El dinosaure que no va ser
Avui us porto una trepidant història farcida d'il·lusió, anhel, decepció, ràbia i drama, quantitats incalculables de drama. Acompanyeu-me per aquest camí de confusió i ofuscació cerebral. I drama, moltíssim drama. La il·lusió de la meva vida és invocar un meteorit destructor que aniquili la terra treballar zero unitats de temps i viure com l'emperadriu galàctica que sóc fer-me un tatuatge èpic que demostri al món sencer - perquè jo ja ho sé - que l'estima que tinc als dinosaures - però no a la seva progènie, putes gavines malcarades - . Bé, dir-ne "la il·lusió de la meva vida" no és del tot exacte, però ja m'heu entès: vull una marca gravada a la pell que expressi tantíssim amor que, els qui la mirin, morin ennuegats de tanta cursileria; cosa que no vol dir que em vingui de gust carregar durant la resta de la meva vida un dibuix carrincló al cos. Per tant, res d'atacs de pànic: un tatuatge que DEMOSTRI amor i admiració, sí; un tatuatge que em faci