Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017
Imatge
FELIÇ ANY NOU TUBERCLES!

Una vegada més, i per acomiadar aquest any que ja acaba, la Mare us deixa una feliç instantània que vol, de manera molt conscient i premeditada, pintar-vos un somriure al rostre - he pogut comprovar que funciona perquè a me germana, tot i el seu càustic i tètric malhumor, se li ha escapat una rialleta quan l'ha vista - i, de passada, desitjar-vos un molt bon any, moltes alegries, poques penes - sí, d'això no se n'escapa ningú - i riallades a carretades - why not? -.
Molt bona nit a tothom i vigileu amb el raïm, no voldria haver d'anar a veure'us a l'hospital demà - que em vull llevar ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora i anar-me'n a prendre pel cul a la muntanya, ale -.
Sobretot, i per damunt de totes les coses, no oblideu mai, passi el què passi, que SOU TOTS MOLT MACOS!! Fins aviat!!
Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Pastís Dothraki de xocolata

Imatge
Tubercles, ja el tenim aquí: el pastís de l'any, l'obra mestra que es cou lentament, dia a dia, durant dotze mesos, l'òpera prima dels dolços anuals, el REPTE.
Aquest any, l'escollida ha estat una coca de xocolata amb farciment de crema d'Oreo. L'he batejat "Pastís Dothraki" en honor a la poca capacitat de retentiva que té me germana pels noms. Com? Sí, jo us ho explico. Aquest estiu, durant les Festes de Gràcia i mentre érem a la Plaça de la Vila de Gràcia - recordeu allò que us explicava d'una de les traduccions de El Petit Príncep? Allò de Regulus? No, vaja, ara us toca llegir-vos això -, me germana i jo, en lloc de prendre'ns un gelat com dues persones normals, corrents i vulgars - ¡uuuuui, lo que he dicho! - ens vam menjar un dorayaki - sí home, aquells pastissets japonesos, els que sol menjar en Doraemon i que tots, en la nostra beneïda innocència, creiem que eren de xocolata però no, eren de pasta de mongeta dolça -. Doncs resulta que …

Nadal, dolç Nadal (ha!)

Imatge
I un dia més que marxa: el dia fort d'aquestes festes. Fort pels qui demà no celebren res, jo encara haig de passar la prova de foc amb el pastís - i em sembla que aquesta vegada ho faré amb nota, més que l'any anterior... és clar que el llistó estava prou baix, soterrat de fet -.
Aquesta vegada, però ha estat tot molt auster - tampoc és que els anys anteriors nedés entre regals però enguany la cosa ha estat fluixa, pactada, però fluixa... ja us diré el perquè aviat -, no obstant, no em queixaré pas perquè tots els meus presents eren a la llista - una llista de quatre! - i m'encanten; des del primer a l'últim - sobretot l'últim, que no he estrenat jo, sinó me germana -.

Colònia, balsam de llavis, el nou CD de The Corrs - wiiiiiiii! - i un coixí de llavors de cirera per les cervicals - cosa que m'anirà fetén tenint en compte les meves recents i recurrents tortícolis, per no mencionar els dolors mensuals del meu úter palpitant i, per acabar-ho d'adobar, tamb…

Na na na na na na na na na-dal!

Imatge
Després de quasi un mes sense aparèixer per aquí - què hi farem, sóc una dona ocupada -, em presento davant vostre per recordar-vos que, si no us n'havíeu adonat, ja és Nadal! I per Nadal sempre passa de tot, encara que la millor part són els dies previs. 
Els dies previs són un caos. Bé, la gent és un caos. Ja m' enteneu: jo seria incapaç de comprar els regals una setmana abans de Nadal - per no dir un dia abans - i, en canvi, puc testimoniar que centenars de persones ho fan, tant alegrement i angoixantment com poden. Ah, la màgia de les festes... de les festes i dels eixos comercials, de les grans empreses de màrqueting que ens condueixen a tots com rucs per on volen, de l'Ajuntament i els llums de Nadal. És tot com una gran caca pintada de rosa i coberta de purpurina. I si, a més, canta Jingle Bells, millor. Però a mi m'agrada. M'agrada el fred que fa, m'agrada veure la gent amunt i avall carregats com ases, m'agraden els llums i els colors. Tubercles, …

