L' altra mirada, que no ho és, que és la de sempre però patata bullida amb naps i cols

Ahir al vespre vaig aconseguir que l'NW6 no caigués en les mans equivocades i, d'aquesta manera, salvar el món. O potser tan sols vaig participar en un escape room i ara em crec membre honorífica de Els Venjadors. I jo què sé, i què poc m'importa perquè, per sopar, em vaig cardar unes hamburgueses veganes boníssimes i el bon menjar sempre m'ennuvola la ment. I aquí estic, amb el cap a la lluna de valència i pensant que estimem molt poc tot allò que som. Tant que, fins i tot quan ens repeteixen per activa i per passiva que valem el nostre pes en or, el nostre cervell social se'ns pixa a la cara i continua amb la seva cançó de fracàs i vergonya. Continuem encallades a la mateixa intersecció de sempre, aquella que ens recorda que, agafem el camí que agafem, mai serem prou bones per merèixer-ne els resultats que n'obtinguem i, per tant, els haurem de deixar enrere i continuar buides. Ermes. Estèrils.

No som res, ni som ningú però, ai las!, tothom ens necessita, tothom ens busca, tothom vol tenir-nos (i quan dic tothom, vull dir ells perquè ells són l'únic tothom que importa) a qualsevol preu, de qualsevol manera i per damunt de qualsevol cosa. Curiós que, tot i ser tan poca cosa, tan fràgils i febles, tan inestables i incompetents, siguem alhora tan essencials. I més curiós encara que, tot i la ferida oberta que arrosseguem des dels segles i pels segles, amén, no hàgim estat capaces de tallar les putes orelles al llop, que ni són menudes ni invisibles. Ni tan sols són especialment robustes, o resistents. Tampoc són particularment boniques, ni imprescindibles; són normals i corrents. Però tenen quelcom que a nosaltres ens manca: molta barra. D'això els en sobra. I mala bava, sobretot cap a nosaltres.

No tenim dret a cap lloc propi, a cap lloc segur, a cap lloc que ens protegeixi de la tempesta que cau a fora, de la tempesta que ens envien des de fora. Perquè és seva, els correspon i estan disposats a usar-la. Ai, calla, que ja la usen. Volia dir que si no ens portem bé, ens la llançaran al damu--ui, no, que això ja ho fan. Doncs res, que és seva, igual que ho som nosaltres. I dos més dos, quatre.

Però si amb tot, encara voleu agafar el paraigua, sapigueu que també és seu. Ens el van comprar ja fa molts d'anys i--no, dona no, que feia broma: no el van comprar, ens el van prendre de les mans sense miraments perquè, total, era un paraigua molt ronyós, i qui vol una andròmina tan tronada? Res, ja te'n preparem nosaltres una de millor, que d'això en sabem un munt. De preparar coses, o de dir que les prepararan, vull dir, perquè del fet a la paraula hi ha un abisme, i nosaltres, les qui no ens volem mullar però aquí seguim, sota la pluja, tenim un peu i mig penjant del barranc. L'altre mig ens l'agafen ells, aviam si caurem i encara els tocarà el rebre. Que desconsiderades, que sempre els causem mil i un problemes; som incapaces de quedar-nos quietes perquè, ja se sap, les hormones.

Les hormones que ells no tenen perquè, com que no els afecten, serà que no n'hi ha, oi? Les tenim nosaltres totes, quina colla d'egoistes. Tot ho volem, tot, tot, tot. Fins i tot les nostres pròpies vides, però quin disbarat més gros que els vulguem prendre allò que mai ha estat seu tot i les lleis, tot i les tradicions, tot i la cultura, tot i els costums. Som dolentes, i unes bruixes. Com aquelles que cremaven alegrement a les fogueres. Ells, vull dir, perquè nosaltres no ho passàvem tan bé; la calor no és bona per a la pell, no com el fred, que va de reputíssima mare. Serà per això que sempre semblem llunyanes, inabastables, inaccessibles, perquè som de glaç. Però només de vegades, quan tothom ens ho demana, i tothom és ells; quan tothom, que són ells, ens diuen que no podem deixar les nostres portes obertes, que el garatge de les nostres vides els pertany només a ells, però no als altres ells. I aleshores ens fem un embolic de tants ells com hi ha, i obrim les portes a tothom, que encara continuen sent ells, però també som nosaltres, i entre nosaltres ja ens entenem. Amb el garatge obert, o no.

Quin cacau, tan fàcil com seria ser ells! Tan fàcil com seria no ser nosaltres, no ser les ermes, no ser les dèbils, no ser les del paraigua, no ser les desconsiderades, no ser les bruixes, no ser les gèlides, no ser en general. Com ens agrada complicar-nos la vida; la nostra vida que és seva, vull dir. Vaja, com ens agrada complicar-los la vida: les dues, la seva i la nostra-seva.

I si girem la truita, l'ou de la truita, i la truita de l'ou? I si som ells? I si ens convertim en ells? Ai no, que aleshores haurem de buscar un nou nosaltres. Quina llauna. A més, ja sabem com van aquestes coses: nosaltres continuarem sent nosaltres, encara que vulguem ser ells perquè ells sempre seran tothom. I tothom, que són ells però no nosaltres-ells, guanya a pedra, paper, tisores, llangardaix i Spock. I així des d'abans-d'ahir, fins a l'infinit i més enllà. I mira, jo que sé i qui sap què, però que no s'aturi la lluita. La lluita per ser ells, però ells tal i com som nosaltres, perquè ho valem, perquè ho mereixem, perquè el garatge és nostre i qui vulgui la clau, que se la guanyi.