitals, mil cops millors que els incomprensibles Pokemon, tornaven amb una nova temporada. I jo frisava per veure-la. També us vaig explicar que serien sis parts, sis doloroses entregues separades per mesos d'agònica espera. El que no vaig donar va ser la meva opinió. Bé, doncs ara ja ho puc fer. Per punts (necessito aclarir-me les idees). Atenció, que pot haver-hi spoilers, eh!

L'aventura evoluciona

Imatge
Per fi! Per fi! Digimon ha tornat! Per fi! Avui mateix s'han estrenat els quatre primers capítols (de 32 que s'emetran) i ja friso per veure'ls. Llàstima que ens toqui esperar a l'Abril de l'any que ve per veure els següents, però en fi. 
Pel que he pogut llegir, són sis sagues, de quatre capítols cada una. L'estil em recorda una mica a la segona temporada de Durarara!, que també ha estat dividida en parts i emesa per torns. Una putada, si voleu la meva opinió: ja són ganes de fer-nos patir. Amb premeditació i traïdoria.
Aquesta primera quatri-entrega té per nom Reunió (再会). Imagino que tractarà sobre la dificultat pels joves d'establir una família pel seu compte i trobar una feina digna. Digo yo. D'entrada, per la quantitat de gifs que hi ha a Tumblr, la cosa promet. I sinó no em creieu...


Riurem, riurem molt. M'ho passaré teta. Tinc grans expectatives pel que fa a l'anime, per descomptat, però el que més ganes tinc de veure són les conseqüènc…

Un Saló introspectiu

Imatge
El cap de setmana passat va tenir lloc el Saló del Manga. Visita obligada, com sempre. Aquest any però, la companyia va ser força diferent, per no dir quasi inexistent. Entre horaris laborals mal combinats, exposicions i xerrades, tallers i amistats vingudes d'arreu, aquest Saló ha estat un dels més solitaris de la meva vida.
No em queixo, cadascú s'ho munta com pot però, comparant-ho amb anys anteriors, aquest ha estat una mica tristot. Tantes hores pel meu compte, sense ningú amb qui parlar, riure o, simplement, passejar en silenciosa companyia, es va fer dur. De fet, estava tan poc motivada que no vaig fer ni una fotografia i, si no recordo malament, de disfresses bones n'hi havia moltes, sobretot en grup (coi, quina enveja...). Però dir que estava sola, sola tampoc és encertat. Mireu a qui vaig recollir pel camí...

Sembla petit, oi? Doncs proveu a carregar-lo tot el sant dia pel Saló i en parlem. Ni us imagineu els problemes que vaig tenir cada vegada que anava al lav…

All my loving, nai no nai no naaa

Imatge
No em jutgeu, jo no ho faria, però hi ha forces superiors a mi (sí, sé que sona impossible, sé que és inimaginable que hi hagi algú més capaç que jo, però l'univers és màgic). Així que no us deixeu enganyar pel títol del post; com dirien els moderns d'avui en dia, "Es postureo, o sea.". I, per una vegada, els dono la raó.
La raó a mitges, si més no, perquè sí que hi ha cert amor en tot això: amor als llibres. A finals de setembre, i desesperada per la incapacitat d'encarregar un llibre que, aparentment i segons totes les llibreries, no existia, vaig recórrer a Amazon en un últim intent d'autoconservació. Sabia que, si no era capaç de trobar el que volia, passaria el Nadal en alguna institució psiquiàtrica sense visites autoritzades i, sincerament, la reclusió involuntària no està feta per a mi. El cas és que, en qüestió de minuts i amb una carència total i absoluta d'humilitat, vaig trobar i encarregar el llibre; llibre que, per cert, ja tinc en català p…

Una d'independentistes (o no) i d'intolerants (i molt)

Imatge
Aquesta encara no us l'havia explicada.
Fa cosa d'una setmana (o potser més, tinc un cacau amb això dels dies que no és normal), estava jo tan tranquil·lament netejant lleixes, i cubetes, i armaris quan va entrar una senyora de mitjana edat (mitjana edat adulta, i com que els joves d'avui en dia arriben fins als 35, doncs podríem dir que la senyora rondava la cinquantena alta) i em va preguntar com anava la cosa, fet en sí incomprensible perquè no treballo pas a la NASA, però vaja. 

