Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2018

Dies d'institut. Dia V: Les vacances de Nadal són una enganyifa dels de dalt

Imatge
Molt bones festes a totes i tots Tubercles! Una vegada més arriba el final d'un llarg any carregat de maldecaps i sessions interminables de patiments interns continus! I és que no hi ha res com disposar de 365 dies per flagel·lar-nos sense descans! O és que potser penseu que l'any vinent serà tot de color de rosa? No, no, no, el pròxim 2019 també les passarem putes, per activa o per passiva, que ja ens coneixem.
Així i tot, amb alegria, collons! S'ha de ser positiu a la vida, i per molts exàmens que tinguis després de les vacances, i per moltes hores que hagis de passar encadenat a la feina, i per vegades que et repeteixis a tu mateix que temps trauràs, no saps d'on, però ho faràs, no t'has de deixar vèncer per l'adversitat! Ens en sortirem! Yes, we (probably) can! - no obstant, troba't un weekly planner i comença a organitzar-te la vida -.
Mentrestant, el Pare Noel ve i va, el Tió fa una cagadeta aquí i allà, la Mare es passa la tarda aïllada a la cuina e…

Dies d'institut. Dia IV: Escopinyes mentals i d'altres maneres de relaxar els esfínters

Imatge
Sabeu què és el pitjo de tenir temps? Tic- tac, tic-tac. Exacte: tenir temps. És una tortura. Jo m'espavilo millor quan vaig de cul, sembla que el meu cervell m'organitza millor la vida. Amb un pont tan llarg com el d'aquesta setmana, em surt el temps per les orelles i en lloc d'estudiar - perquè és el que hauria d'estar fent, que la setmana pròxima m'esperen dos exàmens de traca -, aquí estic, escopint lletres i signes de puntuació sense ordre ni concert.
I per què serà que la falta d'hores ens allibera del caos organitzatiu de les nostres vides? Jo tinc una teoria. Ehem, com menys temps tenim, menys coses podem fer un mateix dia i, per tant, busquem mil i un forats per fer-ne més del compte i això vol dir que ens aturem a pensar, i pensar ens porta a reflexionar que, potser, moltes de les coses que tenim intenció de fer no són necessàries i, per tant, no hi perdem el temps. El resultat és que fem allò que realment cal i deixem les minúcies per quan ens s…

Dies d'institut. Dia III: That damned chaos called tests

Imatge
Com diu me germana tot sovint, no em da la vida. I és que, en dos mesos que porto de classes, ja acumulo 6 exàmens, dos simulacres, quatre treballs, set pràctiques i un indecent nombre d'exercicis fets in situ. De fet, som a principis de mes i ja m'han programat tres exàmens més - un dels quals és la versió d'institut de l'examen final de bioquímica de primer de carrera, prova que, recordo, va durar quatre putes hores -. Aquesta vegada no m'hi estaré tantes però és igual, perquè allà on he dit bioquímica, dic microbiologia i ja tenim l'equivalent perfecte! Què hi fa, que només siguin dues hores quan són quatre temes de micro, un dels quals és obra i miracles dels medis de cultiu?! 
De debò que estic il·lusionada amb aquest grau i tinc moltes ganes de seguir endavant, fent front als reptes que suposa combinar feina i estudis - paraula d'honor, m'encanta això de dinar en trenta minuts cada dia i córrer a la feina perquè un munt de clients poc suportables…

Carta des d'una habitació pròpia

Imatge
Hi ha coses que no es poden mantenir en silenci, soterrades sota terra. Han de veure la llum. Estimades i estimats, us presento en exclusiva el document que ha dut a la Fiscalia General de l'Estat i a VOX a presentar les més que proporcionades penes que demanen pels implicats en l'1 d'Octubre de l'any passat.

Aquesta és la missiva que l'O. Junqueras va escriure personalment a totes les catalanes i catalans de pura sang i que va arribar a les bústies de tota Catalunya pocs dies abans de l'1 d'Octubre. És real, podeu preguntar-ho a qualsevol independentista orgullós de ser-ho: tots conservem aquesta carta a la tauleta de nit, juntament amb la xapa de l'estelada, el llaç groc i les dents que li van caure al Policia Nacional que teniem al davant quan li vam girar la cara d'una cleca.
Per què surt a la llum, ara? Per què deixo constància, voluntàriament, d'una prova tan irrefutable per a l'acusació? Doncs perquè ells ja la tenen. Sé de primera m…

Dies d'institut. Dia II: Teniu un reculatemps?

