Nalataia, Mare Tubercle

Una setmana i tres dies. Concretament una setmana i tres dies des que vaig començar a fer LA ciència. I he quedat contenta. Satisfeta. Alegre. Complaguda. Encantada. Joiosa. Feliç. I també sense sinònims. Si concentréssiu tota l'alegria acumulada per les persones més alegres del món i la salpebréssiu amb la felicitat de les persones més felices del món... vomitaríeu arcs de Sant Martí, això segur. Però també arribaríeu a copsar una milionèsima part de la joia que sento jo cada dia quan m'estic al laboratori. Dit d'altra manera; si fóssim al món d'en Harry Potter, jo sola acabaria d'un únic cop de vareta amb tots els demèntors d'Azkaban perquè la meva patronus seria tan i tan potent que, simplement, deixarien d'existir. Ja m'ho imagino: tots els demèntors fugint esperitats encalçats per una tiranosaure resplendent que, de queixalada en queixalada, se'ls cruspiria a tots alhora que jo, rient malèvolament i muntada al seu llom, cridaria "A LA MEVA

Avui serà, amb tota probabilitat, l'últim dia que publiqui una entrada acompanyada del títol i etiqueta "Dies d'institut" perquè ja fa tres mesos que l'institut va passar a millor vida i continuar amb aquesta línia argumental em sembla abusar d'aquest univers anecdòtic que tants moments estel·lars m'ha ofert. I com ja sabeu, aquest no és l'únic guió que té les hores comptades - per a més referències, consulteu aquí -. Per tant, i per retre homenatge a totes dues subtrames... que comenci aquesta simpàtica historieta! Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré  #AltresInc . ...la tarda d'ahir prometia. Prometia haver d'endreçar desenes de centenars de productes abandonats de qualsevol manera per la marea de clientes i clients que van desfilar durant tot el dia per la ferreteria. Però no us refieu de les aparences; tan bon punt sembla que et passaràs les hores col·locant mart

Apa, ara ja us tinc entretingudes una estona fins que descobriu quina cançó estic taral·lejant. Podem començar el show.  Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré  #AltresInc . El meu temps a #AltresInc s'esgota, és una mort anunciada. I després de la meva llarga - o curta, si prenem com a referència l'escala geològica del temps -, dilatada i absurdament intensa experiència puc dir que NI PER TOT L'OR DEL MÓN HI TORNARIA . S'ha acabat, la meva relació d'amor-odi amb la ferreteria imaginària és una història del passat, una que no vull reprendre - com quan talles d'arrel amb una ex especialment insuportable i decideixes fer net neuronal, eliminant dels teus records i vivències la seva presència, exactament igual -. Qui sap si mai en començaré una de semblant en un altre negoci com, no sé, una pastisseria imaginària o una biblioteca maleïda... però a #AltresInc no, rotundament no. I menys e