Història d'un Tubercle i del cuquet de l'amor

Fa uns dies vaig decidir que, ja que les meves habilitats socials són escasses, tirant a nul·les - i la meva germana us pot oferir una classe magistral sobre el tema, només us hi heu d'apuntar..crec que obra noves sessions a l'agost... - i que, no obstant, em considero una bona persona, intentaria fer alguna cosa per ajudar. A qui o a què és un tema espinós. No per a mi, que em conec les tares però si per a la resta dels habitants d'aquest planeta els qui, seguint un raonament molt humà i molt lògic - per a ells, que jo ho veig força més diferent, més negre concretament -, segurament considerarien que sóc algun tipus de monstre malvat i sense ànima que es passeja impunemente entre els seus fills i em farien fora dels seus carrers amb cubells d'aigua bullent. O aigua beneïda, purificant així el terra que trepitjo. O potser no farien res perquè n'hi ha que són pitjors que jo i vesteixen de Gucci al Congrés dels Diputats. Feu-me cas: si les coses van malament, sempre poden empitjorar més, sigui perquè passa de debò, sigui perquè ho volem veure així. Però sempre ens quedarà Internet.

Total, que aquesta "alguna cosa per ajudar" se'm va presentar sense trucar a la porta en forma d'adopció simbòlica. Adopció simbòlica d'una espècie en perill d'extinció. I és que des de la web de WWF es poden adoptar espècies que perillen per culpa nostra. Qualsevol pot intentar esmenar els múltiples errors que, com a espècie, hem comés, cometem i, sense cap mena de dubte, seguirem cometem perquè som així: imbècils.

Doncs bé, un cop decidida a intentar-ho, a provar d'ajudar - i després d'haver llegit del dret i del revés la web per trobar maneres de col·laborar - vaig optar per l'adopció. També tinc previst fer-me'n sòcia però quan la meva economia m'ho permeti - si és que alguna dia es digna a fer-ho, que és molt especial ella -. Per desgràcia, la llista d'animals en perill és llarga i, atès que no els puc ajudar a tots, em vaig decantar per l'animal que representa el símbol de la meva infància - fins que vaig haver de canviar d'escola i se'n va anar tot a fer punyetes, tràgic incident que va despertar en mi una ràbia molt concretament dirigida cap a les institucions eclesiàstiques, els qui no van dubtar en tancar una escola meravellosa per a construir-hi una església ronyosa...però ja cauran al calder d'en Pere Botero, ja - i que, amb perdó del meu estimat tiranosaure, ben bé podria ser el meu alter ego.

Parlo d'en Borrissol, el panda! - la meva germana no hi està d'acord, amb el nom, vull dir...a ella li agradava més Manchitas però era un nom condemnat al fracàs, per no mencionar un atac directe a la seva dignitat, com allò de Baby A i Baby B -, el nou suau i esponjós membre de la família Tubercle! - efectivament, quan adoptes, t'arriba un peluix...qui no adopta, ara? -. És adorable, tant que, properament, tindrà una cosina foca a casa - ja us he dit que la llista era prou llarga, no? doncs me germana també s'ha apuntat al carro de les adopcions -. És absolutament adorable i si bé hi ha qui opina que se'l veu trist, jo diria que és justament el contrari...


Tan aviat com vaig veure que el panda gegant estava a la llista d'adoptables, no m'ho vaig ni pensar. De sobte, em vaig veure transportada a l'escola, quan tenia sis anys, i entre tots els company vam escollir aquest animal meravellós com mascota i insígnia. Érem l'orgullosa Classe de l'Ós Panda. Ho sabíem tot, sobre els panda: què menjaven, on vivien, com cuidaven les cries, què els agradava fer. També ens van explicar que estaven en perill, que hi havia persones dolentes que els volien fer mal. D'altres que destruïen els boscos on tenien casa seva. Però, sobretot, ens van ensenyar a estimar-los i, de retruc, a respectar-los. No només a ells sinó a tots els animals, en perill o no. Era una gran escola, La Ginesta...va, prou, que em poso massa nostàlgica.

Sigui com sigui, ara sóc oficialment mare adoptiva d'un panda. I m'encanta. A més, d'aquí una setmana, seré tieta. Em passaré mesos presumint de família. Adoptiva, però família igualment.

Que no us faci mandra passar-vos pels links que us he deixat repartits al post! Porteu-vos bé i procureu ser feliços: caiguin les hòsties que caiguin, recordeu que sempre podrà ser pitjor però que sempre hi haurà algun motiu per tirar endavant! I us ho diu una que s'emporta bufetades per totes bandes! I no oblideu mai que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

A-DO-RA-BLE

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Una tarda al CosmoCaixa 2

Un monstre ve a insultar-me