Ciència a destemps. Dia I: Obriu la porta de la ment, cap a l'infinit.

Una setmana i tres dies. Concretament una setmana i tres dies des que vaig començar a fer LA ciència. I he quedat contenta. Satisfeta. Alegre. Complaguda. Encantada. Joiosa. Feliç. I també sense sinònims. Si concentréssiu tota l'alegria acumulada per les persones més alegres del món i la salpebréssiu amb la felicitat de les persones més felices del món... vomitaríeu arcs de Sant Martí, això segur. Però també arribaríeu a copsar una milionèsima part de la joia que sento jo cada dia quan m'estic al laboratori. Dit d'altra manera; si fóssim al món d'en Harry Potter, jo sola acabaria d'un únic cop de vareta amb tots els demèntors d'Azkaban perquè la meva patronus seria tan i tan potent que, simplement, deixarien d'existir. Ja m'ho imagino: tots els demèntors fugint esperitats encalçats per una tiranosaure resplendent que, de queixalada en queixalada, se'ls cruspiria a tots alhora que jo, rient malèvolament i muntada al seu llom, cridaria "A LA MEVA COLIFLOR PELUDA LI IMPORTA MITJA BLEDA LA TEVA OPINIÓ DE MERDA, PENIS!" mentre l'horitzó seria cada vegada més a prop i la llum del crepuscle dibuixaria ombres al paisatge, enfosquint els nostres perfils fins a difuminar-los per complet, convertint-nos en una taca negra que es fondria amb el fons. Aleshores, damunt la foscor, unes lletres sobreimpreses; "Ha ha, perdedors". Un gran final per a una gran pel·lícula.

El cert, però, és que tota aquesta felicitat no està exempta de polèmica - no, vols dir?! -. Aparentment, la concentració de mal educats per centímetre quadrat s'ha multiplicat exponencialment. La diferència es troba en la subtilesa: abans em deien de tot a la cara; ara no em diuen res, així de senzill: per la quantitat exagerada d'atenció que em dediquen algunes i alguns, qualsevol diria que els pots d'orina tenen vida pròpia i es fan ells mateixos les anàlisis. A principis d'aquesta setmana - i ho juraré davant de qualsevol tribunal, no tinc por de la justícia - em vaig acomiadar dels fantasmes i mostres del laboratori perquè, pel cas que em van fer les companyes i companyes quan els vaig dir adéu, d'elles i ells segur que no. És innovador, això de dir adéu a una nevera; al principi resulta un pèl estrany però, quan t'hi fas, et sembla la mar de normal desitjar-li una bona tarda. I la mateixa protesta es fa extensible a les trobades fortuïtes pel passadís que comencen amb un "Hola!" a un ésser humà i acaben amb una profunda revisió mental de totes les formes de cortesia social acceptables en una situació com la que acabes de viure. I em pregunto, "Tu, persona que m'he creuat; per què a mi no em tornes la salutació però al qui tenia al davant sí i què puc fer perquè no desviïs la mirada cada vegada que ens topem pel passadís? Atentament, Jo". No sé, sóc una persona alegre, una persona que acaba d'aterrar a una feina nova, que està entusiasmada i que no vol entrar amb mal peu. Em sembla estra--PER QUÈ NO EM TORNEU LA SALUTACIÓ MECÀGON LA SANG D'EN MUFASA?! SÓC SIMPÀTICA, ENTESOS?! QUÈ HAIG DE FER, BUSCAR REFERÈNCIES?! QUÈ SÓC, LA MARY POPPINS DEL LABORATORI?! PERQUÈ A ELLA NO LI'N VAN CALDRE, DE REFERÈNCIES! - avís per a navegants; acostumo a abusar de les majúscules, no estic pas enfadada, de fet, simplement EL MEU VOLUM D'ESCRIPTURA ÉS ELEVAT, RES MÉS -. És un xic desconcertant.

Però això no li pren l'encant al meu dia a dia. D'això se n'encarreguen personalment les mostres d'orina súper pudents amb las que treballo. N'examino moltes... doncs ves tu quina casualitat que aquelles a les que haig d'aplicar un procediment extra són les que tombarien en Voldemort d'una sola ensumada, I NO TÉ NAS! Ahir, sense anar més lluny, em va semblar que treballava en un carreró d'aquells del barri Gòtic que, per instint natural i per amor al sentit de l'olfacte, evites sense ser-ne conscient perquè saps que, si hi entres, ja pots anar preparant el funeral de les teves cèl·lules olfactives - atenció, deixeu anar les lloses que teniu a les mans; ja sé que són mostres de persones malaltes i no les culpo de les aromes que emanen les seves orines, només dic que carden una pudor de cal déu i que és millor no recrear-s'hi -. Al final del dia, treballar amb mostres humanes té aquesta desavantatge: que són desagradables... com ho sol ser l'espècie humana en general i alguns individus en particular.

És clar que després et trobes perles com la infermera d'aquest matí al Banc de Sang o la caixera de La Sirena d'aquesta tarda. Hi ha bona gent al món, com jo, així que ACOMIADEU-VOS DE MI QUAN MARXO, CASUM LA MAR SALADA! ;____;

En fi, aquesta nit vull veure una pel·lícula, potser alguna de Disney, d'aquelles que estan en cata--ah, no, que de quimeres només n'hi ha als llibres. Doncs res tu, MAI ÉS MAL MOMENT PER REMEMORAR LES BATALLES D'EN HIBARI, MAI! Apa, sigueu bona gent, sigueu educats i, sobretot, no oblideu mai que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!