Dies d'institut XXVI: Tinonino tinoninoni

Apa, ara ja us tinc entretingudes una estona fins que descobriu quina cançó estic taral·lejant. Podem començar el show. Fem un exercici d'imaginació col·lectiva. Diguem que treballo en una ferreteria. Una ferreteria que anomenaré #AltresInc.

El meu temps a #AltresInc s'esgota, és una mort anunciada. I després de la meva llarga - o curta, si prenem com a referència l'escala geològica del temps -, dilatada i absurdament intensa experiència puc dir que NI PER TOT L'OR DEL MÓN HI TORNARIA. S'ha acabat, la meva relació d'amor-odi amb la ferreteria imaginària és una història del passat, una que no vull reprendre - com quan talles d'arrel amb una ex especialment insuportable i decideixes fer net neuronal, eliminant dels teus records i vivències la seva presència, exactament igual -. Qui sap si mai en començaré una de semblant en un altre negoci com, no sé, una pastisseria imaginària o una biblioteca maleïda... però a #AltresInc no, rotundament no. I menys encara després dels fets del passat dimarts, que tenen tela marinera - sóc un imant per a les desgràcies, que mai van soles, ja ho sé, però qualsevol pensaria que una bona notícia com la que jo portava aquell dia sota el braç foragitaria una mica la mà negra que m'acompanya... -. Resulta que...

...la tarda era plàcida, potser un xic enfeinada i lleugerament carregant, però tota ella coberta per una pàtina de color de rosa, indicativa de l'estat d'ànim de la Nalataia, que va mirar al seu voltant, les celles arrufades, i d'una manotada, va enviar a prendre pel cul el color rosa i el va canviar per un energitzant taronja, que feia més per ella. Anava carregada amunt i avall, carretejant tornavisos i claus angleses a les mans perquè els clients eren una colla de desagraïts, i moltes d'altres que no mencionarem perquè no volem denúncies, però mai sense perdre el somriure. Un somriure que, depenent del dia, podia significar "Hola, avui estic de bon humor, així que pregunta allò que vulguis, que no t'arrencaré la cara a mossegades" o "Hola, avui estic de bon humor, així que pregunta allò que vulguis, però que sàpigues que, quan t'allunyis de mi, res no garanteix que no em llanci damunt teu i t'obri en canal per alimentar-me de les teves pobres vísceres, que no m'han fet res, però tu i elles sou un pack inseparable, com les llaunes de Coca-Cola del súper, que no es poden separar però la gent fa el que li surt de la figa, COM AQUÍ!". El d'avui era dels del primer tipus, dels que no maten... de moment...

...crec, crec, va crepitar l'auricular. "Noies, aviseu la policia, que un paio m'està insultant i sembla violent". Per a ser realistes i veraços, ni l'auricular va crepitar ni la veu que en va sortir ho va fer en català, però vaig créixer adoctrinada pels liberals supremacistes catalans, que em varen educar en l'odi extrem cap la llengua de l'altiplà peninsular, així que us feu fotre i si voleu una transcripció objectiva, agafeu Google Traductor i us espavileu. Com deia... el crit d'auxili de l'Encarregada de la ferreteria va treure la Nalataia del seu estupor personal. "Vaig a l'oficina i els truco" o aquesta era la idea perquè, a mig camí, la nostra heroïna es va trobar amb el Senyor Penis Cridaner i l'Encarregada, que ja feien via cap a les escales i s'hi va unir...

...el Senyor Penis Cridaner cridava, cosa força previsible atès el sobrenom que carrega, i deia coses terribles a l'encarregada de la ferreteria. Però terribles de veritat, eh, d'aquelles que farien plorar en Cthulhu si, entre el seu repertori de glàndules i canals, en disposes de lacrimals. La seqüència era la següent: el Senyor Penis Cridaner feia quatre passes, s'aturava, feia mencions a la vagina de la mare de l'Encarregada i avançava de nou quatre passes, reiniciant així el cicle. L'Encarregada s'aturava cada quatre passes, deixava que el Senyor Penis Cridaner mencionés la vagina de la seva mare i assenyalava una direcció indefinida amb el dit índex que hom podria interpretar com la direcció que calia seguir per arribar a la porta de l'establiment, després s'aturava i el cicle es repetia de nou. La Nalataia, espatlla contra espatlla amb l'Encarregada, feia a càmera lenta un camí que ja se sabia de memòria i que, si a càmera normal era esgotador, imagineu a passa de tortuga coixa, després s'aturava i la roda tornava a girar, exactament en la mateixa punyetera direcció: la que els portava cap a la sortida, una sortida que quedava molt lluny...