Carta a un/a miserable

Sé que no arribaràs mai a llegir això. Sé que ni tan sols saps que, més enllà del teu mesquí món, existeix algú que t'avorreix amb tota la seva ànima, algú que et desitja el pitjor que se li pot desitjar a una altra criatura, perquè ni tan sols et puc considerar humà.
Ets una rata miserable que no coneix la vergonya, ni la misericòrdia; algú per a qui paraules com empatia, solidaritat, respecte o dignitat no són més que lletres a l'atzar en una pàgina en blanc que els altres anomenem vida.
Ets una criatura vil que s'aprofita de la bona voluntat dels seus conciutadans, als quals no dubta en ferir i humiliar, car la teva essència, la teva ànima està podrida, tacada més enllà dels límits insuperables inherents en l'espècie humana.
Ets un monstre sense consciència que engoleix tot allò que és bo i agradable sota el sol i ho converteix en cendra, en fum i brases, consumint-ho tot egoistament sense deixar ni l'ombra de l'esperança pels altres.
No hi ha paraula prou forta…

El selló del diable

Imatge
Aquest matí he sortit una altra estoneta amb la bicicleta i, tot i la distància recorreguda, sembla que les meves cames porten bé l'esforç. De moment. Tampoc m'hi he matat gaire, no us penseu, ni sóc ciclista ni vull ser-ho (algun cop us he fixat en les cames que tenen?!) però el passeig ha pagat la pena. A més, un cop dominat el truc dels pinyons i les marxes, tot ha estat fàcil i simple, sobretot les pujades, les poques pujades que m'he trobat. Tot i que la primera que he fet, sense canviar de marxa ni res, ha tingut com a conseqüència un lament trist i dolorós dels meus quàdriceps. Pobres, no s'ho mereixen. Però ha estat agradable, sobretot per la fresca que passava, no com el cap de setmana passat, que feia un sol de justícia i jo, feliç de mi, vaig sortir amb pantalons llargs a fer la volta al barri. Una mica més i se m'enreda la llengua a les rodes de tant que em penjava...
Tot i així, jo volia parlar sobre el selló. El selló? Sí, la punta de fletxa aquella …

Després de mitja vida, per fi torno a seure damunt d'una bici.

Imatge
Feia catorze anys que no m'asseia en una bicicleta, catorze anys! Sort que, igual que passa amb les taules de multiplicar, anar en bici no és una cosa que s'oblidi fàcilment sinó, ara estaria a urgències. I com pot ser que fes tantíssim temps que no agafés una bicicleta? Els motius són diversos i variats però la raó principal és la meva mare. 
Mai he estat una santa, no a casa, com a mínim. A l'escola sí, allà era l'encarnació de la santedat i les bones maneres. A casa sempre he estat més punyetera. No mala gent, però si rebel. I en un d'aquests atacs de revelació contra la autoritat típic dels adolescents (suposo), la meva mare em va castigar tot un estiu sense bicicleta (o això interpreto després d'anat sumant les parts dels records dispersos). Sigui com sigui, un estiu va seguir al següent. I aquest a l'altre i així successivament fins avui. El resultat de tot plegat és mitja vida sense pujar a una bicicleta. Me germana sol dir que aquí, la tonta, vaig …