Imatge
És com tornar a la uni, només que amb la lliçó ja apresa, amb més feina a casa que a classe i una inquietant i constant manca d'hores al rellotge. Necessito temps, temps real, temps físic, temps mesurable - endavant i endarrere, manipulable vaja -. Necessito hores que no tinc, que no sé d'on robar, que no sé a qui prendre. Anhelo una bombolla atemporal, aïllada del temps i de l'espai que pugui usar a voluntat. En definitiva, busco desesperadament un reculatemps que em permeti viure i reviure cada dia una vegada, dues vegades, mil vegades! Les que calguin per absorbir tot el que haig d'assimilar; la osmosi ja no és suficient.
I no exagero. Ho sembla, però no. Faig tres coses al llarg del dia. Tres, literalment: dormir, estudiar i treballar. En bucle. La meva vida es resumeix així. Ara mateix és un acrònim: DET - Doneu-me Estimulants Thòstiaputa! -. No m'estranya que m'adormi com un soc tan bon punt poso el cap al coixí. Me germana m'odia amb tota la seva àn…

Dies d'institut. Dia I: On fire

Imatge
Bé, parlar de dia 1 potser és exagerat perquè, a la pràctica, encara no he començat - tot i que divendres passat vaig passar-me dues hores a l'institut, coneixent les instal·lacions, memoritzant el camí i el recorregut cap a les classes, i rebent advertències sobre la possible hostilitat dels adolescents, a qui anomenaré esitos des d'ara, que fan classes allà; literalment, ens van dir que si ens provocaven, actuéssim com els adults que som i suéssim de la seva immadura i granulada cara -.
El resultat segueix sent el mateix: demà classes pel matí i treball per la tarda. Ja tinc la meva reserva d'electrococo - que diu me germana - a l'armari, ben conservat i a punt per a infusionar. I divendres passaré per l'herbolari, aviam si tenen gelea i, així, puc fer complet el meu dopatge sa i natural.
De tota manera - i perquè sóc així d'especial i rara -, avui he començat a subratllar i resumir els primers temes dels llibres que tinc disponibles a casa. Què punyetes, fe…

La tornada a l'escola comença a la ment

Imatge
Yei! Només falten 5 dies pel nou despertar! I ja tinc alguns llibres de text a casa - sí, llibres de text, a la meva edat, serà com tornar a l'escola amb la diferència que, aquesta vegada, hi vaig perquè vull... i amb ganes! Quina meravella -. Mireu, mireu.

Li tinc unes ganes al llibre de Fisiopato que no us ho podeu ni arribar a imaginar. I espera que encara queda el tercer llibre en discòrdia, el de problemes de químic i farmacèutica... JA, JA, serà com tornar a les classes pràctiques de Bioquímica de la uni - encara recordo aquella asfixiant hora a la setmana que dedicàvem a fer problemes irresolubles en una microaula... quina tortura -. Encara em plantaré a l'escola per demanar ajut al Frauca xD
La idea d'aquesta entrada, però, no era presumir de llibres - que sol ser la temàtica general d'aquest bloc meu, cosa que, per cert, em recorda que el 8 de novembre surt la segona part de Els Guardians de la Ciutadella... aviam si millora una mica respecte el primer -, sin…
Imatge
Citant-me a mi mateixa - i, de passada, fent un viatge de 12 anys enrere en el temps - ...

"Aquí comença una nova aventura - com diria Peter Pan"
Mai entendré perquè vaig citar al cap de carabassa aquest, amb la poca estima que li tinc.
Bé, sé que us he tingut abandonats un mes sencer, però jo també tinc dret a tenir estiu. A més, de tot el que ha passat digne de ser mencionat, no hi ha res concret que tingui cabuda en aquest bloc seriós i de rigorosa actualitat - per cert, si aneu de comiat de soltera a Tossa, cancel·leu-ho ja, que és una merda, per no mencionar que està prohibit... i si us toca la Pensió Antina, res d'assecar-se el cabell més d'una persona a la vegada, o saltaran els ploms i la propietària pujarà per les escales a esbroncar-vos mentre us dutxeu a les fosques i sentiu de lluny una dona al límit de l'histerisme cridant "¡¡la luuuuuuuuuuuuuuuuuuuz!!" -. Doncs això, res a destacar.
No, si sóc aquí avui és per a dir-vos que us busqueu una a…

26 d' Octubre del 2018

Imatge
Apunteu-vos aquesta data al calendari, amb sang si cal. No us n'oblideu. No la passeu per alt. No us en descuideu. O aquesta carona tan bufona plorarà. Molt. I no us ho perdonaré mai...

