Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2019

Aprofitem els plàtans madurs i tornem-los útils

Imatge
Bé, doncs crec que ja sabeu de què va la cosa, avui. Efectivament, aquest matí l'he passat entre fogons - o entre el forn i el marbre de la cuina - fent cosetes dolces! Bua, ha plogut molt, des de l'última vegada que vaig penjar una recepta de les meves, fins i tot una trista foto dels meus invents culinaris! Però avui estava on fire i he pensat que ho compartiria amb vosaltres. Apa, aquí les teniu:

Les magdalenes han quedat prou bé - tenint en compte que la massa aquesta és menys compacta que una bombolla de sabó, però OK - i, si bé al forn ha pujat els seus bons deu centímetres, el pastís sembla més un brownie que no pas un pa de pessic clàssic però, des de quan em queden bé les coses, a mi? xD... em consola saber que està bo, molt bo - i no té gra ni mica de sucre, només mel i els sucres propis del plàtan hiper madur, buahahahaha! -... i que en aquesta casa meva de tota la vida, ens ho cruspim tot, encara que sigui més lleig que un pecat - buf, hauríeu d'haver vist com…

GranOtaku2011 - Especial d'estiu 2019 - Part 02

Imatge
Ueeeee! Que, ja en teniu ganes, oi? Necessitàveu saber com acaba aquest especial tan èpic de GranOtaku, ah que sí? Us entenc, mentre l'escrivia no podia evitar pensar quan s'acabaria la tortura. Imagino que llegir-lo no deu ser gaire diferent. I sí, sempre podeu deixar l'especial a mitges, però si sou una mica com jo, aquesta no és una opció - només tinc a mig llegir, i sense intenció de continuar en un futur pròxim, un únic llibre, UN llibre després de centenars de lectures -. En qualsevol cas, no cal que patiu gaire més, que ja podeu trobar la segona part penjada al media - em sentia generosa i estic avorrida, sobretot avorrida, sí -, només cal que pitgeu el banner.

Per cert, heu vist que bonic m'ha quedat el bloc? Eh? Eh? Eh? No, de debò, ho heu vist? Perquè no sembla que li importi a ningú - jo que m'hi puc passar hores, deixant-lo d'allò més atractiu i bufó, i ningú comenta ni diu res... sou uns sense sang! -. Aquest nou fons forma part de la nova col·lec…

GranOtaku2011 - Especial d'estiu 2019 - Part 01

Imatge
Uiiiiiii! It's done! L'he acabat! Ja està. L'especial d'estiu de GranOtaku s'està empolvorant el nas i posant-se maco per a tots vosaltres! De fet, té tantíssimes ganes de retrobar-se amb les seves fans que ha decidit repartir la diversió en dues parts i allargar l'espectacle durant dos caps de setmana sencers. Buaaaaaa, ha llançat la casa per la finestra! I que jo hagi perdut el cap, escrivint pàgines i pàgines en blanc, no hi té absolutament res a veure. El Destí és així, capriciós.
Sigui com sigui, i tal i com vaig prometre fa uns dies, us presento oficialment l'Especial d'estiu de GranOtaku2011! Espero que gaudiu llegint-lo tant com he gaudit jo editant-lo - perquè escriure'l va ser un cony de suplici -.

Ja sabeu que si us heu perdut alguna de les entregues anteriors, només cal que visiteu l'apartat "Descàrregues i on-line" per posar-vos al dia! És ben simple! Porteu sempre GranOtaku amb vosaltres gràcies a la màgia del PDF!
Esper…

Pròximament a "Nalataia, Mare Tubercle":

Imatge
Confirmem que no tinc mesura? Confirmem.
Fa un parell de setmanes vaig començar un especial d'estiu de GranOtaku- us en recordeu, de GranOtaku? Jo sí -. La idea era que fos curt, ràpid de llegir... però no, porto més de 50 pàgines i encara em falta 1) el desenllaç, 2) la batalla dialèctica final després del desenllaç i 3) fotografies totalment verídiques que EN CAP MOMENT han estat editades amb el Paint. Nop, no sé tenir mesura. I el pitjor de tot plegat és que 1) m'he deixat moltes més coses de les que he arribat a escriure i 2) al ritme que porto, l'acabaré publicant a la tardor, cosa que encaixa perfectament amb l'esperit indòmit de GranOatku però que a mi em fa molta i molta ràbia.
A banda d'això, tinc feina acumulada del fansub, però fa tanta calor, que no em ve gens de gust encendre l'ordinador perquè a) això implica encendre el llum de la taula, que és com un sol en miniatura i m'abrasa l'esperit i b) tinc les neurones tan foses que la meva capa…

