Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

La rutina i altres dimonis (no necròfags) que apareixen a la tardor

Imatge
És deliciosament amarg com passem d'estar de vacances - feliços i sense preocupacions - a la rutina, a la diabòlica rutina de la tardor. Estudis, feina, compres i compromisos... tot ens cau de sobte al damunt, i si bé ja ho sabíem, ja ho estàvem esperant... el tràngol no se'ns fa més dolç. Ni més fàcil d'empassar. No pas.
Posem com exemple la meva persona. Ara mateix, sé positivament - i negativament atès tot el que m'espera - que aquest mes de setembre serà infernal. Diuen que també meravellós i reconfortant. Diuen. Amb la quantitat de feina que, ben aviat, em caurà al damunt com si fos una llosa, crec que puc dir amb quasi tota seguretat que ni meravellós, ni reconfortant. No a curt termini. Quan acabi, potser. 
Si sé, no obstant, què NO passarà els diumenges. Feia tantíssims anys que treballava els caps de setmana que, en el meu nucli més candent i primitiu, ja havia assimilat aquests dos dies com part inseparable dels cinc dies que els precedeixen. Per a mi, el di…

Quan et fons i venen les bruixes

Imatge
Avui no hi ha gaire teca per explicar, però si us volia ensenyar cert dibuix que estic colorant i - encreuo els dits - espero que acabi decorant el menjador de casa en un futur pròxim. Mireu si estic falta d'idees per Nadal, que m'estic plantejant emmarcar-lo, embolicar-lo i deixar-lo sota l'arbre el dia de reis. Per desgràcia, em seguirà faltant inspiració pel de me germana - sí, ja vaig colorar un dibuix per ella; no és una opció -.

En fi, aquí el teniu.


Ni us podeu imaginar com m'està costant colorar la maleïda cenefa que hi ha darrera el mussol. Hi ha línies que són tan menudes i estretes que estic usant una lupa: UNA LUPA! I, així i tot, sovint em surto de la ratlla - per sort, és tan minúscul que no es nota, ha! -. Ara hi ha més plomes pintades i queda molt curiós, però encara em falta tota la cenefa superior i em fa una mandra terrible, posar-m'hi. Crec que causarà sensació - encara que les fotos són una merda, ho reconec -.

No és l'únic animaló que he …

Com la meva setmana de vacances ha transcorregut entre núvols i tramuntana

Imatge
En fi, jo que esperava amb candeletes els dies de vacances que tenia planejats...i l' Empordà me l'ha jugat. Sí, com ho sentiu: l'Alt Empordà m'ha fotut les vacances en l'aire. Jo que volia passar-me el dia a l'aigua, nedant i capbussant-me en aquell cristall líquid que són les platges de Portbou, Llançà, Roses...i me n'he quedat amb les ganes. Amb moltes ganes. Un de cinc! Un únic maleït dia - i mai més ben dit per com va començar - he pogut gaudir de l'aigua fresca i clara. I tota l'estona patint pels núvols que, com un corb de mal averany, sabia que acabarien apareixent. I ho van fer: a primera hora del matí, quan anava a buscar el tren i a mitja tarda, quan me germana i jo vam decidir anar per la via ràpida i estalviar-nos la tramuntana glaçada. Set hores de sol - aprofitades al màxim - que es van fer curtes i escasses.
Ara, si volem parlar d'hores fosques i humides, Girona va ser el súmmum de les vacances. Ja d'entrada, i des de Figuer…

Cap de setmana lector

Imatge
Un cop més, em planto davant vostre - que consti que ningú us hi obliga - per compartir una part del meu món. Del meu món interne, vull dir. El dels somnis, concretament. Correcte, com ja va passar fa prop de cinc mesos, he tornat a plasmar en paraules un dels meus curiosos i excèntrics somnis. Una d'aquelles coses que la gent normal sol guardar-se per a si mateixa però que jo escampo als quatre vents, sense vergonya ni penediment. Qualsevol dirà que m'agrada que em jutgin. Doncs no; ja vaig suportar prou judicis de valor quan anava a l'escola i em tocava aguantar els subjectes que tenia com a companys de classe. Un drama, un que em vaig empassar, digerir i expulsar. D'aquí que la meva germana elogiï constantment les meves nefastes habilitats socials.
La qüestió és que ja som tots adults, i si algú em vol criticar els somnis, endavant. Jo seguiré aquí, de peu, com la muntanya que no cedeix al vent però que, si en bufa massa, potser esclafa el que té a sota. Què, maca …

