Pescant salmons

Avui m'he aixecat amb torticoli, una torticoli brutal que m'ha tingut gran part del dia paralitzada sense poder fer res. I quan dic res, ho dic de debò: ni mirar-me la punta del nas, puc. I, el pitjor de tot plegat, és que encara dura. M'hauríeu de veure ara mateix, asseguda davant del portàtil, escrivint això. Una estàtua té més mobilitat que jo.

El cas és que, quan m'he aixecat i després de sortir del bany, de sobte, el meu coll no es volia moure i quan ho he intentat, ha estat com tenir un úter al clatell! No serà la primera vegada que em desperto amb mal de coll però, poques hores després, ja m'ha passat. Avui no; aquesta vegada em temo que em seguirà fins l'hora d'anar a dormir. I no hi ha manera de treure'm-el del damunt. He provat a deixar-me fer un massatge amb Voltadol i només he aconseguit que la meva germana fes cara de fàstic. He provat la bossa d'aigua calenta i només ha aconseguit enrogir-me la pell i deixar-me certa sensació de cremor a l'espatlla. He provat amb un ibuprofen i, imagineu si és forta la contractura, que segueixo sense poder moure el coll. He provat a quedar-me sota la dutxa, amb l'aigua calenta al màxim, i només he aconseguit incrementar la factura d'aquest mes. He provat a buscar remeis casolans a la xarxa i tots els que he trobat són els que JA he provat. Arribats a aquest punt, només em resta la guillotina i, tot i que seria el remeï més eficient no només a la torticoli sinó a la meva vida en general, ho trobo una mica dràstic: encara no he perdut l'esperança.

Ja no sé què més fer. I si fos només avui... però és que em passa sovint. Tampoc és exagerat però, per tractar-se d'algú que practica ioga, que no fa moviments bruscs (no mentre estic desperta), que no carrega pes, que dorm de costat, que seu bé i que, en general, estima el seu coll i no el maltracta... caram, sembla que algú s'estigui venjant de mi! Ara, també pot ser pels meus hàbits no-tan-saludables mentre dormo. Aparentment, sóc més salmó que no pas persona quan dormo. Segons m'han explicat, salto al llit. Sí, sí, SALTO quan haig de canviar de posició. Una persona normal es mou, amb més o menys gràcia, però sense fer gaire escàndol. La meva mare m'ha confessat que, més d'una vegada, ha sentit grinyolar la llitera des del menjador. Diu que té por, que qualsevol dia d'aquests salto per on no hi ha paret i acabo a terra. No seria la primera vegada... Si a això hi sumeu que tendeixo a adoptar postures impossibles per dormir, com doblegar un braç per damunt del cap i col·locar-lo sota l'espatlla, doblegar l'altre i posar-lo sota la cintura, penjar una cama pel damunt de la barana de la llitera, doblegar l'altra per sota d'un maluc, dormir cap per avall amb un braç per damunt del clatell i l'altre sota meu i tantes altres variants... bé, suposo que patir torticoli de tant en tant no és tan rar.

Ja no sé com col·locar-me, ni què fer perquè em passi i si demà m'aixeco igual seré la primera nina de ceràmica que treballi al món! Els qui es passin per la botiga s'enduran unes quantes riallades gratuïtes gràcies a mi i la meva falta de mobilitat corporal. Però adverteixo. mossego, així que més els val no apropar-se gaire. I parlant de riure, imagineu el dolor que sentia aquest matí que, en lloc de cridar de dolor, em partia el pit. A cada estrebada de coll, riallada a tot volum. Qualsevol que m'hagi sentit, rient i lamentant-me del mal, haurà pensat que estava trastornada... que no deixa de ser del tot cert però amb matisos. 

Si algú té un bon consell pel meu mal, que m'avisi. Jo marxo a plorar al racó. Fins aleshores, porteu-vos bé, vigileu què feu amb la vostra musculatura i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!