Que no era un funghi, que era una urticària, lere lerele lere lere

Imatge
Ja em perdonareu la broma del títol del post - o no, perquè ni tan sols sabeu de quina broma parlo - però és que m'he despertat a les 5.30 per anar a treballar i després m'he rostit de tornada a casa quan sortia del CAP - sóc així, faig el que calgui per estalviar-me gastar un viatge de la targeta que, total, ja està pagada i té un nombre limitat d'usos, però meeeeh -. Oh, oh! ¿Qué te pacha? ¿Qué te pacha a tu? Com molt encertadament m'ha dit aquest matí un company de feina "Doctor, la vida em dol" i és que la meva salut és un "si l'encerto, l'endevino!". Qualsevol diria que els metges juguen entre a ells a veure qui deixa anar la bomba diagnòstica més grossa.
Fa més de mig any - desembre passat, de fet - vaig patir un episodi al·lèrgic força intens - el primer de la meva etapa pre-al·lèrgena i estic segur que, si rebusqueu, trobareu alguna entrada que hi faci referència - que va durar el que em va semblar una puta eternitat, perquè no hi h…

Tinc un pot de terra!

Imatge
Un pot de terra metafòric, perquè em vaig polir la bossa de terra que em quedava quan vaig fer el canvi de tests. No, el que volia dir amb això del pot de terra - Jack Sparrow style - és que, des de fa una setmana - o quasi - tinc un llit nou! I no és compartit! Per fi, després de moooolts anys, torno a tenir una habitació per a mi sola. Yaaas! És meravellós, això d'aixecar-se pel matí i no haver d'anar amb peus de plom per l'habitació, de puntetes, com si fos una criminal. És meravellós no despertar-se a mitjanit per fer callar l'altre inquilina. És meravellós, en definitiva, que la meva habitació torni a ser meva. Ho trobava a faltar. El handicap, però, és que aquesta retrobada propietat es deu a la nominació d'un dels membres de la família per abandonar la casa. Sí, me germana marxa. I jo em quedo trista i abatuda entre aquestes quatre parets mentre l'ocellot de la depressió plana damunt meu. No sé què dir-vos, crec que prefereixo l'habitació compartida…

Drama Queen

Imatge
M'he quedat a quadres. Fins i tot he arribat a plantejar-me que, realment, l'havia feta ben grossa. Però no, que no ha estat culpa meva, sinó del nen, que és un drames - francès, per cert -. 
Quin nen? Quin drama? De què cony m'estàs parlant?! Ahà, has caigut a la trampa de l'espardenya, estimada lectora! Com, molt bé diu la dita, he començat la casa per la teulada. I ja ho he fet expressament - no cal que truqueu al 061, que no és cap embòlia -. Comencem:
Aquest matí, a la feina, he viscut una situació pintoresca, acolorida, rara. Jo estava fent les meves coses -amb més o menys gràcia ja depèn de com t'ho miris - i, allò que aixeco el cap del que tenia entre mans, i veig un nen de tres o quatre anys a la gatzoneta amb una llibreta a les mans. Res estrany. Res estrany fins que el nen en qüestió ha agafat la solapa de la llibreta i, com qui arranca les ales a una papallona, ha començat a estirar. A trencar la llibreta, així, perquè sí. Jo, que sóc molt natural, he …

Tu menges, ella menja, nosaltres mengem, vosaltres mengeu, elles mengen, jo cuino