Història d'un Tubercle i del cuquet de l'amor

Imatge
Fa uns dies vaig decidir que, ja que les meves habilitats socials són escasses, tirant a nul·les - i la meva germana us pot oferir una classe magistral sobre el tema, només us hi heu d'apuntar..crec que obra noves sessions a l'agost... - i que, no obstant, em considero una bona persona, intentaria fer alguna cosa per ajudar. A qui o a què és un tema espinós. No per a mi, que em conec les tares però si per a la resta dels habitants d'aquest planeta els qui, seguint un raonament molt humà i molt lògic - per a ells, que jo ho veig força més diferent, més negre concretament -, segurament considerarien que sóc algun tipus de monstre malvat i sense ànima que es passeja impunemente entre els seus fills i em farien fora dels seus carrers amb cubells d'aigua bullent. O aigua beneïda, purificant així el terra que trepitjo. O potser no farien res perquè n'hi ha que són pitjors que jo i vesteixen de Gucci al Congrés dels Diputats. Feu-me cas: si les coses van malament, sempre…

Ser català, ser garrepa...i fer magdalenes

Imatge
Diuen que els catalans són garrepes. Jo dic que són estalviadors. Som. I que ens agrada aprofitar les coses, sobretot quan les comprem per fer-les servir - o consumir-les - i al final, resulta que no ens agraden. A veure, siguem raonables: si ja ho has comprat, quin servei hi farà, dins del camió de les escombraries? Cap. Doncs no siguis soca i reaprofita-ho! No està tan de moda això de donar una segona vida als nostres objectes quotidians? Qui diu que no podem fer-ho amb el menjar? Jo no. Tubercles, us presento unes magdalenes de segona mà.


Veureu, fa un parell de nadals, al meu pare li van regalar una caixa de cerveses artesanes i, entre elles, n'hi havia una de negra que no em va desagradar. D'entrada us dic que no bec. De fet, puc comptar amb els dits d'una mà - i me' sobren - les vegades que bec en un any. La cervesa en qüestió tenia cert regust a café amb llet - o té negre amb llet, que té el mateix gust i color que el tallat - i va despertar la meva curiositat.…

Un examen, un certificat i un objectiu complert

Imatge
Primer de tot, el fet que la tipologia del títol d'aquesta entrada sigui exageradament semblant a la usada en els capítols de "La que se avecina" és casual...ment a propòsit. Sovint crec que sóc molt original i imaginativa i, dissortadament, la cultura popular em venta una bufetada de realitat.
Dit això, passem al tema que ens ocupa o, igual que va passar a la segona redacció de l'examen oficial d'alemany - sí, una redacció no els serveix, n'han de ser dues i en temps record... -, acabaré explicant de tot menys el que jo volia. Típic.
A l'última entrada us comentava que faltava menys d'un mes per plantar-me cara a cara amb l'examen oficial de Nivell Avançat d'alemany. Bé, doncs ja ha passat "menys d'un mes". I més també. Afortunadament. I no tan sols per la pressió que comporta un examen de quatre hores com aquest - que està molt mal organitzat, vull dir, si voleu que els alumnes entenguin pendents dels vídeos, no de la gramàtic…

B2, l'última frontera.

Imatge
22 dies. Els tinc comptats. Des d'avui falta menys d'un mes per l' EXAMEN FINAL...final...final...final, així, en majúscules i amb eco, que impacta més. 22 dies d'angoixa pura que acabaran el dia 16 de Juny a les 20.00 h de la nit. Quatre hores vomitant coneixements, Redemittel, afinant l'oïda i trencant-me les banyes per aprovar el maleït certificat. I tot per a què? Per a poc, perquè suspendre l'examen només voldrà dir que he marcat les opcions incorrectes, no pas que no sigui capaç de llegir o fer-me entendre. És com perdre els punts del carnet de conduir i quedar-te a zero: legalment, no pots conduir però això no vol dir que no en sàpigues, simplement que has comés més infraccions que dies té la setmana. No perds la capacitat de conduir, en perds el dret. Amb els exàmens de certificat passa el mateix: pots marcar malament les respostes perquè 1) no les saps, 2) tens un mal dia i no saps ni com et dius o 3) ets tan talòs que a l'examen marques la correc…

