Trix, la tiranosaure

Boooona tarda a tothom! Avui toca parlar de... txàn, txàn... dinosaures! Bé, dinosaure, en singular. Crec que ja vaig comentar, pels volts de l'estiu, que aquesta tardor a Cosmocaixa hi vindria una convidada molt especial.

Òbviament, no su vaig enganyar, què hi guanyo jo, prenent-vos el pèl? Poca cosa, només la satisfacció de sentir-me poderosa i veure'us humiliats a terra, arrossegant-vos i demanant clemència, aclaparats per la meva sempiterna intel·ligència, muahahahahahaha! En fi, que la convidada en qüestió va aterrar a Cosmocaixa el 2 o 3 d'octubre i, si bé m'ha costat un mes anar a veure-la, ja puc tatxar-la de la llista de "Pendents".

Bé, la exposició sobre la Trix - que així es diu la col·lega - no és, ni de lluny, comparable a la de Tresors del Gobi. És clar que, en aquest cas, només hi ha un únic esquelet, per tant, les magnituds no són comparables. No obstant, i pel fet de ser una tiranosaure - l'ésser viu més majestuós que mai trepitjarà la Terra -, puc dir - i dic - que m'ha semblat l'exposició més apostoflant que el Cosmocaixa ha parit en anys. Ale, feina feta.

Va, ara de debò, haver vist en directe una tiranosaure tan ben conservada com la Trix ha estat colpidor. Sabeu que sent adoració per aquest teròpode tan bufonet, icona de Jurassic Park, així que podeu imaginar l'alegria i emoció que vaig sentir quan vaig veure-la allà plantada, al bell mig de l'exposició, centre de totes les mirades. Em vaig sentir molt petita - en més d'un aspecte, efectivament - i aclaparada. Tothom - qui més i qui menys - experimenta la seva pròpia epifania, particular i única, i la troba la més meravellosa i especial de totes. A mi, tenir a tocar esquelets de dinosaure em deixa catatònica. M'aïllo de tot i tothom i desaparec. I un dels motius més epifànics és, sense cap mena de dubte, el fet que aquests ossos daten, com a mínim, de fa 65 milions d'anys. La idea de trobar-me davant un ésser viu que rondava per la terra fa 65 milions d'anys - uns 68 en el cas de la Trix - m'és tant impossible, tant improbable que el meu cervell - tan evolucionat i tan top level - no és capaç d'assimilar-ho. No sóc capaç d'entendre-ho i ho tinc al davant... però és tan gran, tan llunyà que és quasi fantasia. I aleshores, quan crec que ja no puc més, que m'esclatarà el cap... aleshores arriben els tremolors, els estremiments, un corrent elèctric que em baixa per l'esquena i em deixa clavada a terra. Només quan em sento viva, quan el meu cos reacciona a allò que el meu cervell li diu que és increïble, només aleshores sé de debò que el que tinc al davant és real, que va ser real i que jo, un gra de sorra en tota la història d'aquest univers, en contemplo un altre, un d'especial, un d'afortunat. I m'agrada aquest sensació, m'agrada saber que una criatura insignificant fa 68 milions d'anys és avui una estrella del rock.

Inevitablement, a la Trix li vaig fer més fotos que un turista japonés a la Sagrada Família. Vaig estar-me quasi 35 minuts comptats fent fotos. A dues mans: en una, hi tenia el mòbil, en l'altra, la càmera de fotos. I així i tot, crec que ne vaig fer poques... ooooooooooooh, quina llàstima, ara hauré de tornar-hi. A banda d'ella, hi havia quatre o cinc expositors més que repassaven l'aparició dels dinosaures a la terra, l'historial mèdic de la Trix - sí, sí, la senyoreta té tot un historial mèdic i més complet que el meu -, el naixement d'un mini-dinosaure i un parell d'activitats per a nens prou entretingudes - i en les quals no vaig participar perquè, massa sovint, els adults són pitjors que els menuts -. 

I, com anècdota de la tarda, us explicaré com vaig fer marxar corrent un alemany amb la cua entre les cames. Veureu, quan vaig entrar a la expo, hi havia una família alemana mirant-se la Trix i el fill menor - uns 15 anys tindria el nano, prou gran per saber que no vol dir no - va allargar la mà per tocar-la. La vigilant de la sala li va dir que no es podia tocar. En català - tot i que els gestos són universals - i el xaval no ho va entendre o no ho va voler entendre - cadascú que triï la opció que més li agradi -. Doncs el nano, que es va quedar amb les ganes de xocar les mans amb la Trix, va seguir rondant-la com una hiena i jo - que he treballat en diversos museus i sé com d'idiotes són alguns i que, a més, tenia al davant una dinosaure indefensa - vaig rondar-lo a ell. El noi ni se'n va adonar - fet que va quedar demostrat per com va reaccionar a la meva defensa legítima de la Trix - i va seguir a la seva fins que, quan la vigilant de sala no mirava, va allargar la seva bruta mà de sang de fang per tocar la de la Trix i jo, que m'estava darrera seu fent fotos, vaig cridar indignada i emprenyada a parts iguals, "Don't you dare!". Es va girar tan de pressa que, si el cos no hagués seguit el moviment del cap amb tanta precisió, hi hauria hagut un altre cadàver a la sala. ¡Valiente insensato! La cara de culpa que va posar quan es va veure enxampat in fraganti no tenia preu. Tan avergonyit estava que va marxar cames ajudeu-me i demanant perdó a tanta velocitat que no m'estranyaria que la llengua se li hagués capgirat. Això et passa per tocar allò que no s'ha de tocar, gamarús! Llàstima que no se'm va ocórrer escridassar-lo en alemany, perquè l'hauria deixat a rombos.  Si jo tenia ganes d'endur-me-la a casa i no ho vaig fer, ell podia estar-se de tocar-la, home! Quina ràbia em va fer i que bé em vaig sentir després.

Aquí teniu la nostra petita protagonista - i aquesta vegada, petita sí és un eufemisme, que dins la seva caixa toràcica hi entrem mon pare, me mare, ma germana i jo i encara ens sobra espai -.

Ja ho sabeu, si voleu anar-hi, ja teniu algú que us acompanyi. I després, passejada pel Bosc Inundat! Apa, bona tarda de diumenge a tothom i fins aviat!! I recordeu sempre que... la Trix només estarà fins gener, no us adormiu! Ah, i SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Aquesta perspectiva no és meva... bah, per a la pròxima.