En commemoració pel 25è aniversari de Yu Yu Hakusho, s'han animat dos dels capítols extres del manga (volum 7 - Two Shots i volum 19 - All or nothing) i sortiran d'aquí 57 dies. Sortiran un divendres, així que podrem gaudir-ne el cap de setmana sencer en bucle si cal. I - si us plau, tambors a punt - no importarà que ningú hagi tingut temps per a subtitular-les perquè me les sé de memòria! Així que no tears, pal! 
Apa. notícia del dia entregada. Ja ho sabeu... 26 D' OCTUBRE DEL 2018!! Els dies importants s'han de recordar adequadament.
Els qui comenceu les vacances ara a l' Agost... us emparo. Fa una calor de mil dimonis - calor que, afortunadament, el Juliol ens ha estalviat -, així que no us deshidrateu gaire. I si aneu a la platja, que no sigui cap de Barcelona, que estan to…

Jurassic Park o com deshidratar-se lentament durant tot l'estiu pensant en allò que encara ha d'arribar.

Imatge
La música clàssica no és el meu estil. Els jocs de rol i de taula no són el meu fort... però quan dos entreteniments tan allunyats entre ells convergeixen sota el paraigua de Jurassic Park, no hi ha força al món ni a l'univers que me'n pugui separar.
Qui, a aquestes alçades de la història, no conegui les dues obsessions que em mouen a través del temps i de l'espai, segurament no entendrà perquè les dues notícies que he conegut avui són tan summament importants i bàsiques per a la meva existència entre els humans.
Aquest matí, una molt bona amiga - a qui penso construir un monument, no només per la info que m'ha fet arribar, sinó per moltes altre raons, cada una d'elles més importants i essencials que l'anterior - m'ha fet saber que la OBC té programades tres concerts dedicats a la primera pel·lícula de la franquícia juràssica aquest mes d'Octubre.  De fet, no és res ni especial ni extraordinari: moltes vegades he vist cartells per la ciutat anunciant c…

Lego Time (o com vaig entrar a l'Ale Hop i em vaig enamorar)

Imatge
La meva germana sempre va amb el coet al cul. I això vol dir que mai té temps per a res - però sempre en troba per dormir, i molt -. Així que, quan sorgeix la oportunitat d'aprofitar les poques hores que el dia li ofereix, ho fa. I no poc sovint, això implica que jo m'hi veig arrossegada - i que no em sap greu, eh! però l'equanimitat no és el seu fort -.
Així que dimecres, aprofitant una d'aquelles rares ocasions en les que totes dues pleguem a la mateixa hora, vaig acompanyar me germana a comprar un parell de coses. Com que som catalanes i, per estereotip, garrepes com les rates - a banda d'estar-hi força acostumades gràcies als nostres viatges súper low cost -, vam escollir tirar de carmanyola. Devíem tenir una pinta estranya, assegudes de qualsevol manera en una plaça qualsevol, menjant couscous i parlant la llengua de la terra - aviam, els qui solen fer aquestes coses són els turistes, i nosaltres som les primeres en fer-ho, que consti; a Londres, a la zona mé…

Arriba Sant Joan, arriba la gresca!!

Imatge
Estic escrivint aquestes línies, confinada a la meva habitació mentre, de lluny, sento els temibles crits que surten del televisor. Crits de nenes espantades que fugen d'una nina que es diu Annabelle. I jo no crido perquè, afortunadament, encara no han inventat els televisors de dues cares, sinó m'estaria cagant viva - ja prou terrorífic em sembla escoltar-ho... -. El més curiós de tot és que, de totes les nines parlants o cantores que han passat per les meves mans, cap, repeteixo, CAP ha grunyit com un gos gegantí de tres o quatre tonelades, rabiós i emprenyat, cosa que sí fa aquesta suposada "nina". Per tant, em pregunto, amb quin tipus de nines jugaven els qui van parir aquesta pel·lícula? Quina ment malalta decideix que els grunyits i els lladrucs són més adients per a una joguina que, que sé jo, una nina cantant "London Bridge is falling down" a mitja veu i un somriure malèvol als llavis?!
Això em recordo el dia aquell que me germana va estar mirant &…

