Dies d'institut VII: l'escala de Bristol i els examen mandonguilla

Tinc feina. No és cap novetat. De fet, ho he repetit tantes vegades que ha perdut significat i urgència. I alguns diran - diuen, diuen, diuen, coff coff - què hi fas aquí, si tanta feina tens? Vés, alguns es fan passar l'estrès amb alcohol, d'altres engoleixen temporades senceres d'una sèrie. I jo? Jo escric un bloc. Un bloc estrany, un bloc variat. Un bloc on tan bon punt us parlo dels meus estudis, de les meves dèries o de les incongruències d'aquesta vida que m'ha tocat viure. I és que de fets paranormals al llarg de la setmana n'hi ha a cabassos. Posem per exemple el següent...

"Barretes de cereals amb dàtils i ametlles, amb gust de poma i canyella". Aquest és el curiós missatge críptic que vaig trobar fa poc en unes barretes de cereals. Pel consum humà, no penseu que parlo de menjar pels amics de quatre potes. Aviam, aviam que necessito aclarir les idees per poder encetar aquesta ronda d'incoherències. Ets una empresa que vol fer barretes de cereals. Fins aquí tot OK. I penses que les faràs de poma i canyella perquè és un sabor que sol agradar a tothom i, que collons, no tens temps ni ganes per pensar-ne un de nou - que no revolucionari, tampoc cal... ja la van cagar prou amb el gelat amb gust de fabada, no cal destrossar més els paladars de la població -, així que tires de recepta segura. Bé, bé, poc suat però segueix sent perfectament normal. Tot OK, però... ai, però! Per què usar cereals, poma i canyella per les teves barretes de cereals, poma i canyella quan pots fer servir dàtils i ametlles?! Molt millor i mil cops més original. Mai vist, amigues i amics! És com quan vull fer un pastís de llimona però no tinc farina ni llimona i acabo fent un suc de taronja! És cítric igual, no? Què importaran els ingredients! La cosa no flueix, senyores i senyors. Els dàtils i les ametlles no tenen gust de poma i canyella perquè NO HO SÓN!

Aquest pobre home està escandalitzat. Talment com em va passar a mi, que encara no entenc què pretenen els qui van crear aquesta aberració culinària. I espereu, que el tema alimentació - o absència d'aquesta - no acaba aquí. Avui hem optat per anar a dinar a un restaurant xinés que hi ha prop de casa - ens feia mandra cuinar i hem tirat de menú fàcil... apa que, si ho arribem a saber abans... - i, en poques paraules, hem tornat amb els estomacs buits. Literal. En un restaurant xinés?! I com pot ser això?! Ben simple: si no et porten el menjar, no omples els budells - i a prendre pel cul el reflex gastrocòlic! -. I com que a me germana i a mi només ens han portat les tapes... doncs això, avui berenarem. Ens ha costat més de mitja hora menjar-nos aquest primer plat i el segon ni l'hem vist. Primera, perquè no arribava per més que el demanàvem i segona perquè ens hem cansat d'esperar i l'hem cancel·lat - i mira tu si la vida és atzar i sort que, justament quan l'anul·làvem, ja estava a mig minut de sortir del foc! -. Al final, hem marxat mig dinats, emprenyats i amb la ferma convicció que aquell lloc no el tornarem a trepitjar en la vida. Per sort, el forn de pa sempre té alguna solució i m'he fotut un brownie amb melmelada de préssec i xocolata pel damunt. BAM! - i pensar que, abans del desastre de dinar, la meva mare deia que volia fer dieta i jo em preguntava perquè algú voldria fer dieta de manera voluntària i negar-se el plaer d'un bon àpat... doncs mira, la dieta de la xocolata -.

I és que de situacions poc normals n'hi ha per triar - tant pots anar de rebaixes i escollir roba, com escollir anècdotes absurdes que la vida et planta al davant -. Sense anar més lluny, dimecres passat vaig anar a urgències perquè portava dues setmanes amb el dit índex inflat com una botifarra i el dit del mig anava pel mateix camí. Doncs bé, em planto a la recepció i li explico a la senyora que hi havia què m'estava passant - que si el meu dit és mutant, que si necessito la vacuna anti X-men i aquestes merdes - i ella, avorrida de la vida i fins la figa d'estar allà atenent les necessitats dels altres, em pregunta:

- Has tingut alguna al·lèrgia últimament?
- Doncs no. Bé, el desembre passat però no té res a veure amb això, perquè no se'm van botir els dits ni em picava un punt concre--
- És que això que tens és una al·lèrgia i hauries de fer-te les proves de l'al·lèrgia.
- Ja, bé, però ara no puc. I em pica molt, així que si em pot visitar el met--
- Ja, però és que això no funciona així. Si tens una al·lèrgia, no véns a urgències. Demanes hora amb el metge de capçalera.
- L'altra vegada ja em van preguntar les possibles causes, a urgències, i em van dir que era una cosa inespecífica, que no calia cap prova i--
- Però, aviam, que això no és fa així. Aquest no és el lloc per venir.
- Miri, estudio de matins i treballo per les tardes. No tinc temps i he vingut quan he pogut. I m'estic saltant class--.
- Això no és excusa. Aquest no és el lloc i prou.

