Dies d'institut XXVII: L'adéu a una saga

Avui serà, amb tota probabilitat, l'últim dia que publiqui una entrada acompanyada del títol i etiqueta "Dies d'institut" perquè ja fa tres mesos que l'institut va passar a millor vida i continuar amb aquesta línia argumental em sembla abusar d'aquest univers anecdòtic que tants moments estel·lars m'ha ofert. I com ja sabeu, aquest no és l'únic guió que té les hores comptades - per a més referències, consulteu aquí -. Per tant, i per retre homenatge a totes dues subtrames... que comenci aquesta simpàtica historieta!

Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc.

...la tarda d'ahir prometia. Prometia haver d'endreçar desenes de centenars de productes abandonats de qualsevol manera per la marea de clientes i clients que van desfilar durant tot el dia per la ferreteria. Però no us refieu de les aparences; tan bon punt sembla que et passaràs les hores col·locant martells al seu lloc, com que te la foten plegada fins ben endins i et toca aguantar la meitat més carregant de la jornada a caixa. Veieu per on vaig, no? Ara que marxo, sembla que tot són presses perquè tingui un últim contacte estret i directe amb la clientela. Tots aquests anys evitant-los a consciència i encara no s'han adonat que el meu odi és visceral i ben real. En fi...

...per activa o per passiva, vaig acabar encadenada, una tarda més, a la caixa numero tres de la meva ferreteria menys preferida. Tot anava com la seda o, dit d'una altra manera, la clientela lliscava per la caixa com si tot just acabéssim de lubricar el terra del local per aprofitar la inèrcia de compradors i treure un major rendiment a la cua de persones deleroses de comprar fustes de marqueteria - una coseta, un comentari, un apunt... sé que els centres comercials estan tancats i barrats, que qualsevol que gosi posar-hi un peu, molt probablement el perdrà però és vital, necessari, imprescindible que compreu tornavisos CADA MALEÏT DIA? Què en feu, amb ells, menjar-vos-els?! Bé, sí, de fet és el que hauríeu de fer, però ja m'enteneu... per favor, no pot ser que cada dia sigui una repetició del 24 de desembre, que venem més broques ara que durant les festes cristiano-paganes reconvertides! Sou zombis de les compres, consumistes somnàmbuls! He vist plorar targetes de crèdit innocents acabades d'estrenar. Heu convertit la pujada de gener en un nou esport de risc. Tanta broca, tanta broca... compreu-vos un llibre! -. I així ens hi vam estar una estona llarga, prou llarga perquè els directius de la ferreteria celebressin el tancament del dia bevent cava en copes de diamant mentre els queia or fos pel damunt. Però no tot podien ser flors i violes - i llenço una pregunta a l'aire col·lapsat de pluja i partícules en suspensió, per què flors i violes? Per què no, jo què sé, conillets i trombons? D'on surt, aquesta frase feta? Qui va pensar que les flors i les violes eren un bon símil per referir-se a un estat de gràcia on tot surt bé? Què feia aquesta persona indefinida mentre es mirava la flor des de l'ampit de la finestra i tocava rítmicament la viola? Qui és "la flor" i què és "la viola"? No ho sabrem mai, però tots dos conceptes han quedat units per sempre més en el lèxic català -. En algun moment, la viola va deixar d'anar fina, i allò va ser un campi qui pugui ara que encara no m'han descobert...

...i sí, uso específicament la construcció "no m'han descobert" perquè, penso, és el que va deure considerar la clienta quan, amb una cara que tapava el sol, va colar-se entre les línies enemigues. Per a què?, us preguntareu. Fàcil i simple, PER NO HAVER DE FER CUA. La senyora, que tenia més cara que esquena, va pretendre enganyar a tothom, a mi inclosa, dient que ella ja havia fet cua, potser no aquell dia ni en aquella ferreteria, però que ja l'havia feta. I segons ella, conseqüentment, tenia tots els drets i motius per pagar quan volgués, sense dret a rèplica ni excepció. Òbviament, va haver-hi rèpliques, excepcions, arguments contra-arguments, respostes, objeccions, protestes, insults i, fins i tot, un intent de fuga frustrat. Què no farà la clientela per unes tenalles rebaixades! La situació, per sé, no té gaire complicació: jo acabava de cobrar a una senyora i feia temps, dècimes de temps mentre la senyora  en qüestió es prenia un temps robat a la clientela que esperava pacientment el seu torn, quan, sobtadíssimament, se'm planta al davant una cara amb poc cos i una veu com de vidres trencats brandant amunt i avall unes tenalles d'oferta. Me la miro, la cara em torna la mirada, la noia que tenia al darrera i  que ha vist assaltat el seu torn em mira amb els ulls tan esbatanats que ja no és una cara amb ulls, sinó uns ulls amb cara, em torno a mirar al cara que vol comprar les tenalles, i li pregunto...

