Ciència a destemps. Dia XIII: Efectivament, encara respiro.
Ai mareta, fa tant de temps que no escric res que no estic segura que me'n surti. Haig de recuperar el costum, que en tinc un record molt agradable i tendre, d'això d'escriure i alliberar verí a la xarxa. Però la vida adulta m'absorbeix igual que un tros de pa sec xucla el brou de pollastre fins a-- que dimonis, ni que vida adulta, la culpa la té el Twitter, aquest cau de merda pestilent que et fregeix les neurones tan bon punt l'obres pel matí. Arribats a cert punt, i si baixes prou avall per la línia temporal, t'adones que has perdut dues hores del teu atrafegadíssim dia, i l'arròs que feies pel dinar de l'endemà? Cremat. És un vici. I sabeu què més és un vici, i dels dolents? La mania que té la tecnologia d'avançar inexorablement i complicar la vida d'aquesta pobra tècnica de laboratori. Sobretot la mala costum d'empitjorar innecessàriament el maneig dels mòduls dels analitzadors d'ús diari. Vaja, que apareixen els tècnics informàtics