Ciència a destemps. Dia XIII: Efectivament, encara respiro.

Ai mareta, fa tant de temps que no escric res que no estic segura que me'n surti. Haig de recuperar el costum, que en tinc un record molt agradable i tendre, d'això d'escriure i alliberar verí a la xarxa. Però la vida adulta m'absorbeix igual que un tros de pa sec xucla el brou de pollastre fins a-- que dimonis, ni que vida adulta, la culpa la té el Twitter, aquest cau de merda pestilent que et fregeix les neurones tan bon punt l'obres pel matí. Arribats a cert punt, i si baixes prou avall per la línia temporal, t'adones que has perdut dues hores del teu atrafegadíssim dia, i l'arròs que feies pel dinar de l'endemà? Cremat. És un vici.

I sabeu què més és un vici, i dels dolents? La mania que té la tecnologia d'avançar inexorablement i complicar la vida d'aquesta pobra tècnica de laboratori. Sobretot la mala costum d'empitjorar innecessàriament el maneig dels mòduls dels analitzadors d'ús diari. Vaja, que apareixen els tècnics informàtics per actualitzar el programari i el programari els envia a pastar fang amb els dits petits dels peus! Fa un mes que tenim els nanos del servei tècnic instal·lant una nova interfície d'ús i un nou mòdul que ha de ser la repera, I EL MALEÏT ANALITZADOR DE RUTINA ES PASSA EL DIA FENT SONAR LES ALARMES. Fartes, n'estem; FAR-TES. Tot el sant dia amb el "pipipi-pipipi", canvia la cançó, punyeta! De vegades, fins i tot es queda sense veu, el cabró; com qui va afònic! Normal, de nou hores que sóc allà, només una no et sento fer el ploricó: DURANT L'HORA DE DINAR, I PERQUÈ MARXO! Tinc companyes que ja han desenvolupat una mena de resistència auditiva a les seves queixes i ni el senten bramar. A mi, en canvi, els seus plors m'arriben arreu: que sóc a l'altra punta del laboratori, el sento; que sóc a l'ascensor, el sento; que sóc al bany empenyent per fer sortir la tortuga, EL SENTO! CALLA KIESTRA, CALLA.

Doncs no, ni calla, ni funciona. I el mòdul nou - que encara no hem pogut provar perquè continuen les feines d'actualització del programari tres setmanes després que el muntessin - no fa cara de ser de tracte gaire més fàcil. I això que el llibre d'instruccions és ben simple però, no sé perquè, no me'n refio. Digueu-me histèrica, però sento com ens jutja cada vegada que passem pel seu davant, i la qui passa més sovint per allà sóc jo. Aquest IdentifA em fa tan bona espina com una escopinada a la boca. Jo, per si de cas, ja m'he llegit varies vegades la secció de problemes comuns que té la guia de l'usuari, per anar fent boca.

Però aquesta andròmina no és l'única joguina nova que ha aterrat al laboratori. Només un únic analitzador punky i conflictiu al laboratori? No, dona, QUE EN SIGUIN DOS, com els Petit Suïsse - Danonino, pel jovent -. Del Roche cobas pure no en sé gaire, però del seu germà gran me n'han arribat rumors i no són bons, perquè quan les màquines funcionen, tot és glòria divina i genialitat feta tecnologia, però quan falla... ai, quan falla; aleshores tothom s'encomana a Llucifer, aviam si el trasto explota I A PASTAR. 

Jo n'estic molt tipa, de tants aparells diabòlics, de debò. Quan no és el Kiestra, és el Cobas. Si no falla cap d'aquests dos - HA! -, aleshores és el Panther, o el Hamilton, sobretot el Hamilton: un dia va fallar, un dia... I A LA NEVERA S'HI VA ACUMULAR LA FEINA DE MITJA SETMANA, CASUM L'OS PEDRER. O la campana de flux laminar, que va decidir deixar de funcionar perquè sí, perquè no cal que processis les biòpsies en condicions d'esterilitat, PER A QUÈ?! Encara puc estar contenta que el meu citòmetre estimat funciona com un rellotge.

La vida al laboratori ja és prou dura, no calia que la tecnologia ens fes la punyeta. Més, vull dir. Però també hi ha andròmines bones, com el bec Bunsen electrotèrmic, que esterilitza sense flama i sembla una làmpada de LEDs inofensiva fins que li veus les entranyes roents com el Mont del Fat i penses "Ah, doncs potser m'aniria bé per rostir els cables del Kiestra. Míriam, me'l deixés un momentet de res, és per a una cosa...". Aquestes alegries així mereixen un aplaudiment. I jo un bon sopar.

Fins aquí he arribat avui. Si en sabreu de mi més aviat o més d'hora, només el temps ho dirà - tot i que els meus caps de setmana semblen una ruleta russa d'activitats, tot el coi de dia amunt i avall, JO VULL DESCANSAR -. Per tant, si m'accepteu un consell: @FuetRosat. Au, bon vent i barca nova! I recordeu sempre, fins i tot quan jo me n'oblidi, que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu.

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Bona castanyada! Afarteu-vos bé de panellets, que no en tornarem
a tenir fins a l'any vinent!