Imatge
Crec que si hagués de participar de nou en Els Pastorets, aquesta vegada escolliria la gola, així podria dedicar-me a menjar galetes de civada amb xocolata i, de passada, tenir els diàlegs enganxats amb un post-it al paquet, per si les mosques - mai se sap quan algú pot necessitar una apuntadora a mà, de la mateixa manera que tothom sap que aquest paper no se'm pot adjudicar a mi, perquè passaria olímpicament dels actors... estaria menjant galetes! -. Sigui com sigui, em vaig apuntar al carro de la Supèrbia - amb grans resultats morals per a mi, natürlich! - i, ensabona que ensabonaràs, la meva bona amiga la Gola em passava galetes d'estraperlo, buahahaha! Al tema, que em desvio.
Aquesta còmica introducció volia il·lustrar-vos la meva molt sana addicció al menjar, perquè la gaudeixo. Menjar em fa sentir viva. Així que cuinar - per malament que pugui fer-ho, mil i un cops - és quasi segona natura per a mi. I més ara, que em toca fer-me els segons plats al meu gust. No hi ha re…

Jo, mestressa del meu rellotge intern

Imatge
Ahir vaig treballar pel matí - per fi, després de mesos relegada a les tardes! - i estava entusiasmada amb la perspectiva de fer-ho, i no perquè pel fet que, de matins, la feina sempre sembla més lleugera - que no ho va ser... potser dir-ne tortura matutina seria una descripció més encertada -, no, sinó perquè això em permetia anar a ioga! Amb la Verònica! I en tenia moltes ganes. De debò que sí. Les seves classes sempre em deixen esgotada però, tot i així, sóc feliç quan en surto. És com començar de zero el dia a dos quarts de set de la tarda! Yuju! A més, que tenia plans molt complexes per després, moltes idees innovadores a la meva vida... però - sempre hi ha un però - estem parlant de moi i un dia mai pot ser realment meu si no la cago de manera espectacular, humiliant i penisa. No seria jo.
Total, que tanta emoció i tantes ganes de deixar-me la pell al mat van acabar en res perquè, oh sorpresa!, vaig arribar trenta minuts tard. Bé, no, no vaig arribar tard, no segons el meu rell…

Expressions PROHIBIDES quan busques feina (perquè te la carregues)

Imatge
Expressions prohibides quan busques feina. Gestos prohibits. Actituds prohibides. Coses que, en general, no has de fer quan intentes que et contractin. Saps que no estan bé. Saps que te la fotràs big time. Saps que el record et perseguirà la resta dels teus dies. I, tot i així, les fas. Doncs mira, si després de llegir-te això, encara tens la poca vergonya de fer-ho, d'entrar patinant en una bassa d'oli al món laboral... bé, aleshores no tens cap mena de remei com a persona. Espero sincerament que la teva mare i el teu pare, o la teva mare i la teva mare, o el teu pare i el teu pare, o el gos i el gat, o el conill i el periquito, o amb qui collons convisquis ara mateix, t'estimin molt, perquè els tocarà aguantar-te molt de temps.
Començo amb una de ben simple que, fa pocs dies, vaig escoltar al metro quan tornava de la feina, esgotada i mig adormida, i la única cosa que tenia en ment eren els molts exàmens que encara em quedaven abans de donar per acabat el curs - que, pe…

Dies d'institut X: la sal és de les llàgrimes

Imatge
Això ja s'acaba. Cada dia em queda una mica menys per endinsar-me en l'estiu i deixar enrere - durant uns mesos - la meva vida d'estudiant treballadora massa enfeinada per fer altra cosa que no sigui deixar-me les celles damunt piles i piles d'apunts, i començar-ne una de nova, on només seré treballadora. Han estat uns mesos molt intensos i espero recollir-ne un fruit ben madur, dolç i nutritiu - o la meva acidesa interna corromprà tot allò que se li posi pel davant, siguin clients, siguin familiars o sigui l' Univers mateix intentant posar pau -.
Les dues últimes setmanes han estat dures i trepidants. Acabava un examen i ja en tenia un altre trucant a la porta. De vegades, portava al damunt tantíssims apunts que, sovint, no sabia ni quins eren. Sovint, ni tan sols era conscient de què estava estudiant al metro. Ai, el metro, company de viatge, sala d'estudi polivalent, reculatemps d'accés públic. Què hauria fet, si no hagués disposat d'aquests moments…

Dies d'institut IX: Jo tinc un Staphylococcus. Bé, un no, diversos milers de milions