L' Esperit Sant, el Diable i l'escombra de la Nalataia

Imatge
Bé, doncs la cosa va sobre coloms. No és un dels meus temes preferits, ni tampoc un de recorrent però, de vegades, les coses no són com volem i, sinó, que els ho preguntin als milers de llicenciats i graduats universitaris que s'han quedat sense ungles de tant menjar-se-les. 
Fa una mica més d'un mes, estava tan tranquil·lament endreçant els meus pensaments i fent equilibris en un tamboret quasi, quasi més alt que jo quan, sense preàmbuls, ni cants celestes, ni llums encegadores caient com cascades d'aigua del cel, un colom blanc immaculat (o, com a mínim, tan immaculat com pot estar un colom a Barcelona) va entrar volant a la botiga on era. No va ser una entrada d'aquelles típiques, que acaben amb el colom incrustat a la paret, no. Aquesta entrada va ser divina: la bèstia va avançar a càmera lenta, com surant en una corrent invisible i, a mig camí, va fer anar les ales enrere, com si tragués pit, com si les estigués dient al món "Ei, sóc aquí", i va quedar …

Complicitat d'amagat

Imatge
Segons l'IEC, el terme "robar" implica apropiar-se d'una cosa que no és nostra amb violència i/o engany, a banda de fer-ho d'amagat si les circumstàncies són favorables. "Pispar", en canvi, és el mateix però sense les hòsties ni les mentides. Sigui com sigui, el cas és que algú s'endu una cosa que tenies tu i, per bé o per mal, ni te n'adones. A no ser que ho faci davant la teva puta cara i pretengui fer-te'n còmplice.
Això és, a grans trets, el que em va passar fa relativament poc en un lloc de la Terra, el nom del qual no vull mencionar. 
L'anècdota, perquè no és res més que això, per sort, tot i que poc li va faltar per ser portada dels diaris, gira al voltant d'uns elements, diguem-ne "X" que, en el seu conjunt, formen un element major, diguem-ne "Y". Doncs bé, resulta que una excepcionalment calorosa tarda de Juliol, i no serà perquè no n'hàgim tingut, una parella d'edat entre la menopausa i la calví…

Aires de rereguarda

Imatge
Si quan heu llegit el títol de l'entrada heu pensat en pets, l'heu encertat. Ara, si penseu que em dedicaré a parlar de ventositats, aneu arreglats. Cadascú que s'aguanti amb les seves i deixi tranquil·les les dels altres. El títol de l'entrada fa referència a una conversa molt animada que vaig tenir amb me germana fa poc més d'un dia; efectes secundaris dels xats.
De les poques coses que us puc explicar i que no em donaran bitllet directe al purgatori, destaco els comportaments estranys de l'ésser humà, perquè som rarets, això es un fet. Com també és un fet que la gent no entén les indirectes (i dit sigui de pas, les directes). O és que la persiana baixada d'un comerç no és prou eloqüent? Que de què parlo? Bé, doncs precisament del que acabeu de llegir: ara resulta que un comerç amb la persiana baixada i els llums apagats no està tancat, sinó en stand-by. I per què ho sé, això? Perquè m'hi he trobat (digueu-ne persiana, digueu-ne porta de 3x4 tancada …

L'ictus de la Bunny

Imatge
Navegant per la xarxa, m'he trobat això.


El cas és que, a part d'arrencar-me una riallada, m'ha fet pensar en el munt de persones que van per la vida amb cara d'haver-se empassat accidentalment un got de vinagre. I més que l'expressió que porten, en l'actitud que mantenen. Vull dir, quan entro a algun lloc (i on dic lloc, dic botiga), saludo, potser no efusivament, però sí dic "Hola", que és el mínim d'educació que tothom hauria de demostrar de cara a la galeria. Si per dins t'estàs recordant de tots els morts de la persona que tens al davant, doncs és cosa teva; de fet, i com solia dir el meu pare, tens dos problemes: enfadar-te i desenfadar-te (quantíssimes vegades no m'ha salvat aquesta frase a mi...), tot i que en aquest cas seria "amargar-te i desamargar-te", però ja m'enteneu.
Que per què m'exclamo? Simple: quan et passes vuit hores al dia saludant a la gent, esperes que, com a mínim, ells compleixin amb la seva pa…