... en aquest punt, jo ja no sé si clavar-li una bufetada, entrar a la consulta passant-me la senyora aquesta pel folre del meu sant úter o posar-me a cridar cada vegada que parla i no deixar-la seguir amb l'esbroncada gratuïta que m'estava clavant sense cap mena de motiu. Collons, si les urgències no estan per això, per a què estan? Pels iaios que van amb quatre mocs? Per atendre els que s'han aixecat amb mal d'esquena? Hola, jo també cotitzo a la seguretat social. I no, no sóc metge, per tant, no puc garantir que això que tinc no sigui una al·lèrgia, però em conec el meu cos i les senyals que m'envia no són del tipus "t'has refregat amb un esbarzer i ara et fots i, PUM, al·lèrgia!", més aviat m'està dient que tinc alguna cosa al dit que me l'està podrint a cada batec del meu emprenyat cor. Però la senyora, que no és ni infermera ni tan sols auxiliar d'infermeria, no es va quedar tranquil·la amb això, sinó que encara va voler tenir l'última paraula...

- Bé, mira, et poso perquè et visiti la doctora però perquè ja estàs aquí. Igualment, aquestes no són maneres. Demana visita amb el metge de capçalera.

El consol que em queda d'aquesta topada totalment gratuïta és que no va ser exclusivament amb mi, sinó que també els va caure una dutxa d'aigua freda a un parell més. O era la seva santa voluntat o no era. I punt. Si fins i tot es va posar feta una tigressa quan va aparèixer la meva mare per explicar-me no-sé-què del dinar. Que no la volia deixar passar, la tia! Però si em tenia allà al davant! Total, que quan em va visitar la doctora i em va dir que era una tinya, vaig estar molt temptada de tornar al taulell i refregar-li el dit per la cara, aviam si així la hi contagiava. Per estúpida. I per dir-me tot el que em va dir amb veu d'espinguet i setciències. Valiente hija de fruta.

Quina altra situació estranya i rocambolesca us podria explicar? Ah, ja, la de l'anulació de la vaga.

Crec recordar que, fa poc, em queixava perquè no hi havia vagues a la vista, oi? Doncs bé, aquesta setmana se n'ha anul·lat una! Cosa que té collons, però els sindicats són així. Per sort, l'han canviada a dimarts vinent. És clar que la situació anòmala no és l'anulació, sinó el pollastre de magnituds èpiques que li va muntar el nostre tutor a una de les meves companyes quan, aquesta, es va queixar que no era normal que nosaltres haguéssim d'avisar amb 48 hores d'antelació si fem  no vaga i, per contra, si el sindicat anul·lava la vaga a menys de 24, comptés com argument vàlid per anul·lar-la. Deixant de banda si és just o no, normal, insòlit o totalment justificable per lleis divines i humanes, la reacció del nostre tutor va anar més enllà d'un simple "així són les coses". L'homenet - perquè és molt menut ell - alçava i alçava més la veu quan ella li portava la contrària, però no amb arguments semi vàlids, no. Ell es limitava a cridar "Però és així, i ja està!" o "Doncs queixa't al sindicat!" o "No hi ha vaga i prou!". Un crescendo constant. La meva companya ja no sabia si riure's a la seva cara o agafar les coses i fotre el camp. Veureu, quan portem la contrària al nostre tutor - amb arguments, vull dir, fins i tot demostrant-li les coses amb proves -, l'home s'altera, s'emprenya, crida, ens deixa en estat de xoc i segueix la classe com si res, cosa que ens causa un curtcircuit neuronal important perquè no sabem com rebatre-li res. És com intentar raonar amb algú l'únic argument del qual és "I jo més" tota l'estona, en bucle. Acabes esgotat.

I espera que, moltes vegades, els arguments que fem servir en contra seva, són els seu propis. Perquè, moltes vegades, ni ell mateix sap què està dient. O es contradiu. Si fins i tot li hem volgut guanyar la batalla amb el llibre de text a la mà i ens ha dit "Bueno, és que el llibre està malament."

Va, només una última cosa abans no m'endinsi en el meravellós món dels virus i els fongs. Ahir vaig estar a l'FNAC. Després de molt pensar-m'ho, al final vaig decidir cedir a la meva autocensura literària i comprar-me un llibre que feia força temps que havia decidit que estaria millor a la llibreria que no pas a casa meva - però és que el vaig fullejar i en veure escrit el nom d'en Gallowglass, alguna cosa dins meu se'm va llençar a la jugular, va treure una Glock de la butxaca i va xiuxiuejar-me a cau d'orella que si abandonava aquell pobre llibre allà, les venjança seria terrible -. Conseqüentment, aquí el tinc, ben a prop i sota una alta pila de llibres que encara no he pogut ni ensumar perquè no tinc prou hores al dia per fer-ho tot. Fa mesos, MESOS que no llegeixo per plaer - que és l'únic tipus de lectura que conec - i tinc un síndrome d'abstinència al damunt que encara no sé com no m'ha causat una úlcera a l'estómac.

La vida és dura, Tubercles. Però la mare ho és més, així que no passeu ànsia, que seguiré aquí, al peu del canó. Davant la boca del canó. Esperant la bala. Fins aleshores, segueixo intentant encendre la metxa, però m'enganxa força lluny... sort que faig ioga. Apa doncs, porteu-vos bé, vigileu el fred, que s'amaga de nosaltres però acabarà apareixent i ens les farà passar putes, i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

No tinc ni paraules per descriure què sento. Va, sí, una: wiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!