..."Vostè feia cua?", "És que li preguntava a ell - ell és el company de feina que fa de mama pels clients, recordant-los que vivim una pandèmia i que cal portar la màscara i usar gel hidroalcohòlic abans d'accedir a l'establiment perquè, pobrissons, les clientes i clients tenen l'edat mental d'una criatura en formació uterina i no entenen que HIPOTENUSA, NO ENTENEN! ÉS CLAR QUE SABEN DE QUÈ VA LA HISTÒRIA, PERÒ SE LA PASSEN PEL FOLRE DELS OVARIS. I AIXÍ ENS VA, QUE LES UCI JA NO PODEN MÉS, MECÀGON EL NECRONOMICON! - una cosa", "Ja, ja, però ha fet cua?", "No, no" contesta la noia que s'espera per pagar una capsa de cargols de 1.5 mm, "Que sí, que jo he fet cua! Estava aquí però també allà preguntant - o bé la cara confon l'aquí i l'allà, o bé ha aconseguit plegar l'espai-temps i no vol compartir-ne el secret -", "Jo no l'he vista a la cua. Haurà de fer-", "QUE SÍ HE FET CUA! ARA HAIG DE TORNAR A FER-LA PER TRES MISERABLES TENALLES?! VA, COBRA'M L'1.50, QUE ARA NO FARÉ CUA UNA ALTRA VEGADA I JA ESTÀ!", "Però, senyora, hi ha un ordre de cua i-", "QUE EM FARÀS FER UNA ALTRA VEGADA CUA PER PAGAR-TE UN EURO CINQUANTA?! QUE NO, QUE NO, QUE NO ET COSTA RES COBRAR-ME, SI JA ESTIC AQUÍ, VA, QUE TINC PRESSA!", "Aviam, l'ordre de cua té un motiu de ser i no se'l pot sa-", "DONCS SI NO EM VOLS COBRAR, M'HO ENDUC SENSE PAGAR, HÒSTIES JA! ARA EM VOLDRÀ OBLIGAR A FER CUA UNA ALTRA VEGADA, SÍHOMEQUÈSHAPENSATAUVAQUELAFACIELLA!"...

...i aquí és quan intenta cardar el camp sense pagar, el meu pobre mama-company l'atura, i la cara emprenyada surt al carrer i es queda davant la porta escridassant l'èter flotant de la ciutat, perquè ni el meu company ni jo li vam fer cap mena de cas. Cobro a la noia que esperava, em demana disculpes pel rebombori, li dic que no passa res, que de cares grosses n'hi ha arreu i...

...la cara enrabiadíssima es posa a discutir amb la pobra noia que ja no espera més perquè ja ha pagat, l'escridassa, la noia que ha pagat s'hi torna, i la de la cara li diu que "SURT AQUÍ AL CARRER I T'ARRENCO ELS PÈLS DE LA CABELLERA UN A UN!". True story, si menteixo, que s'alci Cthulhu i us devori a tots els budells. Per un euro i cinquanta cèntims, per un miserable euro amb cinquanta cèntims! Quin pollastre amb gambes que va muntar la cara-senyora. Quin sidral còsmic tan sols, TAN SOLS, per estalviar-se la cua, tal i com fa tothom en els seus cabals. L'ésser humà és fascinant, si entenem per "fascinant" ser un carallot amebomental de neurones espasmoepilèptiques. Si en aquell  moment, la ex-noia que esperava, i ara noia que havia pagat, em demana que li presti les tenalles rebaixades per fer-li una lobotomia frontal a la mononeurona de la cara, us juro que jo mateixa l'obro en canal i em banyo amb els seus sucs biliars...

I aquesta és la història, l'última gran història de "Dies d'institut" perquè 1) espero i desitjo que d'#AltresInc no n'hi hagi cap més i 2) ja he dit al principi que s'han acabat el títol i l'etiqueta, no em ve de gust quedar malament.

Per part meva, res més. Avui fa rasca, així que tapeu-vos bé - res de sortir a anunciar l'harmaguedon a pell nua, que encara us tocarà pagar multa i, per a què? Per anunciar que és al fi? De debò val la pena arriscar-s'hi i haver de pagar una multa a aquestes alçades, quan la vida a la terra té els minuts comptats? Jo diria que no - i no sigueu amebes neuronals, que potser a vosaltres us carda molta gràcia, però als qui us han d'aguantar la paràlisi espiritual no els en farà gens ni mica. Ens veiem pròximament i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Aquí tenim en Carles, expulsant amebes al medi ambient, sense regulacions legals ni protocols sanitaris.
No sigueu com en Carles: guardeu-vos-les per a vosaltres, que ja faran mal suficient.