126 paraules

Imatge
Un dels únics seguidors que (encara) m'escriu de tant en tant, m'ha deixat un missatge preguntant-me per la meva anterior i críptica entrada. Si bé el significat de la mateixa està lluny de ser compresa en la seva totalitat per part vostra, crec que la idea queda prou clara: to be or not to be, baby. Ja sigui to be una tortuga o not to be una treballadora explotada per un sistema que prioritza el capital i el desconeixement. Amb paraules més maques o més rebuscades, amb una redacció més simple o més complexa, el concepte inherent a la entrada era el desemparament que sent una majoria quan es topa amb la realitat d'unes minories molt afortunades.
Sigui com sigui, la meva resposta no ha tingut gaire a veure amb l'aclariment que acabo de fer. De fet, li dic que ahir, mentre estudiava pels examens finals d'alemany, vaig escriure una història... bé, "història" sota paraula d'honor, més aviat frases unides entre elles mitjançant comes, connectors i algun q…

Coses estranyes que (encara, sí) em passen

Imatge
De vegades, la vida ens dona oportunitats que no podem deixar anar. D'altres, aquestes oportunitats ho seran si nosaltres ho volem. Sovint, aquestes oportunitats no són res, poc menys que fum... però nosaltres ens entossudim en agafar-les. Ens hi aferrem com un nàufrag al flotador que el manté amb vida. I ens equivoquem. Però estem tan desesperats que no ho veiem, no som conscients que aquestes oportunitats que se'ns han materialitzat al davant no són nostres, són una trampa, no ens corresponen. I les mantenim a prop per por a perdre-les però, el que no sabem és que no ens ha de fer por perdre quelcom que mai ha estat fet per a nosaltres. Tot i així, la por, la indecisió, la inseguretat, el fracàs i tantes i tantes emocions que ens capgiren del revés, ens passen una mala jugada. Totes aquestes oportunitats ens encadenen i desperten un "jo" que no correspon al real, que no ens representa. Per desgràcia, no sempre ho veiem. De fet, m'atreviria a dir que no ho fem,…

Gogatsu wa kimi no uso: Mentides al Maig

Imatge
Heu de reconèixer que he estat ràpida amb el títol, eh? Eh? Eh? Altra cosa és que els qui llegiu aquesta entrada entengueu la ironia del moment. Si més no, la primera part. La segona és una mica més subtil, i em recorda dolorosament al silenci de tres part d'en Kvothe. Així que l'hauré d'explicar.
Any 2014, si fa o no fa, per aquesta època. La gran notícia de l'any irromp amb força i contundència als cors de tota una generació (i legió) de fans qui, com Camarón, s'esquincen la camisa: torna Digimon. La xarxa s'omple de dibuixos, històries paral·leles, especulacions... tot és possible. Els qui no estan emocionats i comptant els dies, estan en estat de xoc, incapaços d'estar atents a res més. Nova sèrie d'animació anunciada per a la primavera del 2015. Tot un any engolint la informació en comptagotes que ens arribava del Japó com si d'ella en depengués la nostra vida. Tot un any explicant a qualsevol disposat a escoltar-nos que Digimon tornaria a des…

Les trampes d'Orange

Imatge
Jo volia parlar-vos sobre els dolços que vaig fer el divendres (que ja ho faré) però abans, una petita reflexió sobre Orange i les seves trampes comercials.
Encara no fa un any, la meva família i jo vàrem decidir accedir al món d'Internet als mòbils. I per "accedir" vull dir "contractar la tarifa més cutre existent i tira milles". Jo no volia aquest invent del Diable pul·lulant a totes hores pel meu mòbil, així que m'hi vaig negar en rodó. Mon pare i me germana s'hi van apuntar, Me mare, igual que jo, no en volia saber res. Fins aquí, tot molt normal, res a destacar. Total, anem a la botiga d'Orange i els fem coneixedors de les nostres intencions. A més, jo els explico que el meu vell (però actual en aquell moment) mòbil està fet una carraca, s'apaga quan li sembla i, de vegades, truca sol. Vaja, que li toca jubilar-se (5 anys, bona edat). El meu pare i me germana agafen la tarifa d'Internet barata i se'ls ofereix un mòbil nou, a raó de…

Llibres que he aconseguit per St. Jordi.

