La rutina i altres dimonis (no necròfags) que apareixen a la tardor

És deliciosament amarg com passem d'estar de vacances - feliços i sense preocupacions - a la rutina, a la diabòlica rutina de la tardor. Estudis, feina, compres i compromisos... tot ens cau de sobte al damunt, i si bé ja ho sabíem, ja ho estàvem esperant... el tràngol no se'ns fa més dolç. Ni més fàcil d'empassar. No pas.

Posem com exemple la meva persona. Ara mateix, sé positivament - i negativament atès tot el que m'espera - que aquest mes de setembre serà infernal. Diuen que també meravellós i reconfortant. Diuen. Amb la quantitat de feina que, ben aviat, em caurà al damunt com si fos una llosa, crec que puc dir amb quasi tota seguretat que ni meravellós, ni reconfortant. No a curt termini. Quan acabi, potser. 

Si sé, no obstant, què NO passarà els diumenges. Feia tantíssims anys que treballava els caps de setmana que, en el meu nucli més candent i primitiu, ja havia assimilat aquests dos dies com part inseparable dels cinc dies que els precedeixen. Per a mi, el dissabte i el diumenge formaven part inherent a la setmana, era impossible concebre-ho d'una altra manera. Per fi, però, la meva essència s'ha obert a nous horitzons. Uns horitzons que abaixen la persiana els diumenges. Després de quasi deu anys, no hauré d'anar a treballar un diumenge preguntant-me a quina hora s'alçaran els mandrosos que s'amaguen sota els llençols mentre jo camino pels carrers buits de Barcelona. Endlich! És absurd, il·lògic i un complet disbarat alegrar-se per una minúcia així. Però jo sóc absurda, il·lògica i desbaratada. No intenteu canviar-me.

I la feina no és l'únic tsunami que arrasa les nostres costes. Els estudis estan allà mateix, girant la cantonada. La diferència és que, aquest curs, haurà de ser autodidacta. Sí, em tocarà manegar-me soleta el C1 d'alemany. Sort que Amazon té llibres per tots els gustos. Ara, em fa pena. M'agradava anar a classe i compartir aquelles hores amb els meus companys. Vés, em divertia força. Però, sobretot, em donava vida. Alegria. Fer deures, estudiar, memoritzar... eren la meva benzina. Igual que el ioga. Suposo que, tot i ser rutina, no entraven dins dels paràmetres habituals. Cada classe tenia el seu alè propi - i parlant d'alè, dimecres passat vaig tornar a Hatha Vinyasa, de manera puntual i, si totes les classes han de ser iguals... em va faltar poc per deixar-m'hi l'ànima, a banda de l'alè... coi de Pilar, quina canya més fotuda ens va donar -. No hi ha res millor que viure despreocupat. Em pregunto si ,algun dia, la meva vida tornarà a enfilar aquell tortuós camí anomenat indiferència, com quan tenia tres anys.

Altres huracans - menys emocionals i més econòmics - comencen a deixar-se veure. Entre llibres que em vull comprar, llibres que vull encarregar, regals que haig de fer i encara no tinc clars, renovacions d'armari - ni recordo l'última vegada que vaig dedicar-m'hi a gran escala - i actualitzacions conceptuals, el meu compte corrent està immers en un remolí de despeses sense fons. En més d'un sentit, però els anys no perdonen. Ahir vaig esbocinar uns pantalons comprats pels volts del 2005 que encara feia servir per anar a la muntanya - sí, en faig pedaços, si els pogués aprofitar algú, els donaria però després de 12 anys crec que ja han complert - i que han estat substituïts per uns cosins germans un any més petits. De fet, a la bossa de roba per a donacions que tinc, hi ha un jersei de l'any 2003 com a mínim. Però si tinc una samarreta d'estar per casa que era de quan jugava a bàsquet a primària! I m'estic justificant per gastar-me les peles en renovar l'armari?! Ja ho diuen que els catalans som garrepes.

Serà una recta final interessant. Auguro que els pròxims quatre mesos marcaran un punt d'inflexió molt acusat. M'espanta una mica conèixer-ne el resultat, però si aguanto fins el primer trimestre del 2018, hauré superat alguna cosa important. No sé ben bé quina, però essencial. L'electrococo em fugirà de les mans.

Només em queda desitjar-vos un feliç mig diumenge. I una agradable Diada demà! Ja ho sabeu, però mai em cansaré de repetir-ho: SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Sí, jo tampoc el veig gaire convençut...

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me