All Souls Trilogy: per fi

Imatge
No sóc gaire de reprendre temes antics - si ho fes, m'estaria la vida enllaçant entrades velles - però, de vegades, hi ha notícies que val la pena recuperar.
Fa un parell d'anys us vaig parlar sobre la possible adaptació televisiva d'una trilogia de llibres que, si no us la he recomanada prou sovint, torno a fer-ho ara: llegiu-vos-la! És màgica - en tots els aspectes -. Bé, l'entrada en qüestió és aquesta. Segons la pròpia escriptora, la idea era això, una idea... però dos anys després és una PUTA realitat! Ara per ara, l'adaptació ja té els personatges, les localitzacions, la productora, l'equip de gravació, la cadena emissora, ho té tot. Fins i tot, club de fans.
Facebook en va ple. I Twitter. I totes les xarxes socials perquè, de difusió, no en falta, ja sigui via canals oficials o pels propis fans. Sense anar gaire lluny, jo mateixa vaig estar menjant-me les ungles els dies abans que s'anunciessin els protagonistes i, uns dies més tard, la resta de l&#…

Trix, la tiranosaure

Imatge
Boooona tarda a tothom! Avui toca parlar de... txàn, txàn... dinosaures! Bé, dinosaure, en singular. Crec que ja vaig comentar, pels volts de l'estiu, que aquesta tardor a Cosmocaixa hi vindria una convidada molt especial.
Òbviament, no su vaig enganyar, què hi guanyo jo, prenent-vos el pèl? Poca cosa, només la satisfacció de sentir-me poderosa i veure'us humiliats a terra, arrossegant-vos i demanant clemència, aclaparats per la meva sempiterna intel·ligència, muahahahahahaha! En fi, que la convidada en qüestió va aterrar a Cosmocaixa el 2 o 3 d'octubre i, si bé m'ha costat un mes anar a veure-la, ja puc tatxar-la de la llista de "Pendents".
Bé, la exposició sobre la Trix - que així es diu la col·lega - no és, ni de lluny, comparable a la de Tresors del Gobi. És clar que, en aquest cas, només hi ha un únic esquelet, per tant, les magnituds no són comparables. No obstant, i pel fet de ser una tiranosaure - l'ésser viu més majestuós que mai trepitjarà la T…

Passegem-nos pel bosc, ara que encara no és fosc.

Imatge
Sé que sóc lenta. Sé que això de les noves tecnologies no és el meu fort. Però mai creureu què he trobat a Spotify - i segur que fa anys i panys que és allà -... les cançons del Club Super 3!! I no les noves, no - que també hi són -, parlo de les velles, aquelles que jo cantava quan no aixecava ni mig pam de terra! I encara les recordo; estic escoltant la llista d'Spotify i encara les canto. No sé si riure per la situació o plorar d'alegria.
Tanta felicitat m'aclapara.
Si voleu, podeu consultar els àlbums en aquest enllaç. Només que sigueu la meitat d'especialets del que sóc jo, us ho passareu com marrecs escoltant les cançons que, de petits, feien tornar bojos els nostres pares xD. Imagineu si les escoltava que les cassettes van acabar fent-se malbé. Mare meva, quin hype estic revivint ara mateix escoltant "Margarideta".
El dia perfecte! En fi, me'n vaig a cantar. Fiuuuuuuu!
Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Tres motius i d'altres fantasmes anomenats felicitat

Imatge
Avui estic especialment contenta. No em falten motius, certament. Entre les bones notícies a la feina, les bones notícies al fansub i que m'encanta fer-me autoregals, aquest diumenge està sent especialment alegre.
A més, haig de tenir present que la setmana vinent faré una visiteta al Cosmocaixa per veure la meva estimada T-rex i això alegra el dia a qualsevol. Per no afegir a la llista de bones notícies que d'aquí  10 dies serè al Saló del Manga. Veieu? Tinc o no tinc motius per lluir un somriure d'orella a orella? Sí, els tinc. Tan de bo tots els mesos fossin iguals: viure seria una festa!

