Nalataia, Mare Tubercle

Ai mareta, fa tant de temps que no escric res que no estic segura que me'n surti. Haig de recuperar el costum, que en tinc un record molt agradable i tendre, d'això d'escriure i alliberar verí a la xarxa. Però la vida adulta m'absorbeix igual que un tros de pa sec xucla el brou de pollastre fins a-- que dimonis, ni que vida adulta, la culpa la té el Twitter, aquest cau de merda pestilent que et fregeix les neurones tan bon punt l'obres pel matí. Arribats a cert punt, i si baixes prou avall per la línia temporal, t'adones que has perdut dues hores del teu atrafegadíssim dia, i l'arròs que feies pel dinar de l'endemà? Cremat. És un vici. I sabeu què més és un vici, i dels dolents? La mania que té la tecnologia d'avançar inexorablement i complicar la vida d'aquesta pobra tècnica de laboratori. Sobretot la mala costum d'empitjorar innecessàriament el maneig dels mòduls dels analitzadors d'ús diari. Vaja, que apareixen els tècnics informàtics

Avui us porto una trepidant història farcida d'il·lusió, anhel, decepció, ràbia i drama, quantitats  incalculables de drama. Acompanyeu-me per aquest camí de confusió i ofuscació cerebral. I drama, moltíssim drama. La il·lusió de la meva vida és invocar un meteorit destructor que aniquili la terra treballar zero unitats de temps i viure com l'emperadriu galàctica que sóc  fer-me un tatuatge èpic que demostri al món sencer - perquè jo ja ho sé - que l'estima que tinc als dinosaures - però no a la seva progènie,   putes gavines malcarades - . Bé, dir-ne "la il·lusió de la meva vida" no és del tot exacte, però ja m'heu entès: vull una marca gravada a la pell que expressi tantíssim amor que, els qui la mirin, morin ennuegats de tanta cursileria; cosa que no vol dir que em vingui de gust carregar durant la resta de la meva vida un dibuix carrincló al cos. Per tant, res d'atacs de pànic: un tatuatge que DEMOSTRI amor i admiració, sí; un tatuatge que em faci

No hi ha res pitjor que pensar que podem canviar el món des dels fogons, PERQUÈ ÉS MENTIDA . El món JA cau aigüera avall, el món JA està condemnat a la foguera, el món JA és una ruïna per culpa de l'espècie humana, i per molta dieta vegetariana i vegana que fem, AIXÒ JA NO TÉ RETORN . Hem arribat al punt en el que comença la inexorable i ineludible extinció humana. I fer hamburgueses de cigrons no canviarà el futur - de fet, només ens quedarem sense cigrons, que tampoc és cap drama perquè meh; però després dels cigrons, els toca a les llenties i per aquí sí que no passo, LES LLENTIES NO ES TOQUEN -. Allò que sí canviaria el futur seria un meteorit de la mida d'Austràlia i a pastar, però no hi ha llegums suficients al món per fer una hamburguesa d'aquestes dimensions. Per tant, pedra espacial. PUM! Però jo volia parlar sobre l'estafa d'aquestes noves corrents neoecoliberalssostenibles anomenades vegetarianisme i veganisme. Mai, MAI havia cuinat tantíssim com des

Ahir al vespre vaig aconseguir que l'NW6 no caigués en les mans equivocades i, d'aquesta manera, salvar el món. O potser tan sols vaig participar en un escape room i ara em crec membre honorífica de Els Venjadors. I jo què sé, i què poc m'importa perquè, per sopar, em vaig cardar unes hamburgueses veganes boníssimes i el bon menjar sempre m'ennuvola la ment. I aquí estic, amb el cap a la lluna de valència i pensant que estimem molt poc tot allò que som. Tant que, fins i tot quan ens repeteixen per activa i per passiva que valem el nostre pes en or, el nostre cervell social se'ns pixa a la cara i continua amb la seva cançó de fracàs i vergonya. Continuem encallades a la mateixa intersecció de sempre, aquella que ens recorda que, agafem el camí que agafem, mai serem prou bones per merèixer-ne els resultats que n'obtinguem i, per tant, els haurem de deixar enrere i continuar buides. Ermes. Estèrils. No som res, ni som ningú però, ai las!, tothom ens necessita, toth

Estic convençudíssima - aquesta vegada sí, podeu respirar tranquil·les, que això no serà un #AltresInc 2.0 - que treballar divuit dies consecutius, amb un únic diumenge de descans, i torns de deu hores no ha afectat de cap manera a la meva capacitat de contrentació. Gens. Ni la pacacitat de concertar-me, ni tampoc el cicle son-vilígia. O l'experssió oral. Res, tot en perfecte estat... MENRITA! MENTRIDA! DENDRITA! AAAAAAAAAAAAAAAAARRRRRRRRGH!   Maleït el moment que vaig agafar el telèfon. Maleït el moment que vaig dir sí. MALEÏT EL DIA QUE L'OMICRÓN VA ARRIBAR A LES NOSTRES VIDES . Durant les darreres dues setmanes, hem tingut més baixes per contagi de la COVID al laboratori que personal treballant-hi. Ha estat UN IN-FERN . Un infern de bates blanques, PCR i resultats positius - per no mencionar les dues centes o tres centes mostres de frotis que arriben cada dia, i cal registrar i processar -. En alguns moments d'aquests divuit dies he estat molt temptada de rescatar el