Entrades

Arriba Sant Joan, arriba la gresca!!

Imatge
Estic escrivint aquestes línies, confinada a la meva habitació mentre, de lluny, sento els temibles crits que surten del televisor. Crits de nenes espantades que fugen d'una nina que es diu Annabelle. I jo no crido perquè, afortunadament, encara no han inventat els televisors de dues cares, sinó m'estaria cagant viva - ja prou terrorífic em sembla escoltar-ho... -. El més curiós de tot és que, de totes les nines parlants o cantores que han passat per les meves mans, cap, repeteixo, CAP ha grunyit com un gos gegantí de tres o quatre tonelades, rabiós i emprenyat, cosa que sí fa aquesta suposada "nina". Per tant, em pregunto, amb quin tipus de nines jugaven els qui van parir aquesta pel·lícula? Quina ment malalta decideix que els grunyits i els lladrucs són més adients per a una joguina que, que sé jo, una nina cantant "London Bridge is falling down" a mitja veu i un somriure malèvol als llavis?!
Això em recordo el dia aquell que me germana va estar mirant &…

Receptes de les meves II - Random style -

Imatge
Després d'un parell de dies força grisos, i encara amb aquesta sensació d'incredulitat i negació rotunda que m'acompanya, ahir vaig tenir la oportunitat d'esbargir-me un xic, de recolzar-me silenciosament en els meus amics, sense necessitat de dir o fer res més enllà de ser amb ells, i passar tota una nit fora de mi mateixa - zero pensaments, zero angoixes, zero silencis reflexius, res de res -.
Estàvem d'aniversari i, com sol passar en situacions com aquestes, vaig fer un pastís. Dos, de fet. El primer em va quedar una mica "meh" i el vaig deixar a casa - que aquí qualsevol cosa ena serveix - i en vaig fer un segon, molt més tolerable i que, pels comentaris in situ, va ser un èxit rotund. I me n'alegro; m'agrada que a la gent li agradi allò que cuino. M'agrada fer feliç, ni que sigui per uns instants, els meus amics amb una cosa tan simple com és un pastís. O unes magdalenes. O el que sigui. A mi també m'agrada quan els meus amics em fan…

Coses estranyes que (encara, sí) em passen. Una altra vegada

Imatge
Dec tenir cara d'imbècil, perquè els atrac a tots. Això o les meves feromones són terriblement eficaces a l'hora de fer orbitar al meu voltant gent estranya. I per "estranya" vull dir individus que segurament no haurien de sortir de la seva cova. No sense avisar abans.
No us ha passat mai allò de trobar-vos amb algú a qui, amb molt d'amor i afecte, li escopiríeu a la sopa, tot esperant que la vostra saliva li provoqués diarrea? Jo sí i no poques vegades. Sóc com un imán per aquestes coses. És clar que treballar cara al públic podria ser-ne un dels motius - i després de 12 anys en aquest món, d'històries se n'acumulen mil -.
Me'n ve al cap una de força recent, d'aquelles que fan que desitgi amb totes les meves forces trobar un forat profund i amagadet, aconseguir la butxaca del Doraemon i no haver de tornar a relacionar-me amb el món que m'envolta mai més.
Situació 1: estic treballant, tan tranquila, i posant una mica d'ordre al desastre qu…

Una de Titans disfressats de monstres: El Bestiari de l'Axlin

Imatge
Dissortadament, i només 20 dies després de St. Jordi, ja m'he llegit tots els llibres que havia comprat. Els de collita pròpia, vull dir - els de la meva mare els començo demà i ja m'he empassat un de la meva germana en qüestió d'hores -. Però no cal patir, que encara em queda assaltar Amazon.
Per ara, m'agradaria parlar-vos del primer llibre de la nova trilogia de la Laura Gallego. Un primer llibre que m'ha despertat sentiments contradictoris, sentiments retrobats i sentiments fluctuants - aquests són difícils de definir -.
Començaré dient que hi havia molta lletra però poca matèria. Ha estat un primer llibre molt poc productiu en termes de contingut i futures línies d'acció. Massa obert, vaja. Sé que no l'hauria de compara amb Memòries d'Idhún però em costa no fer-ho: al primer llibre de la trilogia, "La Resistència", hi ha varies trames que, si bé acaben convergint a finals del llibre, totes elles tenen repercussions en els dos següents. H…

¿¡Temes al ganchillo!? - Part 2

Imatge
En l'últim capítol d'aquesta batalla contra la llana us explicava que encara em quedaven dos contrincants: un de secret, la identitat del qual no vaig desvelar, i un dino. Bé, han estat tres setmanes dures i plenes de moments on els sentiments a flor de pell es confonien amb els calfreds que les baixes temperatures i la pluja - llàgrimes del cel en consonància amb el meu estat anímic - provocaven al meu cos.
Un dels peluixos, el secret, encara no ha arribat al seu destí - tampoc ho ha fet la girafa - però la certesa que qui l'ha de rebre ho farà amb els braços oberts i sense jutjar, m'acompanya cada vegada que recordo les penúries i els moments de desesperació que vaig haver de sofrir...
En conjunt, aquest peluix no va ser tan complicat com l'altre - certament, les instruccions eren més clares i ja tenia un xic més d'experiència - però quan els punts que marcava el patró no es corresponien exactament amb els meus... ai! aleshores sí que tornava a reviure els m…

¿¡Temes al ganchillo!? - Part 1

Imatge
Sí, la resposta és sí. Definitivament sí, sobretot quan les instruccions que tens estan mal traduïdes, els exemples de punts no es corresponen amb la realitat i els esquemes són una barrabassada visual - qui no hagi llegit el títol de l'entrada amb l'accent d'en Davy Jones, ja pot fotre el camp; RAUS! -.
Aviam, contextualitzem la situació: em vaig comprar un kit de ganxet perquè 1) el vaig trobar súper adorable, 2) aviat tornaré a ser tia política i 3) em venia de gust fer alguna cosa amb les meves mans que no fos comestible - tot i que el que he fet és un regal per un nadó així que, amb tota seguretat, acabarà dins la boca de la criatura -. Vaig pensar que seria bona idea, que tampoc seria gaire complicat - qui s'hauria imaginat que un producte exposat a la secció de criatures seria tan diabòlic?! Jo no - i que em mantindria entretinguda la setmana de vacances. Bé, dues de les tres premisses han resultat correctes - vaja, una i mitja -. La tercera ha estat una fal·là…

Mones que no ho semblen - i alguns opinen que no ho són -

Imatge
No, no me n'he oblidat. I sí, ja sé que han passat dues setmanes des del Dia de la Mona però sóc una dona ocupada, immersa en tants projectes que ja n'he perdut el compte - i, com que sóc tonta, encara me'n busco més! -.
La qüestió, com cada any, és la mona. Vaja, aquest any, més aviat, hauria de parlar de monada, que és el que vaig fer. O no, siguem més específics. Gilipolles, vaig fer el gilipolles. Apa, ja ho he dit.
Jo tenia una idea molt bona - vaja, els supermercats Bonpreu tenien una idea molt bona - però jo, que sóc molt de cagar-la fins extrems desconeguts en aquest racó de la galàxia, em vaig emmerdar fins les celles. Un flam, volia fer un simple flam de fruita. Res més. Serà per flams! Serà que no n'he fet vegades! Doncs mira, aquesta va sortir del revés - i després d'hores de reflexió i introspecció introspectiva ja sé on la vaig cagar... dissortadament, aquest cop no puc culpar-ne el forn -. I és una llàstima perquè, en la seva versió púding, estava b…