I és que ahir, mentre treballava, em vaig endur la primera alegria. És fàcil, sempre procurem ser positius però, tot i que mirem de passar-los per alt, sovint no podem deixar enrere prou ràpid els nostres errors. I, és clar, estem tan capficats pensant què hem fet malament, que no veiem les coses bones. Típic. Així que ahir, quan se'm va recordar que també hi ha coses que faig bé,…

Cop de garrot a la testa

Imatge
Un mes. L'última entrada la vaig escriure el setembre passat. I des d' aleshores, n'he vist de tots colors. Però quan arribo a casa de la feina, estic tan agraïda de poder seure al sofà i no fer res, que encendre l'ordinador i posar-me a escriure em fa una mandra infinita. I tampoc serà pel munt d'hores que treballo... bé, fins a finals de setembre sí, que vaig fer més hores que un cargol en una marató. Hores intenses però satisfactòries. El meu encarregat comparava muntar i obrir la botiga a un part - és aquí on es nota que és un home i que no donarà a llum en sa vida -. Deia que ens costaria treure-la endavant, que hi hauríem de posar molt per part nostra i ens costaria veure els resultats però que, un cop muntada i inaugurada, n'estaríem super orgullosos, que veure la nostra criatura d'una peça seria memorable. Bé, certament em va alegrar acabar el muntatge però super orgullosos de la nostra criatura és una expressió un pèl exagerada. Sobretot quan veus…

La rutina i altres dimonis (no necròfags) que apareixen a la tardor

Imatge
És deliciosament amarg com passem d'estar de vacances - feliços i sense preocupacions - a la rutina, a la diabòlica rutina de la tardor. Estudis, feina, compres i compromisos... tot ens cau de sobte al damunt, i si bé ja ho sabíem, ja ho estàvem esperant... el tràngol no se'ns fa més dolç. Ni més fàcil d'empassar. No pas.
Posem com exemple la meva persona. Ara mateix, sé positivament - i negativament atès tot el que m'espera - que aquest mes de setembre serà infernal. Diuen que també meravellós i reconfortant. Diuen. Amb la quantitat de feina que, ben aviat, em caurà al damunt com si fos una llosa, crec que puc dir amb quasi tota seguretat que ni meravellós, ni reconfortant. No a curt termini. Quan acabi, potser. 
Si sé, no obstant, què NO passarà els diumenges. Feia tantíssims anys que treballava els caps de setmana que, en el meu nucli més candent i primitiu, ja havia assimilat aquests dos dies com part inseparable dels cinc dies que els precedeixen. Per a mi, el di…

Quan et fons i venen les bruixes

Imatge
Avui no hi ha gaire teca per explicar, però si us volia ensenyar cert dibuix que estic colorant i - encreuo els dits - espero que acabi decorant el menjador de casa en un futur pròxim. Mireu si estic falta d'idees per Nadal, que m'estic plantejant emmarcar-lo, embolicar-lo i deixar-lo sota l'arbre el dia de reis. Per desgràcia, em seguirà faltant inspiració pel de me germana - sí, ja vaig colorar un dibuix per ella; no és una opció -.

En fi, aquí el teniu.


