Dinosaures de La Pampa! Espòiler: no exactament, em penso.

Ui si en feia de temps, que no passava per aquí! Hola, que encara hi ha algú? No? Bé, doncs com sempre. Tot en ordre.

Segons el registre d'entrades del bloc, fa deu mesos que no dono senyals de vida. Tot un rècord... i  una vergonya, però què voleu que us digui, que no tornarà a passar? Hahahaha, sí, és clar, com si estigués en posició de prometre una cosa així. Ai, quin riure. La vida.

A mitjans octubre vaig haver de preparar una sessió al laboratori i, entre d'altres coses - no gaires més, m'agrada ser monotemàtica -, vaig parlar de dinosaures. Què? Com? Jo, parlant de dinosaures? Nah, segur que era una altra person-NO, ERA JO! SORPRESA! El cas és que, casualitats de la vida - i també l'assetjament constant a la web del CosmoCa-espera, es pot assetjar una pàgina web? -, a finals d'octubre es va inaugurar una exposició temporal al CosmoCaixa, una que tracta sobre dinosaures de la Patagònia. Òbviament, ni em vaig poder estar de recomanar-la ni, per descomptadíssim, d'anar-hi per admirar-la durant més d'una hora.

• A favor: Dinosaures. Són reproduccions, tot i que sospito que els esquelets dins les vitrines no - digueu-me suspicaç -. Tenen la reproducció d'un crani del giganotosaure, una bèstia gegantina - com molt gràficament il·lustra el seu nom - que, segons les males llengües, era molt més grossa que el tiranosaure rex. Bé, ho era, ho era, però en aquest bloc només tenim un únic déu i no es diu giganotosaure precisament, mimimimi. També hi ha la reproducció d'un carnotaure molt graciós quan te'l mires de cara. Bé, de cara, de costat, del darrera i des de qualsevol angle perquè, en general, és un animaló molt simpàtic, letal, però simpàtic igualment.
• En contra: Són reproduccions, així que l'emoció de veure un herrerasaure en directe queda una mica diluïda. Però també és un punt a favor perquè si la gent els toca - cosa que sempre passa quan soc en una exposició de dinosaures i m'encén d'una manera extremadament violenta - i es trenquen, o se'ls desmunten al damunt i els maten agònicament, no passa res, perquè es poden refer. Els dinos, dic; a les persones que les bombin. No m'agraden les persones. Una cosa que sí em va semblar fatal, fatalíssima, va ser la notícia que van redactar a l'ARA per parlar sobre l'exposició. Veureu, hi ha una reproducció d'un esquelet d'un Tyrannotitan chubutensis, un carcarodontosaure inclòs en la superfamília dels al·losauroïdeus. Bé, doncs aquesta superfamília és germana - "literalment" - dels celurosaures, una altra superfamília que inclou els tiranosauroïdeus. I què va passar amb el/la periodista que va escriure l'article? Doncs que en lloc d'apuntar el  nom del dinosaure que il·lustrava el text, va decidir QUE ALLÒ ERA UN TIRANOSAURE I PUNT. Mira, una mica més i m'ennuego amb les torrades. Un tiranosaure, UN TIRANOSAURE AMB AQUELLA MENA DE TORUS SUPRAORBITAL?! AMB AQUELLES CELLES ÒSSIES DAMUNT DELS ULLS I UN CRANI MÉS LLARG QUE UN DIA SENSE PA?! PERÒ PER QUÈ?! PER QUÈ?! Em vaig indignar tant, tantíssim. Què costava mirar el cartró-ploma que hi havia als peus de l'esquelet? Una mica de rigor, RI-GOR. 

Jo és que no hi veig la semblança, NO LA VEIG. A l'esquerra, el carcaradontosaure i ala dreta, el tiranosaure. Al mig, un espinosaure que passa per aquí i s'ha unit a la foto familiar. Tot malament. A la foguera! D'acord, jo tampoc em vaig apuntar tots els nomes de totes les reproduccions però, càsum ronda, SI NO SÉ QUÈ ÉS, DONCS CONSULTO, PERÒ NO M'HO INVENTO. Jo també vull embolicar la troca així a la feina - per cert, el Kiestra continua sent el mateix cabró malparit de sempre - i que ningú me'n cardi fora d'una coça al cul. HO RECLAMO.

Si parléssim de futbol, ja seria una altra cosa però, ÉS CLAR, ÉS CIÈNCIA, A QUI LI IMPORTA? Doncs hauria d'importar a tothom, o és que ja ningú recorda el SARS-CoV-2?! O potser només recordem la ciència quan no resol els problemes, que també podria ser, perquè l'ésser humà és així de miserable. Ha ha ha, canvi climàtic? Ke és axò? Ha ha, apa 10!

Tinc ganes de tornar-hi. Un matí, sense famílies totalment anàrquiques amb les criatures corrent com pollastres decapitats per la sala. Un matí, sense turistes fent-se fotos abraçats a les rèpliques com si fossin col·legues de tota la vida. Un matí, només jo i les reproduccions. I el mòbil saturat de fotografies. De debò, si aneu amb persones menudes al museu, eduqueu-les abans de sortir de casa. És un consell de la Generalitat dels MEUS OVARIS GROSSOS! Al camp que corrin, saltin i s'estimbin de cap a les roques si volen, però als museus NO. Després diran que odiem les criatures. Doncs no, senyora, jo no odio el vostre fill, malgrat no pari de fer cops al seient. A qui odio realment és a vós i, per extensió, a la vostra progènie maleïda. Així que sí, ODIO AL SEU CONY DE MARREC, O LI DIU QUE PARI O EL PARO JO. Gràcies.

I fins aquí, una nova lliçó de paciència, humanitat i mà dreta. Apa, a reveure. I recordeu que SOU TOTES MOLT MAQUES, menys els qui foteu escàndol als museus, a vosaltres us desitjo tres venèries diferents, simultànies i doloroses.

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Les panoràmiques no són el meu fort. Però editar persones perquè semblin horrors còsmics sí, hehe.