Imatge
Fa un parell de setmanes, quan aquesta entrada començava a perfilar-se a les entranyes del meu extasiat cervell, estava molt emocionada. Molt histèrica, de fet, perquè tenia moltes ganes de parlar-vos de l' Staphylococcus aureus, un bacteri gram + conegudíssim a tots els laboratoris de microbiologia d'aquest racó de l'univers i, perquè no, del raconet que hi ha passat el Sol. Però resulta que no podré. Resulta que tots els argument que lligaven en secret aquesta entrada van caure, com peces del domino, un fatídic 18 de Març del 2019. Tota la història prèvia que conformava els fonaments de la meva dissertació sobre aquest minúscul, però adorable, bacteri se n'ha anat a prendre pel cul a la puta velocitat de la llum. A CAGAR A LA VIA! No es poden tenir il·lusions! Així no ve de gust ni viure, ni deixar viure!
Oh, oh, tinc un Staphylococcus epidermidis! DONCS QUINA PUTA MERDA! Jo volia un aureus! Però no, a la senyora li toca el cosí llunyà una mica raret. I qui s'en…

Dies d'institut VIII: Un panick attack, un virus refotut i verí suficient per a totes!

Imatge
Pensareu "Virus? Virus refotut? I panick attack? Què has fet, ja?!". Doncs mira, res. O  molt, de fet. D'entrada, oferir el meu cos a unes visites desconegudes i no desitjades. I de sortida, portar molt cansament i verí a dins. El primer és, en teoria, fàcil de combatre. El segon no tant. I m'hi esforço, eh, però tu, que no hi ha manera! És posar les notícies cada matí mentre esmorzo i PAM! Sempre ens toca el rebre. Potser això ha contribuït a no pair bé l'esmorzar i obrir les portes a la decadència intestinal. Hum, és una idea interessant: que la merda que surt cada dia a la tele no només ens altera el cervell, sinó també els budells. I és que no hi ha res pitjor que sentir-te buida per dins - físicament buida, vull dir, perquè ni ganes de menjar tinc - i supurar bilis per tots els porus del teu cos quan connectes amb el 324 ben d'hora, ben d'hora. Encara no sé com s'ho munten els presos polítics per semblar sempre tan frescos, com acabats de sortir…

Dies d'institut VII: l'escala de Bristol i els examen mandonguilla

Imatge
Tinc feina. No és cap novetat. De fet, ho he repetit tantes vegades que ha perdut significat i urgència. I alguns diran - diuen, diuen, diuen, coff coff - què hi fas aquí, si tanta feina tens? Vés, alguns es fan passar l'estrès amb alcohol, d'altres engoleixen temporades senceres d'una sèrie. I jo? Jo escric un bloc. Un bloc estrany, un bloc variat. Un bloc on tan bon punt us parlo dels meus estudis, de les meves dèries o de les incongruències d'aquesta vida que m'ha tocat viure. I és que de fets paranormals al llarg de la setmana n'hi ha a cabassos. Posem per exemple el següent...

"Barretes de cereals amb dàtils i ametlles, amb gust de poma i canyella". Aquest és el curiós missatge críptic que vaig trobar fa poc en unes barretes de cereals. Pel consum humà, no penseu que parlo de menjar pels amics de quatre potes. Aviam, aviam que necessito aclarir les idees per poder encetar aquesta ronda d'incoherències. Ets una empresa que vol fer barretes de…

Dies d'institut VI: Chromosome walking i el descens cap a la perdició

Imatge
Ni el fred de l'hivern ha pogut glaçar l'infern que, ara mateix, és la meva vida. Un caos meravellós de principi a fi, i és que em plouen els exàmens i no sé ben bé d'on cauen. Vaig tant falta d'hores que ja tinc hipotecats els pròxims mesos. I sí, ja sé que em repeteixo més que l'all, però és que, al ritme actual, miraré el calendari i ja serem desembre una altra vegada. I si heu pensat en algun moment que això podria ser una bona senyal... no! Perquè després de Nadal, la feina continua. I per acabar-ho d'adobar, no hi ha cap vaga convocada a la vista. Us ho podeu creure? On són els sindicats estudiantils quan els necessitem? Ja us ho dic jo: escalfant-se les mans a l'estufa, tal i com ha de ser. Tal i com hauria d'estar fent jo, perquè tant teclejar m'està glaçant els dits.
Però no patiu pels membres congelats, que a mi se m'escalfen de seguida, sobretot quan estic treballant. Dissabte passat vaig passar una tarda tan llarga i tan amarga que …