Ni us podeu imaginar com m'està costant colorar la maleïda cenefa que hi ha darrera el mussol. Hi ha línies que són tan menudes i estretes que estic usant una lupa: UNA LUPA! I, així i tot, sovint em surto de la ratlla - per sort, és tan minúscul que no es nota, ha! -. Ara hi ha més plomes pintades i queda molt curiós, però encara em falta tota la cenefa superior i em fa una mandra terrible, posar-m'hi. Crec que causarà sensació - encara que les fotos són una merda, ho reconec -.

No és l'únic animaló que he …

Com la meva setmana de vacances ha transcorregut entre núvols i tramuntana

Imatge
En fi, jo que esperava amb candeletes els dies de vacances que tenia planejats...i l' Empordà me l'ha jugat. Sí, com ho sentiu: l'Alt Empordà m'ha fotut les vacances en l'aire. Jo que volia passar-me el dia a l'aigua, nedant i capbussant-me en aquell cristall líquid que són les platges de Portbou, Llançà, Roses...i me n'he quedat amb les ganes. Amb moltes ganes. Un de cinc! Un únic maleït dia - i mai més ben dit per com va començar - he pogut gaudir de l'aigua fresca i clara. I tota l'estona patint pels núvols que, com un corb de mal averany, sabia que acabarien apareixent. I ho van fer: a primera hora del matí, quan anava a buscar el tren i a mitja tarda, quan me germana i jo vam decidir anar per la via ràpida i estalviar-nos la tramuntana glaçada. Set hores de sol - aprofitades al màxim - que es van fer curtes i escasses.
Ara, si volem parlar d'hores fosques i humides, Girona va ser el súmmum de les vacances. Ja d'entrada, i des de Figuer…

Cap de setmana lector

Imatge
Un cop més, em planto davant vostre - que consti que ningú us hi obliga - per compartir una part del meu món. Del meu món interne, vull dir. El dels somnis, concretament. Correcte, com ja va passar fa prop de cinc mesos, he tornat a plasmar en paraules un dels meus curiosos i excèntrics somnis. Una d'aquelles coses que la gent normal sol guardar-se per a si mateixa però que jo escampo als quatre vents, sense vergonya ni penediment. Qualsevol dirà que m'agrada que em jutgin. Doncs no; ja vaig suportar prou judicis de valor quan anava a l'escola i em tocava aguantar els subjectes que tenia com a companys de classe. Un drama, un que em vaig empassar, digerir i expulsar. D'aquí que la meva germana elogiï constantment les meves nefastes habilitats socials.
La qüestió és que ja som tots adults, i si algú em vol criticar els somnis, endavant. Jo seguiré aquí, de peu, com la muntanya que no cedeix al vent però que, si en bufa massa, potser esclafa el que té a sota. Què, maca …

Història d'un Tubercle i del cuquet de l'amor

Imatge
Fa uns dies vaig decidir que, ja que les meves habilitats socials són escasses, tirant a nul·les - i la meva germana us pot oferir una classe magistral sobre el tema, només us hi heu d'apuntar..crec que obra noves sessions a l'agost... - i que, no obstant, em considero una bona persona, intentaria fer alguna cosa per ajudar. A qui o a què és un tema espinós. No per a mi, que em conec les tares però si per a la resta dels habitants d'aquest planeta els qui, seguint un raonament molt humà i molt lògic - per a ells, que jo ho veig força més diferent, més negre concretament -, segurament considerarien que sóc algun tipus de monstre malvat i sense ànima que es passeja impunemente entre els seus fills i em farien fora dels seus carrers amb cubells d'aigua bullent. O aigua beneïda, purificant així el terra que trepitjo. O potser no farien res perquè n'hi ha que són pitjors que jo i vesteixen de Gucci al Congrés dels Diputats. Feu-me cas: si les coses van malament, sempre…

Ser català, ser garrepa...i fer magdalenes

Imatge
Diuen que els catalans són garrepes. Jo dic que són estalviadors. Som. I que ens agrada aprofitar les coses, sobretot quan les comprem per fer-les servir - o consumir-les - i al final, resulta que no ens agraden. A veure, siguem raonables: si ja ho has comprat, quin servei hi farà, dins del camió de les escombraries? Cap. Doncs no siguis soca i reaprofita-ho! No està tan de moda això de donar una segona vida als nostres objectes quotidians? Qui diu que no podem fer-ho amb el menjar? Jo no. Tubercles, us presento unes magdalenes de segona mà.


