Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: març, 2013

Objectiu: Japó 2.0

Imatge
2.0, senyores i senyors, 2.0: la Txell se'n torna a la Kami no Kuni per a participar en l'Edició Primaveral del " Nodo Jiman ZA! World " per segona vegada quasi consecutiva. Quasi? Sí. A finals de l'any passat, per Nadal, va estar a punt d'anar-hi... però al final no va poder ser. Una llàstima: com a regal de Nadal no hauria tingut preu. El cas és que dimarts que ve, dia 26, en plena Setmana Santa, la Txell tornarà a fer-li la pirula al temps i viatjarà al futur sense necessitat de cap cotxe tunejat per a l'ocasió. Pel que em va estar explicant ahir, les cançons d'aquesta vegada són 1) més tolerables, 2) menys ensucrades, 3) més alegres i 4) sé que va dir alguna altra cosa però no la recordo. El cas és que existeix una quarta raó; quedeu-vos amb la idea. Ah, ah! Resulta que una de les possibles cançons que li van enviar perquè s'aprengués i tal, la veu de la Txell i la de la cantant original eren tant, tant similars... però TANT , que

Crema Catalana (i no, res de nacionalismes indirectes)

Imatge
Dont' know why però últimament tinc la sensació que només parlo de menjar, seran imaginacions meves? Puc afirmar, a aquestes alçades de la vida, que encara tinc prou neurones com per dir que la meva imaginació segueix viva? M'estic desviant del tema o és que visc desviada de per si? Whatever. Avui és el dia del pare i segons la meva mare, que és molt de treure's tradicions de sota les aixelles, resulta que toca menjar crema catalana o natilles. Depèn de com tinguis el dia: si ets el meu pare, mentre sigui dolç i no porti ingredients estranys, qualsevol de les dues opcions anirà bé. Si ets jo... et menjaràs una taronja: m'agrada viure al límit. Així que m'ha tocat fer el postre. A punt he estat de fer les natilles (per allò de provar les meves pròpies creacions/adaptacions i tal) però la meva mare no en menja i per un postre que SÍ prova, no li faré el lleig de deixar-la sense crema, no? Total, això: Crema Catalana feta a casa. Les copes

R.I.P GranOtaku2011

Imatge
Per a variar amb la meva vida, quasi tot allò que vull que surti bé acaba malament, molt malament. La meva última ficada de pota... la còpia de seguretat del sistema del portàtil. I què ha passat? Que les dues úniques carpetes prescindibles, les dues úniques que podrien haver desaparegut per sempre més... són al seu lloc. I la carpeta que importa, la única que s'hauria d'haver salvat, aquella imprescindible, indispensable... ha mort! Caput! Fora de línia! Tretze anys d'imatges. Tretze anys de documents. Tretze anys de vida friki... i els he perdut! Tretze anys perduts per a sempre més. I, per a més inri... GranOtaku s'ha perdut amb ells. El vol.2 del 8è dia, la totalitat del 9è dia, part del 10è dia... tot. Absolutament tot. Així que, GranOtaku entra en hiatus. Indefinit. Em sap greu però pitjor que ho estic passant jo, no ho passareu vosaltres. Paraula. I ara me'n vaig al tècnic, a veure si pot recuperar quelcom del disc extern o explicar-me per què c

Pastís de pastanaga i glas de formatge i llimona

Imatge
Suposo que us interessa saber com va acabar la meva odissea amb la còpia de seguretat, no? Bé, quan me'n vaig anar a dormir, el rellotge marcava les 0.10 h... així que feu números i sabreu les hores que m'hi vaig passar. Ara, el millor va ser els dos arxius fantasma que no va poder gravar. De pedra em va deixar. Aquest ordinador meu té un poltergeist dins i es va manifestar ahir. Veieu  Ara entenc moltes de les coses paranormals i estranyes que fa... Un cop més: Nalataia 0 - Informàtica 1 . En fi. Canviant radicalment de tema, la Kireko i jo (sí, sí, la Kireko és real; no pas cap producte de la meva sobrealimentada imaginació) fa cosa d'una setmana que estem programant una trobada d'intercanvi  una d'aquelles llargues tardes que fa molt de temps que no compartim, una tarda per a parlar de llibres, una tarda per a posar-nos al dia sobre assumptes tribals i sense importància, una tarda per deixar-se portar pels còmics, una tarda on arronsar-se d'espatlles i

Una imatge val més que mil paraules... i una pantalla negra vaticina atacs de cor.

Imatge
Volia estrenar el mes de Març amb una entrada mega currada, una d'aquelles que et fan caure de cul a terra, una d'aquelles que no oblides ni en somnis... per descomptat, estem parlant de mi, així que no. Altre cop serà. Avui em toca malparlar una mica del meu portàtil i del disc dur extern que l'acompanya. Perquè és per ells que sóc aquí, és per ells que enlloc d'estar a la EOI aprenent Alemany, sóc a casa, desquiciada i a punt de patir un atac de nervis. I es que resulta que la meteorologia no està al meu bàndol: no només no en va tenir prou ahir, tallant-me el subministrament elèctric perquè si, a la brava, sinó que a més, avui ha jugat a fet i amagar i m'ha tingut tot el matí amb l'ai al cor. Mala cara, amb mal temps i jo esforçant-me a fer-ho bé, carregant la bateria i deixant-la fer quan estava al màxim per a res, PER A RES! Estava al 70%, quasi, quasi a punt de completar la còpia de seguretat ( a punt... per tercer cop) i, in the repentis... pluf!