Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2013

Segur que no us interessa, però...

Imatge
... només amb aquest títol, ja he captat la vostra atenció. D'això se'n diu tenir "ganxo". O "publicitat enganyosa". Personalment, prefereixo dir-ne "confiança del consumidor". I és que seguir llegint aquest bloc després de tant de temps i, tot i així, tornar-hi a caure un cop més, demostra que el producte és bo. O mínimament consumible. Com a mínim, no és un bloc mort, com sí els passa a moltíssims altres. Els motius? Tants com gotes d'aigua hi ha al mar. Des de a) He començat un bloc perquè és la moda i tinc la personalitat d'una col bullida, b)No m'interessaperò és la moda moltíssim dur a terme un projecte sociològic basat en les interaccions interpersonals que es donen entre els usuaris d'un bloc, c) Començo un bloc amb molta il·lusió perquè és el meu projecte personal, una forma d'expressar el meu rebuig a aquesta societat absurda i desestructurada però acabo posant vídeos de reggeton i gadgets inútils que donen pasta a p…

Obriu bé els ulls, Tubercles, que aquesta entrada és quasi rodona.

Imatge
Quasi, quasi rodona, efectivament. Perquè, i segons el panell de control de Blogger (que no sol ser de fiar però passo d'anar entrada per entrada, comptant com una idiota), això que esteu llegint, aquestes mateixes línies sobre les quals passegeu la vostra mirada formen, ni més ni menys, que l'entrada... 450 del bloc!! 450 entrades! Qui ho hauria dit que jo, tan reservada per unes coses i tan avorrida per unes altres, aconseguiria arribar a 450 entrades?! Qui?! Que aixequi  la mà, si és tan amable, perquè jo encara no m'ho crec. Doneu-me un any més... i en seran 500! Que fort. I tot, to, va començar amb això:
"-Aquí comença una nova aventura - como diria Peter Pan."

El dia que la Nalataia va decidir fer d'stalker online.

Imatge
Si bé el títol de l'entrada pot donar lloc a confusions, no sóc de les que, saltironejant alegrement, persegueix als altres en un intent no gaire ben aconseguit d'assetjament no desitjat. Les meves ànsies de sexual harassment es limiten a individus que no es poden queixar. Així és més fàcil, sense denúncies ni ordres d'allunyament. De fet, si algun tribunal amb mancança de neurones emetés una d'aquestes estranyes ordres que ningú compleix però que les altes esferes es capfiquen en aplicar (una bona castració com les d'abans i tres o quatre descàrregues elèctriques preventives al dia seria molt més efectiu... i lucratiu, que collons!) contra mi, el meu portàtil i jo tindríem un problema. I dels grossos. Afortunadament, els personatges de ficció són immunes al sistema judicial. 

En Yamada i les 7 Bruixes per 2nB no Fansub

Imatge
Bé, avui toca fer promoció dels meus companys d'equip.
No sé quants de vosaltres coneixeu el terme "dorama" o, segons la saviesa popular, "el culebrón de la tarde" que aquí, i per majoria absoluta, és "El Secreto de Puente Viejo". Bé, aquest tipus de serials solen ser tirant a dolents, tant els d'aquí com els d'arreu. I per "arreu" vull dir Amèrica del Sud ja que, per sort o per desgràcia, tots els que arriben, tenen el seu origen en aquells estranys paisos. Doncs bé, al Japó tenen el seu propi gènere... i és un negoci rodó. De fet, aquí tenim els nostres serials propis però, en un acte de fe només comparable als miracles de Lourdes, tenim els sants pebrots de dir-ne "sèries de categoria". Pels gustos, els colors. Whatever.
De dorames n'hi ha de tot tipus: per adolescents, històrics, de ciència-ficció, d'humor, etc. De tot, com a tot arreu. Però, i aquí és quan tot aquest post pren sentit, també es fan adaptacions …

Pastís de xocolata calenta amb prunes

Imatge
Mooooooolt bon dia, Tubercles!
Avui, i després de l'estranya entrada que vaig deixar caure per aquí a principis de setmana, la Mare us porta una d'aquelles històries que tant us agraden!! Desafortunadament, no és GranOtaku, encara que ja falta menys perquè pugueu tornar a gaudir de les meves extravagants palles mentals! No, no, aquesta vegada toca parlar de pastisos.

Si cregués en Déu, li demanaria un estiu perenne fins l'agost del 2014. Però Llucifer no fa aquest tipus de favors.

Imatge
Dues setmanes, quasi dues setmanes m'ha costat posar-me al dia. De què? De tot. Vaig començar treballant el primer cap de setmana del mes i fins ahir, no vaig parar. Non-stop... he perdut el compte dels dies. Però bé, eh! encara aguanto d'una peça. A veure si dic el mateix d'aquí dos mesos... un suïcidi a llarg termini, en teniu la meva paraula. Arribaré a l'agost del 2014?

Ara tinc feina acumulada per tot arreu: exposicions temporals pendents, pel·lícules per veure, anime a dojo, traduccions eternes, correccions sense fi i, per sobre de tot, conservar la meva ment intacta, que ja és difícil de normal, ni imaginar-me vull com serà a partir d'octubre. Però, ei! sempre em quedarà la reclusió voluntària. I la porta de l'habitació; aquesta porta ho aguanta tot: segur que si la forado perquè em passin el menjar, la mala bèstia resistirà... però aïllar el so? Què és, això? Quan tingui diners, em penso construir un refugi antiaeri a prova de bombes i a prova de sons …