Receptes de les meves II - Random style -

Imatge
Després d'un parell de dies força grisos, i encara amb aquesta sensació d'incredulitat i negació rotunda que m'acompanya, ahir vaig tenir la oportunitat d'esbargir-me un xic, de recolzar-me silenciosament en els meus amics, sense necessitat de dir o fer res més enllà de ser amb ells, i passar tota una nit fora de mi mateixa - zero pensaments, zero angoixes, zero silencis reflexius, res de res -.
Estàvem d'aniversari i, com sol passar en situacions com aquestes, vaig fer un pastís. Dos, de fet. El primer em va quedar una mica "meh" i el vaig deixar a casa - que aquí qualsevol cosa ena serveix - i en vaig fer un segon, molt més tolerable i que, pels comentaris in situ, va ser un èxit rotund. I me n'alegro; m'agrada que a la gent li agradi allò que cuino. M'agrada fer feliç, ni que sigui per uns instants, els meus amics amb una cosa tan simple com és un pastís. O unes magdalenes. O el que sigui. A mi també m'agrada quan els meus amics em fan…

Coses estranyes que (encara, sí) em passen. Una altra vegada

Imatge
Dec tenir cara d'imbècil, perquè els atrac a tots. Això o les meves feromones són terriblement eficaces a l'hora de fer orbitar al meu voltant gent estranya. I per "estranya" vull dir individus que segurament no haurien de sortir de la seva cova. No sense avisar abans.
No us ha passat mai allò de trobar-vos amb algú a qui, amb molt d'amor i afecte, li escopiríeu a la sopa, tot esperant que la vostra saliva li provoqués diarrea? Jo sí i no poques vegades. Sóc com un imán per aquestes coses. És clar que treballar cara al públic podria ser-ne un dels motius - i després de 12 anys en aquest món, d'històries se n'acumulen mil -.
Me'n ve al cap una de força recent, d'aquelles que fan que desitgi amb totes les meves forces trobar un forat profund i amagadet, aconseguir la butxaca del Doraemon i no haver de tornar a relacionar-me amb el món que m'envolta mai més.
Situació 1: estic treballant, tan tranquila, i posant una mica d'ordre al desastre qu…

Una de Titans disfressats de monstres: El Bestiari de l'Axlin

Imatge
Dissortadament, i només 20 dies després de St. Jordi, ja m'he llegit tots els llibres que havia comprat. Els de collita pròpia, vull dir - els de la meva mare els començo demà i ja m'he empassat un de la meva germana en qüestió d'hores -. Però no cal patir, que encara em queda assaltar Amazon.
Per ara, m'agradaria parlar-vos del primer llibre de la nova trilogia de la Laura Gallego. Un primer llibre que m'ha despertat sentiments contradictoris, sentiments retrobats i sentiments fluctuants - aquests són difícils de definir -.
Començaré dient que hi havia molta lletra però poca matèria. Ha estat un primer llibre molt poc productiu en termes de contingut i futures línies d'acció. Massa obert, vaja. Sé que no l'hauria de compara amb Memòries d'Idhún però em costa no fer-ho: al primer llibre de la trilogia, "La Resistència", hi ha varies trames que, si bé acaben convergint a finals del llibre, totes elles tenen repercussions en els dos següents. H…

¿¡Temes al ganchillo!? - Part 2

Imatge
En l'últim capítol d'aquesta batalla contra la llana us explicava que encara em quedaven dos contrincants: un de secret, la identitat del qual no vaig desvelar, i un dino. Bé, han estat tres setmanes dures i plenes de moments on els sentiments a flor de pell es confonien amb els calfreds que les baixes temperatures i la pluja - llàgrimes del cel en consonància amb el meu estat anímic - provocaven al meu cos.
Un dels peluixos, el secret, encara no ha arribat al seu destí - tampoc ho ha fet la girafa - però la certesa que qui l'ha de rebre ho farà amb els braços oberts i sense jutjar, m'acompanya cada vegada que recordo les penúries i els moments de desesperació que vaig haver de sofrir...
En conjunt, aquest peluix no va ser tan complicat com l'altre - certament, les instruccions eren més clares i ja tenia un xic més d'experiència - però quan els punts que marcava el patró no es corresponien exactament amb els meus... ai! aleshores sí que tornava a reviure els m…