...fins que la van tenir a tocar. I va ser aleshores que al Senyor Penis Cridaner se li van inflar encara més el parell enorme de testicles que tenia, perquè ja cal que siguin grossos per muntar el pollastre amb curri que aquest senyor va organitzar en un moment, i va passar a l'acció; l'acció física, en aquest cas. Parapetat entre una columna i unes lleixes farcides de productes típics d'una ferreteria, el Senyor Penis Cridaner es va abocar damunt l'Encarregada amb el puny alçat, com qui pretén matar mosques molestes que no el deixen dormir i comença a córrer per tota la casa perseguint-les fins que s'adona que no n'hi ha, de mosques, que és tot imaginació seva i faria bé de visitar un metge del cap. La Nalataia, que parla molt sobre apallissar els incauts però després no sap aixecar la mà quan convé i algun dia s'endurà un bon jec d'hòsties, es va interposar amb les mans alçades a la cara del Senyor Penis Cridaner, per si les mosques, aquelles imaginàries, i va demanar tranquil·litat als presents. Bé, va demanar tranquil·litat al Senyor Penis Cridaner, que era qui brandava el puny com si fos el Sastre Valent. El Senyor Penis Cridaner va semblar que s'ho pensava millor i reculava, tot cridant i clamant al cel que la vagina de la mare de l'Encarregada era allò i això, i allò altre però més, i moltes més mencions a genitals, ganivetades, apunyalaments diversos i rius de sang. Però era una trampa! Vigileu, Encarregada i Nalataia, que us la fotran!...

...descrivint un ample i innecessari arc amb el braç, principalment perquè tenia l'Encarregada a pam i mig, més o menys la mesura estàndard d'una vareta de roure i cor de pèl de banshee, el Senyor Penis Cridaner va llençar a terra multitud de productes que, si de debò estiguéssim parlant d'una ferreteria amb cara i ulls, haurien fet molt de mal als implicats en aquesta baralla de bandes però que, per fortuna i tractant-se d'una ferreteria imaginària, només van fer soroll. I ni tan sols molt de soroll; els pets que una servidora està alliberant mentre escriu aquestes línies són molt més escandalosos, per diversos motius, que no pas el suposat terrabastall dels productes en caure a terra. Sigui com sigui, els actes semi-vandàlics del Senyor Penis Cridaner pretenen desviar l'atenció de la seva persona, que s'ha abocat amb ràbia, traïdoria i nocturnitat damunt l'Encarregada. Sí, sí, nocturnitat, que són les set passades i ja pinta fosca la tarda...

...però si una cosa va aprendre la Nalataia quan jugava a bàsquet va ser a no perdre de vista el contrincant, sobretot quan està emprenyat i té penis, perquè mai se sap què farà, encara que això és una manera de parlar ja que, dissortadament, tothom sap què farà un penis emprenyat que té al davant a dues dones que li planten cara. Malgrat tot, la Nalataia, que no ha perdut de vista en cap moment al Senyor Penis Cridaner, sap reaccionar a temps i amb les mans damunt les espatlles del Senyor Penis Cridaner, atura l'envestida que, de ben segur, hagués acabat amb algun ull morat i un testicle extirpat sense anestèsia...

...i el Senyor Penis Cridaner acaba marxant...

