Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2017

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Imatge
Aquest cap de setmana comença l'Abril, la primavera de debò podríem dir-ne, que tots sabem que això del mes de Març ha estat un gran fail amb totes les lletres. I la primavera sempre porta aires de canvi, sobretot en tema d'al·lèrgies. Jo no en pateixo cap, cap associada a l'època de l'any (les meves són aestacionals i gran part d'elles relacionades amb la falta d'empatia social i el disgust pel contacte amb altres éssers humans) , però això no evita que em solidaritzi amb els que sí en pateixen, o que ho faci el meu cos - a qui li encanta anar per lliure -, i se'm posin els ulls com pilotes de ping-pong cada vegada que passo per sota un fals plataner. I no per la seva majestuosa (?¿) bellesa, més aviat per les maleïdes llavors i el seu terrorífic sistema de dispersió aèria, eeeeeecs. En fi, que em desvio. La qüestió és que - música de Joc de Trons de fons - aquest Abril torna la nostra parella no-som-gais-però-tsk-va-sí preferida!  Com diri

Un monstre ve a insultar-me

Imatge
Ara mateix, acabo de viure una situació que, com a poc, podríem qualificar com a surrealista. De fet, ni  tan sols volia escriure sobre això, però és que l'alternativa és una caca de vaca. Doncs veureu, la meva estimada germana està escoltant música via Spotify, però com que el programa aquest en qüestió funciona quan i com li sembla bé, se li ha aturat a mig reproduir. "Hold back the river" m'ha dit (insult inclòs) . La seva reacció, reacció habitual per a qualsevol situació que se li capgira, ha estat insultar el programa a crits, recordant-li com d'inútil arriba a ser i que malament que compleix la seva funció. Crec que no s'ha deixat res entre el típic "fill de p*ta" i el "me cago en tu p*ta vida" . I ja us dic ara que el seu repertori és extens i variat. D'on el treu és una incògnita encara per resoldre. Però d'exemples com aquest, els que vulgueu. Fa una estona, he entrat a la seva habitació a preguntar-li no-sé-què

Pescant salmons

Imatge
Avui m'he aixecat amb torticoli, una torticoli brutal que m'ha tingut gran part del dia paralitzada sense poder fer res. I quan dic res, ho dic de debò: ni mirar-me la punta del nas, puc. I, el pitjor de tot plegat, és que encara dura. M'hauríeu de veure ara mateix, asseguda davant del portàtil, escrivint això. Una estàtua té més mobilitat que jo. El cas és que, quan m'he aixecat i després de sortir del bany, de sobte, el meu coll no es volia moure i quan ho he intentat, ha estat com tenir un úter al clatell! No serà la primera vegada que em desperto amb mal de coll però, poques hores després, ja m'ha passat. Avui no; aquesta vegada em temo que em seguirà fins l'hora d'anar a dormir. I no hi ha manera de treure'm-el del damunt. He provat a deixar-me fer un massatge amb Voltadol i només he aconseguit que la meva germana fes cara de fàstic. He provat la bossa d'aigua calenta i només ha aconseguit enrogir-me la pell i deixar-me certa sensació de cr

Fa olor de novetat: El desenllaç

Imatge
Fa aproximadament un mes, en aquesta entrada , us deia que teníeu una sorpresa al forn. La meva idea era fer un quality check d'aquests que tan s'estilen últimament i, per a doble seguretat, deixar que una mà innocent hi donés un cop d'ull abans de fer-lo públic... però després de veure que la meva proposta no ha tingut gaire èxit i que la mà innocent passa de mi, tiro pel dret i que sigui el que la Deessa vulgui. A partir d'aquí, me'n rento les mans. És una història que volia ser curta, o ho era dins el meu cap, però que, un cop plasmada en paraules, va començar a créixer. I, què voleu que us digui, al final, em vaig animar i vaig acabar embolicant encara més la troca. En fi. La història en qüestió es diu "La Torre Laberint" i la podeu trobar a la carpeta pública del mediafire accedint-hi des d'aquest banner tan xulo i tan ataronjat. Igualment, ja sabeu que a la secció de "Descàrregues i On-line" hi teniu tots els banners ben ma

Coses que passen...

Imatge
... quan ets al metro. Dimarts passat, mentre em deixava portar per les escales mecàniques (que sí, que podria pujar per les altres però pago, no? Doncs les uso) del metro, les que surten a l'exterior, em va passar una cosa curiosa. Curiosa per ser jo, perquè a mi no em passen aquestes coses. Però sempre hi ha un primer cop. EL cas és que jo anava al meu aire, com sempre, i mirant al meu voltant vaig veure uns nanos de 15 o 16 anys que baixaven les escales. Un d'ells s'estava cordant la jaqueta, posant-se bé la motxilla... és igual, el noi estava ocupat. Però, quan va alçar la mirada, em va veure a mi. I amb tota la seva alegria adolescent, EM VA PICAR L'ULLET! I SOMRIENT! A mi, que podria ser la seva germana/mare. A mi, que mai, MAI m'han picat l'ullet perquè sóc descendent directa dels orcs de Mordor. A mi, que fulmino amb la mirada als qui em miren. A mi!  Quin riure. ... quan no saps com obrir una ampolla de vi. Ahir me'n van explicar una de