Veureu, fa un parell de nadals, al meu pare li van regalar una caixa de cerveses artesanes i, entre elles, n'hi havia una de negra que no em va desagradar. D'entrada us dic que no bec. De fet, puc comptar amb els dits d'una mà - i me' sobren - les vegades que bec en un any. La cervesa en qüestió tenia cert regust a café amb llet - o té negre amb llet, que té el mateix gust i color que el tallat - i va despertar la meva curiositat.…

Un examen, un certificat i un objectiu complert

Imatge
Primer de tot, el fet que la tipologia del títol d'aquesta entrada sigui exageradament semblant a la usada en els capítols de "La que se avecina" és casual...ment a propòsit. Sovint crec que sóc molt original i imaginativa i, dissortadament, la cultura popular em venta una bufetada de realitat.
Dit això, passem al tema que ens ocupa o, igual que va passar a la segona redacció de l'examen oficial d'alemany - sí, una redacció no els serveix, n'han de ser dues i en temps record... -, acabaré explicant de tot menys el que jo volia. Típic.
A l'última entrada us comentava que faltava menys d'un mes per plantar-me cara a cara amb l'examen oficial de Nivell Avançat d'alemany. Bé, doncs ja ha passat "menys d'un mes". I més també. Afortunadament. I no tan sols per la pressió que comporta un examen de quatre hores com aquest - que està molt mal organitzat, vull dir, si voleu que els alumnes entenguin pendents dels vídeos, no de la gramàtic…

B2, l'última frontera.

Imatge
22 dies. Els tinc comptats. Des d'avui falta menys d'un mes per l' EXAMEN FINAL...final...final...final, així, en majúscules i amb eco, que impacta més. 22 dies d'angoixa pura que acabaran el dia 16 de Juny a les 20.00 h de la nit. Quatre hores vomitant coneixements, Redemittel, afinant l'oïda i trencant-me les banyes per aprovar el maleït certificat. I tot per a què? Per a poc, perquè suspendre l'examen només voldrà dir que he marcat les opcions incorrectes, no pas que no sigui capaç de llegir o fer-me entendre. És com perdre els punts del carnet de conduir i quedar-te a zero: legalment, no pots conduir però això no vol dir que no en sàpigues, simplement que has comés més infraccions que dies té la setmana. No perds la capacitat de conduir, en perds el dret. Amb els exàmens de certificat passa el mateix: pots marcar malament les respostes perquè 1) no les saps, 2) tens un mal dia i no saps ni com et dius o 3) ets tan talòs que a l'examen marques la correc…

Ioga Facts

Imatge
Els meus ioga facts no tenen res a veure amb els que podeu trobar per la xarxa. Segurament, són els més estúpids i absurds que llegireu mai, però em desperta certa curiositat explicar-los. Sobretot el primer d'entre ells. Probablement, el més original. I amb tota seguretat, tan estrany com jo mateixa.
Us parlo de... durícies palmars! Durícies palmars causades per Adho Mukha Svanasana! O, més col·loquialment, el gos cap per avall. Tot i que de "gos", aquesta postura, en té poc. Més aviat és un triangle. Els noms no estan gaire ben trobats, la veritat... després de tants anys, encara m'haig de topar amb una postura de ioga on nom i animal que representa coincideixin. La semblança entre una àguila i la asana que vaig fer l'altre dia a classe és un tema recorrent de reflexió...
Anyway, jo us parlava d'això:

Aquesta posició és de les bàsiques, d'aquelles que aprens de seguida a fer i que, amb els anys, cada vegada et surt millor fins que la claves... a la tev…