Arriba Sant Joan, arriba la gresca!!

Estic escrivint aquestes línies, confinada a la meva habitació mentre, de lluny, sento els temibles crits que surten del televisor. Crits de nenes espantades que fugen d'una nina que es diu Annabelle. I jo no crido perquè, afortunadament, encara no han inventat els televisors de dues cares, sinó m'estaria cagant viva - ja prou terrorífic em sembla escoltar-ho... -. El més curiós de tot és que, de totes les nines parlants o cantores que han passat per les meves mans, cap, repeteixo, CAP ha grunyit com un gos gegantí de tres o quatre tonelades, rabiós i emprenyat, cosa que sí fa aquesta suposada "nina". Per tant, em pregunto, amb quin tipus de nines jugaven els qui van parir aquesta pel·lícula? Quina ment malalta decideix que els grunyits i els lladrucs són més adients per a una joguina que, que sé jo, una nina cantant "London Bridge is falling down" a mitja veu i un somriure malèvol als llavis?!

Això em recordo el dia aquell que me germana va estar mirant "REC" a la tele i jo vaig situar la butaca estratègicament entre la tele i el meu camp de visió. O aquella nit que me mare va estar mirant no-sé-quin-coi-de-peli-de-por i jo, que tenia set, vaig sortir de l'habitació amb els ulls tancats, amb els braços estesos i xocant-me contra les parets. O, encara molt més patètic, el dia que vaig anar a veure al cine "El Orfanato", que ni fa por ni fa res però, a mi, em va posar els pèls de punta. Igual que "Soy leyenda". Per què a la gent li agrada tant patir? Jo, que sóc feliç amb els dibuixos animats i les comèdies, amb els súper herois i la fantasia, mai entendré aquesta felera. 

De debò, hi ha coses que desafien tota lògica i enteniment. Terror i crits a banda, avui us porto les fotografies de la meva coca casolana de Sant Joan! Sí, aquest any m'hi he atrevit. Era la primera vegada i no les tenia totes. Però haig de dir que la massa fermentada amb llevat fresc es cou en zero coma, cosa que s'agraeix si tenim en compte la relació amor-odi que acostumo a tenir amb els forns. Així que, visca! Volia farcir-la de crema de cacau però la prudència sempre és bona consellera - i encara sort, sinó hagués estat un fail important -. Ha agradat molt i, si bé encara ha de passar la prova de foc a casa, jo n'he menjat aquest matí i m'ha semblat molt tolerable - aviam si arriba a demà i es fa una mica dura, que mullada amb cola-cao està molt millor -. Personalment, el que més m'ha agradat ha estat la fruita confitada - que sí, que quasi tothom diu el mateix però quasi ningú menja coca de Sant Joan amb pomelo, papaya i maduixes ensucrades i jo sí, ha! -.

Que bé m'ho vaig passar pastant la massa. Ni Thermomix ni punyetes, un bon parell de punys i quatre cops ben donats - mira que m'agrada emmerdar-me les mans hahaha -.

Bé, espero que hàgiu passat una grandíssima revetlla - jo, per la meva banda, vaig gaudir com feia anys que no passava - i que la ressaca no sigui greu. Ara toca operació bañador - perquè dir-ne biquini és increïblement sexista ja que només inclou les dones i, parlant amb claredat i totes les lletres, si a nosaltres se'ns exigeix perfecció, a ells també... o és que hem de ser sempre nosaltres les úniques que patim, les úniques a qui se'ls exigeix passar pel sedàs sí o sí? Bollock -. Així que si us obsessionen les carns extres, digueu no a les restes de coca d'anit, que ja me les menjaré jo xD

Porteu-vos bé, sigueu benvinguts a l'estiu i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Encara que tingueu carns penjants a carretades! Ja sabeu, on hi ha corves, hi ha xerinola! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Però qui coi conserva una nina així a casa?! Jo la cremava per Sant Joan. Bé,
no: tant bon punt em caigués una monstruositat així a les mans, aniria de pet al
forn. Sense preguntes. Fush!