Ioga Facts

Imatge
Els meus ioga facts no tenen res a veure amb els que podeu trobar per la xarxa. Segurament, són els més estúpids i absurds que llegireu mai, però em desperta certa curiositat explicar-los. Sobretot el primer d'entre ells. Probablement, el més original. I amb tota seguretat, tan estrany com jo mateixa.
Us parlo de... durícies palmars! Durícies palmars causades per Adho Mukha Svanasana! O, més col·loquialment, el gos cap per avall. Tot i que de "gos", aquesta postura, en té poc. Més aviat és un triangle. Els noms no estan gaire ben trobats, la veritat... després de tants anys, encara m'haig de topar amb una postura de ioga on nom i animal que representa coincideixin. La semblança entre una àguila i la asana que vaig fer l'altre dia a classe és un tema recorrent de reflexió...
Anyway, jo us parlava d'això:

Aquesta posició és de les bàsiques, d'aquelles que aprens de seguida a fer i que, amb els anys, cada vegada et surt millor fins que la claves... a la tev…

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Imatge
Aquest cap de setmana comença l'Abril, la primavera de debò podríem dir-ne, que tots sabem que això del mes de Març ha estat un gran fail amb totes les lletres. I la primavera sempre porta aires de canvi, sobretot en tema d'al·lèrgies. Jo no en pateixo cap, cap associada a l'època de l'any (les meves són aestacionals i gran part d'elles relacionades amb la falta d'empatia social i el disgust pel contacte amb altres éssers humans), però això no evita que em solidaritzi amb els que sí en pateixen, o que ho faci el meu cos - a qui li encanta anar per lliure -, i se'm posin els ulls com pilotes de ping-pong cada vegada que passo per sota un fals plataner. I no per la seva majestuosa (?¿) bellesa, més aviat per les maleïdes llavors i el seu terrorífic sistema de dispersió aèria, eeeeeecs. En fi, que em desvio.
La qüestió és que - música de Joc de Trons de fons - aquest Abril torna la nostra parella no-som-gais-però-tsk-va-sí preferida! 

Com diria en Kiba, "…

Un monstre ve a insultar-me

Imatge
Ara mateix, acabo de viure una situació que, com a poc, podríem qualificar com a surrealista. De fet, ni  tan sols volia escriure sobre això, però és que l'alternativa és una caca de vaca.
Doncs veureu, la meva estimada germana està escoltant música via Spotify, però com que el programa aquest en qüestió funciona quan i com li sembla bé, se li ha aturat a mig reproduir. "Hold back the river" m'ha dit (insult inclòs). La seva reacció, reacció habitual per a qualsevol situació que se li capgira, ha estat insultar el programa a crits, recordant-li com d'inútil arriba a ser i que malament que compleix la seva funció. Crec que no s'ha deixat res entre el típic "fill de p*ta" i el "me cago en tu p*ta vida". I ja us dic ara que el seu repertori és extens i variat. D'on el treu és una incògnita encara per resoldre. Però d'exemples com aquest, els que vulgueu.
Fa una estona, he entrat a la seva habitació a preguntar-li no-sé-què i, quan ma…

Pescant salmons

Imatge
Avui m'he aixecat amb torticoli, una torticoli brutal que m'ha tingut gran part del dia paralitzada sense poder fer res. I quan dic res, ho dic de debò: ni mirar-me la punta del nas, puc. I, el pitjor de tot plegat, és que encara dura. M'hauríeu de veure ara mateix, asseguda davant del portàtil, escrivint això. Una estàtua té més mobilitat que jo.
El cas és que, quan m'he aixecat i després de sortir del bany, de sobte, el meu coll no es volia moure i quan ho he intentat, ha estat com tenir un úter al clatell! No serà la primera vegada que em desperto amb mal de coll però, poques hores després, ja m'ha passat. Avui no; aquesta vegada em temo que em seguirà fins l'hora d'anar a dormir. I no hi ha manera de treure'm-el del damunt. He provat a deixar-me fer un massatge amb Voltadol i només he aconseguit que la meva germana fes cara de fàstic. He provat la bossa d'aigua calenta i només ha aconseguit enrogir-me la pell i deixar-me certa sensació de cremo…

Fa olor de novetat: El desenllaç

Imatge
Fa aproximadament un mes, en aquesta entrada, us deia que teníeu una sorpresa al forn. La meva idea era fer un quality check d'aquests que tan s'estilen últimament i, per a doble seguretat, deixar que una mà innocent hi donés un cop d'ull abans de fer-lo públic... però després de veure que la meva proposta no ha tingut gaire èxit i que la mà innocent passa de mi, tiro pel dret i que sigui el que la Deessa vulgui. A partir d'aquí, me'n rento les mans.
És una història que volia ser curta, o ho era dins el meu cap, però que, un cop plasmada en paraules, va començar a créixer. I, què voleu que us digui, al final, em vaig animar i vaig acabar embolicant encara més la troca. En fi.