Ha ha ha, quin relat és ben trobat, oi? Llàstima que no hagi estat una invenció. És real, molt real, i tot va començar perquè aquell maleït fill del gran raïm no va encaixar bé que l'encarregada li demanés, si us plau, que no mengés dins la botiga perquè, oh sorpresa, COVID 19! QUE NO ENS PODEM TREURE LA MÀSCARA, MECÀGON LA SANG DEMONÍACA D'EN LLUCIFER! No és tan complicat, oi? Doncs així cada merda de dia des del mes de Juny del 2020, CADA CONY DE DIA. El més anecdòtic de tot plegat va ser que, curiosament, l'única persona - una altra dona en una botiga amb dones i homes en proporcions molt semblants - que va intentar ajudar-nos a tallar d'arrel aquella situació tan inversemblant i sortida d'un monòleg dolent de El Club de la Comèdia - n'hi ha cap de bo? - va acabar estimbant el seu cistell volador contra el meu clatell indefens. Ah, això I QUE LA PUTA GUÀRDIA URBANA - i dic puta, en femení, perquè el gènere del terme compost "Guàrdia Urbana" ho és, no perquè pensi que totes les maldats surten del cony pelut d'una dona, que sóc atea, no com els carallots dels cristians, que es pensen que els homes són la canya i que nosaltres som una malformació sortida de les seves merdes de costelles - NO VA MOURE NI MITJA PESTANYA QUAN UNA DE LES MEVES COMPANYES, UNA DONA FUNCIONALMENT DIVERSA, ELS VA EXPLICAR QUÈ ESTAVA PASSANT I QUE, A SOBRE, ENCARA LI VAN PRENDRE EL NÚMERO, FOTENT-SE D'ELLA PER SER QUI ÉS I COM ÉS, ENLLOC DE FER LA SEVA FEINA, QUE TAMPOC ÉS TAN COMPLICAT! Si t'expliquen que hi ha un Penis Cridaner insultant unes persones i que el seu comportament comença a fregar l'agressió, ATENS LA PETICIÓ D'AJUT I ACUDEIXES AL LLOC DELS FETS, QUE PER AIXÒ FORMES PART DEL COS POLICIAL DE LA CIUTAT. EL QUE NO FAS ÉS QUEDAR-TE PALPLANTAT AL CARRER, AMB LES MANS SOTA LES AIXELLES! PERÒ AIXÒ ÉS EL QUE PASSA AMB LA MERDA DE GUÀRIA URBANA QUE TENIM A BARCELONA: QUE SÓN TOTES I TOTS UNES AMEBES DISFUNCIONALS. Després els sorprèn que les mares i els pares els diguin a les seves criatures que, en cas de necessitar ajuda si es troben sols al carrer i tenen problemes, acudeixin a alguna botiga, forn de pa o, en el seu defecte, al primer indigent que trobin però que corrin ben lluny si veuen aparèixer la Guàrdia Urbana per algun racó. I qui diu Guàrdia Urbana, diu Mossos d'Esquadra, Guàrdies Civils, Policia Nacional i qualsevol altre cos policial d'uniforme. Jo encara sóc de la tanda que pensava que podia confiar-hi però, ara que ja carrego uns pocs segles al damunt? Ni per tot l'or del món - mira, com allò de tornar a #AltresInc! -.

En fi, que m'acomiado d'#AltresInc per la porta grossa, i encara em queda una setmana, per si de cas algun client o clienta filla de mal raïm decideix arrodonir la meva experiència amb una cirereta encara més dolça, per allò de marxar amb tots els ets i uts, de no deixar-me cap experiència vital al tinter abans de començar a fer LA ciència. Aix, en el fons el món de l'atenció de cara al públic m'estima; llàstima que a mi m'interessi més el món dels bacteris devoradors de carn humana. Uf, LLÀSTIMA, eh?

Doncs ja ho sabeu, 7 dies menys per emancipar-me lliure de càrrecs. Apa, feu bondat i, pel que més volgueu, LEAVE YOUR FACIAL MASK ON! Que sí, que queda molt modern això d'entrar a les botigues amb el cafè sobrevalorat de l'Starbucks a la mà, però no s'ha de fer i prou. Ara mateix, no és una decisió personal: si voleu veure la llum al final d'aquest diantre de túnel anomenat confinament, feu cas i penseu en els altres, que ja n'estic ben tipa de repetir-ho a cada entrada, hòsties ja. A vosaltres us sembla que el Departament de Salut o els de Protecció Civil em paguin per fer-los promoció? No, DONCS NO M'OBLIGUEU A FER-NE! Va, que Digimon no es narrarà sol. Comporteu-vos, que això és seriós i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Què és, aquesta fantasia, i per què no l'he coneguda abans?