Nalataia, Mare Tubercle

Ja em perdonareu la broma del títol del post - o no, perquè ni tan sols sabeu de quina broma parlo - però és que m'he despertat a les 5.30 per anar a treballar i després m'he rostit de tornada a casa quan sortia del CAP - sóc així, faig el que calgui per estalviar-me gastar un viatge de la targeta que, total, ja està pagada i té un nombre limitat d'usos, però meeeeh -. Oh, oh! ¿Qué te pacha? ¿Qué te pacha a tu? Com molt encertadament m'ha dit aquest matí un company de feina "Doctor, la vida em dol" i és que la meva salut és un "si l'encerto, l'endevino!". Qualsevol diria que els metges juguen entre a ells a veure qui deixa anar la bomba diagnòstica més grossa. Fa més de mig any - desembre passat, de fet - vaig patir un episodi al·lèrgic força intens - el primer de la meva etapa pre-al·lèrgena i estic segur que, si rebusqueu, trobareu alguna entrada que hi faci referència - que va durar el que em va semblar una puta eternitat, perquè

Un pot de terra metafòric, perquè em vaig polir la bossa de terra que em quedava quan vaig fer el canvi de tests. No, el que volia dir amb això del pot de terra - Jack Sparrow style - és que, des de fa una setmana - o quasi - tinc un llit nou! I no és compartit! Per fi, després de moooolts anys, torno a tenir una habitació per a mi sola. Yaaas! És meravellós, això d'aixecar-se pel matí i no haver d'anar amb peus de plom per l'habitació, de puntetes, com si fos una criminal. És meravellós no despertar-se a mitjanit per fer callar l'altre inquilina. És meravellós, en definitiva, que la meva habitació torni a ser meva. Ho trobava a faltar. El handicap, però, és que aquesta retrobada propietat es deu a la nominació d'un dels membres de la família per abandonar la casa. Sí, me germana marxa. I jo em quedo trista i abatuda entre aquestes quatre parets mentre l'ocellot de la depressió plana damunt meu. No sé què dir-vos, crec que prefereixo l'habitació compartid

M'he quedat a quadres. Fins i tot he arribat a plantejar-me que, realment, l'havia feta ben grossa. Però no, que no ha estat culpa meva, sinó del nen, que és un drames - francès, per cert -.  Quin nen? Quin drama? De què cony m'estàs parlant?! Ahà, has caigut a la trampa de l'espardenya, estimada lectora! Com, molt bé diu la dita, he començat la casa per la teulada. I ja ho he fet expressament - no cal que truqueu al 061, que no és cap embòlia -. Comencem: Aquest matí, a la feina, he viscut una situació pintoresca, acolorida, rara. Jo estava fent les meves coses - amb més o menys gràcia ja depèn de com t'ho miris - i, allò que aixeco el cap del que tenia entre mans, i veig un nen de tres o quatre anys a la gatzoneta amb una llibreta a les mans. Res estrany. Res estrany fins que el nen en qüestió ha agafat la solapa de la llibreta i, com qui arranca les ales a una papallona, ha començat a estirar. A trencar la llibreta, així, perquè sí. Jo, que sóc molt n