Dies d'institut IX: Jo tinc un Staphylococcus. Bé, un no, diversos milers de milions

Fa un parell de setmanes, quan aquesta entrada començava a perfilar-se a les entranyes del meu extasiat cervell, estava molt emocionada. Molt histèrica, de fet, perquè tenia moltes ganes de parlar-vos de l' Staphylococcus aureus, un bacteri gram + conegudíssim a tots els laboratoris de microbiologia d'aquest racó de l'univers i, perquè no, del raconet que hi ha passat el Sol. Però resulta que no podré. Resulta que tots els argument que lligaven en secret aquesta entrada van caure, com peces del domino, un fatídic 18 de Març del 2019. Tota la història prèvia que conformava els fonaments de la meva dissertació sobre aquest minúscul, però adorable, bacteri se n'ha anat a prendre pel cul a la puta velocitat de la llum. A CAGAR A LA VIA! No es poden tenir il·lusions! Així no ve de gust ni viure, ni deixar viure!

Oh, oh, tinc un Staphylococcus epidermidis! DONCS QUINA PUTA MERDA! Jo volia un aureus! Però no, a la senyora li toca el cosí llunyà una mica raret. I qui s'enduu els aureus? Doncs aquells qui no els mereixen. Aquells qui només es volien treure del damunt la pràctica per poder passar-se les hores següents observant atentament el COI DE CICLE REPRODUCTIU DEL NO-RES! Jo l'hauria apreciat! Jo hauria emmarcat els resultats. Si jo hagués tingut un S. aureus, ara mateix hi hauria penjat un marc mida DIN A4 amb els resultats i una foto de la placa i meva somrient alegrement a l'objectiu! Però no perquè, atents, només és un maleït S. epidermidis! Buuuuuu!! Tongo! Tongo! Exigeixo que se'm retorni la il·lusió!

Sé que no entendreu mai la meva frustració però espero que pugueu comprendre que no estic malament del cap, només decebuda amb la vida. És clar que, d'altra banda, no tenir un aureus no m'inhabilita per treballar a una cuina, sense màscara per evitar contaminacions diverses. Per tant, encara puc complir un dels meus somnis amuntegats: enverinar el càtering d'ex-alumnes de la meva escola a escopinades. Amb sort, ningú sabrà que hauré estat jo perquè, d' S. epidermidis EN TENIM TOTS, MWAHAHAHAHAHA!! Això em fa una mica més contenta. Això i haver estat capaç de seure amb les cames creuades i tots dos talons alineats amb el meu pubis - va ser tal l'emoció, que no em vaig poder estar d'explicar-li a la professora de ioga d'ahir -. So proud. I és que no és tan fàcil com sembla - encara que sí, la gran majoria de persones són capaces de fer-ho sense major esforç, però jo no sóc d'aquestes, a mi m'agrada agafar el camí llarg, tortuós, difícil i dolorós, sinó, no em quedo tranquil·la -, així que aconseguir-ho m'apropa una micona més al camí de la il·luminació còsmica. Camí que, espero, sigui trampolí directe a una pluja de milions de bilions d'euros, fet que em permeti acomplir la meta de la meva vida: acumular coneixements inconnexos entre ells perquè sí, perquè m'agrada estudiar.

I és que no hi ha res millor que viure d'un compte corrent que es multiplica sol - una espècie de mitosi monetària -. Però - i com queda patent amb la meva incapacitat a l'hora de multiplicar Staphylococcus aureus a les meves fosses nasals -  com que la possibilitat que demà pel matí em desperti milionària frega els -260ºC, caldrà que em busqui una feina millor que l'actual - cosa que no és gens difícil, sobretot un cop has comparat hores treballades, nivell d'exigència, demandes per part de l'empresa i sou -. I si aquesta feina inclou cromosomes, millor. Gràcies, Univers.

En fi, que ser jo és un camí tortuós per una espiral enganxifosa que fa baixada, està mullada perquè ha plogut i té desenes de racons foscs d'on, sobtadament, apareixen individus poc recomanables i desagradables que et segueixen una estona i fan que el descens sigui encara pitjor, obligant-te a desitjar que la xarxa de seguretat que vas instal·lar un dia, ara fa tants anys, es fongués com la mantega calenta i poguessis saltar directament a la negra nit que saps que et trobaràs al final del camí perquè, ens agradi o no, totes les rutes de muntanya acaben al mateix lloc: allà on vas començar. Sí, estimades i estimats, parlo d'un ouroboros etern i poc gràcil. Gràcies per la vostra atenció.

Au doncs, feu bondat, protegiu-vos del pol·len - que ja ha arribat, cagon déu - i recordeu sempre que SOU TOS MOLT MACOS! Menys els qui doneu pel cul a totes hores, vosaltres us en podeu anar a la merda. I no tornar. Gràcies. Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Venjança estafilocòcica!

P. D: Us deixo una cançoneta molt entretinguda sobre l' S. aureus.