La història en qüestió es diu "La Torre Laberint" i la podeu trobar a la carpeta pública del mediafire accedint-hi des d'aquest banner tan xulo i tan ataronjat. Igualment, ja sabeu que a la secció de "Descàrregues i On-line" hi teniu tots els banners ben macos i endreç…

Coses que passen...

Imatge
... quan ets al metro.
Dimarts passat, mentre em deixava portar per les escales mecàniques (que sí, que podria pujar per les altres però pago, no? Doncs les uso) del metro, les que surten a l'exterior, em va passar una cosa curiosa. Curiosa per ser jo, perquè a mi no em passen aquestes coses. Però sempre hi ha un primer cop. EL cas és que jo anava al meu aire, com sempre, i mirant al meu voltant vaig veure uns nanos de 15 o 16 anys que baixaven les escales. Un d'ells s'estava cordant la jaqueta, posant-se bé la motxilla... és igual, el noi estava ocupat. Però, quan va alçar la mirada, em va veure a mi. I amb tota la seva alegria adolescent, EM VA PICAR L'ULLET! I SOMRIENT! A mi, que podria ser la seva germana/mare. A mi, que mai, MAI m'han picat l'ullet perquè sóc descendent directa dels orcs de Mordor. A mi, que fulmino amb la mirada als qui em miren. A mi!  Quin riure.
... quan no saps com obrir una ampolla de vi.
Ahir me'n van explicar una de bona. La mev…

Fa olor de novetat

Imatge
S'està parint una sorpresa. I no, no és GranOtaku, tan de bo, però, sempre que acabo davant del portàtil, em poso a fer altres coses. I no serà perquè no ho tingui present, eh! Simplement, hi ha afers més urgents que reclamen la meva atenció.
Com la visita exprés d'avui al metge. Que sí, ja sé que no té res a veure amb el portàtil però em ve bé explicar-ho. Serà curt. He mencionat que ha estat una visita exprés? Doncs bé, estava citada a les 10.20 h al CAP de Chafarinas. D'entrada, pensava que arribava tard perquè el bus dels pebrots no es decidia a venir, així que, quan a les 9.50 h pujava al bus, estava una mica angoixada: només em faltava arribar tard i perdre el torn. No, gràcies. Al final, però, he arribat bé. Bé i de sobres, perquè entrava a la consulta 25 minuts més tard (la seguretat social, ja sé sap). El cas és que entro i li explico a la doctora - més aviat li ensenyo - què em passa. I ella, sense seure ni res, quasi sense fer-me ni cas - perquè fora hi havia u…

Er yoga sin la Vane (sí, sí, sona molt quinqui)

Imatge
Segons els meus extractes bancaris, el pròxim mes de setembre (que no queda lluny ni poc) farà sis anys que vaig començar la meva aventura iòguica. Que sí, que podria estalviar-me aquesta entrada i esperar vuit mesos a publicar-la, però ara estic inspirada - relativament - així que us l'empasseu avui i apa, fet.
Ara farà un any i quatre mesos, més o menys, que li vaig fer el salt al Kundalini i em vaig allitar amb el Hatha Vinyasa. Fins aquell moment, i tot i els meus cinc anys de Kundalini, no tenia la més mínima idea de quina era la diferència entre l'un i l'altre. Ara ja la sé: el primer és una tortura per l'ànima i el segon pel cos - nah, és broma, tots dos tipus de ioga són una tortura per l'essència humana en general i el cos en concret -. Una tortura voluntària, com aquelles senyores i senyors que tenen una ment torturada i decideixen que els cos els faci joc, operant-se fins el cul. Aquí cadascú té dret a turmentar-se com bonament pugui i vulgui.

Regals de Nadal

Imatge
Tot sovint, passades les festes de Nadal i tot el que això comporta, ens adonem que ens fem grans. Per què cada vegada ens pesen més els anys? Per les arrugues que veiem al mirall? No, molt més prosaic: pels regals. Sí, així de simple: com més grans ens fem, més es repeteixen. O menys originals són ja que, oh sorpresa!, tenim de tot. De tot. Així que marcar la diferència és un xic complicat. Intentar innovar es fa difícil. Ho sento, Tubercles, però créixer és així: ens insensibilitza (kit-kat: i així de superficial som, al primer món, que no tenim res millor a fer que queixar-nos sobre tot el que tenim, mentre a l'altra banda de la porta, perquè no cal anar gaire lluny, hi ha persones que viuen en la més absoluta misèria... ben jugat capitalisme, HAHA).