Imatge
Al final, i com era d'esperar, no m'he fet amb tots els llibres que esperava. Lògicament, era impossible que tots aquells que m'havia demanat estiguessin disponibles a les paradetes que hi havia des de Diagonal fins a Colón... però somiar és gratis. En qualsevol cas, em vaig embutxacar tres llibres de la llista i una sorpresa inesperada.

En total, i comptant que som quatre gats, la jornada va acabar amb 11 llibres sobre la taula i un DVD.


Descomptant un parell de llibres que no tinc intenció de llegir, aquest St. Jordi em tindrà entretinguda fins a finals d'agost, més o menys, que serà quan entri en sequera literària. La única cosa que m'escama una mica és que aquesta vegada no hi ha cap llibre en català. Cap dels meus, vull dir. I no m'he n'havia adonat fins fa poques hores. No és que menystingui la lectura en castellà o anglès... és que se'm fa estrany, simplement. En fi.
Aquests són, amb la llei a la mà, els meus llibres:

La sorpresa d'aquesta t…

Sobre la meiosi.

Imatge
ODIO EL CODI HTML
Apa, ja ho he dit. Informàtics del món, podeu odiar-me, però no canviaré d'opinió. Obligueu-m'hi si teniu pebrots. 
Ja ens llegirem (si no faig puré de portàtil abans)!!!! Ciao!!!!
Imatge

Llibres que vull (i tindré) per St. Jordi

Imatge
Doncs ja està aquí la primavera. Bé, quasi. I amb la quasi primavera, arriba St.Jordi, aquell meravellós dia en que gran part de la població recorda que sap llegir i, en un esforç sobrehumà per semblar allò que no són, es compra llibres que, pobrissons ells, mai seran oberts. Això sí hauria de ser un crim i no pas combinar camisa fúcsia amb pantalons de guepard, a qui coi li importa això?!
Jo espero amb candeletes que arribi el dia: veure tants llibres pel carrer i que la gent els faci cas, em genera una sensació de satisfacció total i absoluta. Penso que, per un dia, la cultura li ha guanyat la partida a la mediocritat a la que està sotmesa aquest país per culpa dels incompetents que tenim com a governants. Després recordo que alguns llibres els "escriuen" persones com la Belén Esteban i negres núvols enfosqueixen el meu dia. Però el balanç segueix sent positiu: hi ha llibres, arreu. Llibres.
I aquesta és la meva llista per aquest any (alguns encara no han sortit, d'al…

Estrelles a CosmoCaixa

Imatge
Ser jove té les seves avantatges. Moltes, però no les enumerarem totes, no fa falta. Quedeu-vos amb la idea que, si tens el Carnet Jove de La Caixa, els museus de la mateixa entitat són gratuïts. Això vol dir que si no vas a veure regularment als capibara del CosmoCaixa perquè no se sentin sols sense la teva companyia és perquè no vols. Així de clar i català. Jo sí sé aprofitar les oportunitats (com a mínim, aquestes).

Divendres vaig anar al CosmoCaixa amb me mare. No recordo si us havia comentat que, la setmana anterior a aquesta, vaig estar al Caixa Fòrum mirant-me la exposició de Pixar. Bé, el cas és que el mateix dia que vaig llegir al ElPeriòdico que feien una exposició de Pixar, també vaig llegir que en feien una sobre noves tecnologies, superpoblació i coses semblants al CosmoCaixa. Així que vaig fer doblet. De fet, les coses van anar com van anar perquè a la expo de Caixa Fòrum no deixaven fer fotos i jo em vaig quedar amb les ganes de fotografiar els models d'en Wall-E i …

