Dies d'institut VIII: Un panick attack, un virus refotut i verí suficient per a totes!

Pensareu "Virus? Virus refotut? I panick attack? Què has fet, ja?!". Doncs mira, res. O  molt, de fet. D'entrada, oferir el meu cos a unes visites desconegudes i no desitjades. I de sortida, portar molt cansament i verí a dins. El primer és, en teoria, fàcil de combatre. El segon no tant. I m'hi esforço, eh, però tu, que no hi ha manera! És posar les notícies cada matí mentre esmorzo i PAM! Sempre ens toca el rebre. Potser això ha contribuït a no pair bé l'esmorzar i obrir les portes a la decadència intestinal. Hum, és una idea interessant: que la merda que surt cada dia a la tele no només ens altera el cervell, sinó també els budells. I és que no hi ha res pitjor que sentir-te buida per dins - físicament buida, vull dir, perquè ni ganes de menjar tinc - i supurar bilis per tots els porus del teu cos quan connectes amb el 324 ben d'hora, ben d'hora. Encara no sé com s'ho munten els presos polítics per semblar sempre tan frescos, com acabats de sortir de la rentadora - tenen uns ovaris que molts ja els voldrien -.

Sigui com sigui, aquí estic, descomponent-me per dins i a les portes d'un enfant terrible que no em deixa tranquil·la ni sota la dutxa. No puc evitar seguir estudiant encara que no tingui els apunts al davant - i així em va, que després em descuido la meitat de les coses, però meeeeeh -. La memòria és molt meuca. I la manca d'aquesta és encara pitjor. Qui m'hauria dit que totes les hores que vaig passar plorant damunt dels exercicis de química no només no servirien per a res - he hagut de començar de zero i, sincerament, amb un professor que et parla de dissolucions referint-se a elles com bicicletes que van de Barcelona a Sevilla, no ha estat simple - sinó que, a més, les trobaria a faltar? En comparació a les barbaritats numèriques que he arribat a fer, allò era glòria divina! - incís: quan parlo de glòria divina, em refereixo a aquesta glòria divina, BUM! -. No tinc ni gota de ganes de fer el coi d'examen, paraula. L'altre dia, i parlant precisament d'aquests invents satànics, una de les professores ens va preguntar si ja havíem arribat a aquell punt on tenim un examen cada dia de la setmana. CADA PUTO DIA DE LA SETMANA! Jo em cardo un tret. Ja tinc exàmens programats per a després de setmana santa, què més voleu de mi?! El meu fetge?! No, que el metge de capçalera me l'ha fet analitzar i potser el canvi no us afavoreix tant com creieu. La meva ànima?! Tampoc, ja fa anys que me la vaig vendre per cookies de xocolata. Us puc oferir el meu verí, QUE EN TINC DE SOBRES! De fet, ara mateix, se m'escapa per tots els orificis, reals i imaginaris, que habiten el meu cos.

I espereu que, per acabar-ho d'adobar - efectivament, la meva vida sempre em sorprèn amb una volta de rosca més amagada a la cantonada - l'atzar, aquest maleït trapella que, tan aviat crea una espècie nova, com et destrueix el 90% de la vida al planeta, va decidir que em volia de delegada. A mi, que tinc tantíssim temps lliure per dedicar-hi que, pròximament, hauré d'escollir entre dormir o respirar perquè totes dues coses no puc fer-les! Buf, estic encantada amb el meu nou càrrec. De debò, no se'm nota? Casum tots els sants de l'evangeli.

Quines ganes tinc d'enganxar les vacances d'una maleïda vegada. Em tocaré el  musclo a dues mans i tanta estona, que se'm desdibuixaran les formes. Me'l gastaré. I després m'aixecaré remugant per anar a estudiar i passa els primers dies de primavera saludant el sol des de la cova. Meravellós.

Fins aleshores, feu bondat, vigileu què mengeu - no sigui que acabeu com jo, amb un forat negre als intestins - i recordeu sempre, sempre, sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Fua, ànimes bessones right here, right now.