[Ressenya] Galavant

Imatge
Aquesta és la cara estrella de la temporada. De la meva temporada. I de què us estic parlant? Doncs d'una sèrie americana molt divertida i entretinguda, de només 8 capítols i que es fa tan curta de veure com Death Parade.
Abans d'entrar en matèria, heu de saber que jo no sóc gaire de musicals. M'agraden les bandes sonores? Sí. M'agrada gravar-me a foc les lletres de les cançons? Sí, però els musicals? No, gràcies. Òbviament, tots tenim una taca a l'historial: som humans, què esperàveu? Perfecció? Però si ni tan sols sabem què és això!
La meva taca és ell. Bé, ell no, ell no seria una taca, més aviat una medalla. El que vull dir és que la sèrie que protagonitza aquest gentleman m'ha obligat a reconèixer que els musicals tampoc estan tan malament, no tant com jo pensava. És clar que has de saber triar bé el musical, és a dir, basar totes les teves opinions sobre aquest gènere a partir d'experiències anteriors amb pel·lícules com Crybaby o Sweeny Todd potser …

La Japan Weekend (to reshulona ella)

Imatge
Ueeeeeeee! Per fi trobo temps per dedicar-vos unes paraules. Ja era hora. Si sabéssiu el calvari que he passat aquestes últimes setmanes, em tindríeu una mica de pena, us faria molta llastimeta. De fet, em trobaríeu tan adorablement adorable, que m'abraçaríeu com si fos un osset de peluix flonjo i amb olor de Nenuco. Òbviament moriríeu, perquè a mi ningú m'abraça sense el més estricte dels consentiments. Però tot això no ve al cas. Ara, només com a dada curiosa: vaig batre el meu propi rècord d'aparició-desaparició de bony per ansietat, una mica com en Homer Simpson: es va manifestar de la nit al dia, aguantant com un campió tres dies i va desaparèixer en un tres i no res, esvaint-se i tornant al lloc d'on havia sorgit en temps rècord. Imagino que la quantitat malaltissa d'infusió relaxant que em vaig estar prenent durant cinc dies, a dues tasses el dia, va ajudar una miqueta. L'altra miqueta va ser de collita pròpia. Whatever.

Die Spleene o l'art de fer yuyu, mucho yuyu.

Imatge
Segons el diccionari en línia Pons, aquesta és al definició de Spleen en alemany: una mania, un caprici, una excentricitat (aquesta és de la EOI). Si ho busqueu en anglès (que de ben segur algú ja ho ha fet perquè la paraula li sonava), trobareu que vol dir melsa. Segons la meva professora d'alemany, el vocable alemany deriva de l'anglès. Bé, no sé quina relació malaltissa es pot establir entre tots dos conceptes, però serà millor que ho deixem córrer; segur que no en sortiria res de bo.

Un Sant Valentí anatòmicament correcte.

Imatge
No, això no és una entrada porno. I sí, el capítol de Karekano on la Yukino i en Soichiro perden la virginitat és més eròtic que 50 Sombras. Però no, no he vist la pel·lícula, ni ganes; la opinió crítica dels experts m'és suficient.
El tema de l'entrada gira al voltant de Sant Valentí una mica per casualitat. Més aviat és una excusa; el dia de Sant Valentí, vull dir. A principis de la setmana passada, la meva germana em va proposar fer un pastís per Sant Valentí, un en forma de cor, òbviament. Però com que ni ella ni jo som molt donades als tòpics, enlloc de representar la figura clàssica, aquella que mostra les natges d'una noia qui, enlloc d'ajupir-se flexionant les cames, s'ajup doblegant l'esquena (Sant Valentí no només perpetua una festa absurda, producte de les ànsies lucratives de les grans empreses, sinó que també eternitza la sexualització de la dona, presentant-nos com a símbols i trofeus i  no com a persones), me germana em va dir que, ja que sóc Bi…