Dies d'institut. Dia III: That damned chaos called tests

Com diu me germana tot sovint, no em da la vida. I és que, en dos mesos que porto de classes, ja acumulo 6 exàmens, dos simulacres, quatre treballs, set pràctiques i un indecent nombre d'exercicis fets in situ. De fet, som a principis de mes i ja m'han programat tres exàmens més - un dels quals és la versió d'institut de l'examen final de bioquímica de primer de carrera, prova que, recordo, va durar quatre putes hores -. Aquesta vegada no m'hi estaré tantes però és igual, perquè allà on he dit bioquímica, dic microbiologia i ja tenim l'equivalent perfecte! Què hi fa, que només siguin dues hores quan són quatre temes de micro, un dels quals és obra i miracles dels medis de cultiu?! 

De debò que estic il·lusionada amb aquest grau i tinc moltes ganes de seguir endavant, fent front als reptes que suposa combinar feina i estudis - paraula d'honor, m'encanta això de dinar en trenta minuts cada dia i córrer a la feina perquè un munt de clients poc suportables em tractin com si fos la seva minyona -. De fet, no sé de què em queixo! Tinc feina, tinc casa, tinc salut, on està el problema? N'hi ha que estan pitjors, no? Sí, certament, però això no implica que les meves queixes siguin menys vàlides. No dic més importants, sinó vàlides - que n'hi ha molts que s'omplen la boca fent d'advocats del diable i el que mereixerien seria, precisament, que els tanquessin aquesta boqueta de caramel que tenen a garrotades -. Sí, estic emprenyada - i encara podeu estar agraïts que no vaig escriure aquesta entrada ahir a la nit, perquè la quantitat de verí que vaig deixar anar a la feina i a casa va ser més que suficient per ofegar-hi tota la colla de corruptes, feixistes, racistes, misogins, homòfobs i demès púrria que circula per aquest país de pandereta -.

Però tornem enrere, que em desvio. L'institut. Quantíssimes mentides ens diuen quan ens expliquen que seran els millors dies de la nostra vida. HA! Amb catorze anys els millors dies són aquells que et passes a casa, tocant-te la figa a dues mans i, quan et canses de tocar-te-la, la hi toques als altres. Com, per exemple, fan els alumnes de la ESO de l'institut on sóc, que fiquen la pota al forat més profund que troben i ens toca a la resta pagar-ne les conseqüències - ja es veu que els seus cervells es troben en stand-by perquè no compten que, si ells tenen Instagram, els professors també i, per tant, podran veure qualsevol cosa que hi pengin com, per citar un exemple, a ells mateixos fent classe, o què esperaven, que el professor en qüestió no es reconeixeria el cul? -. El meu consell per aquesta gent és que permetin la circulació de la sang, que no l'acumulin massa a zones entre poc i gens necessàries a la seva edat. Ningú diu que no investiguin - jo els animo a fer-ho i a deixar-ho per escrit en una lliberta, aviam si així els entra major interès pel mètode científic -, però que tinguin mesura, punyeta, que ni els bonobos del zoo hi dediquen tantes hores. Si planegessin millor les seves expedicions científiques, no cometrien errors de càlcul tan evidents i ens estalviarien als altres molèsties innecessàries.

Ara que, els adolescents no són els únics amb rareses. Com deia abans, dos mesos donen per a molt. I per posar-vos un exemple, diré vaga. Dues. Dos mesos, dues vagues. I jo, que en quatre anys de carrera i dos de màster mai, MAI en vaig seguir cap, ara vaig i m'hi apunto la primera. Hipòcrita, pensareu. Bé, jo prefereixo veureu-ho des d'un punt de vista més pràctic, més temporal. Atemporal, de fet. Sabeu què em suposa disposar de tot un matí? La vida! És un reculatemps en forma de reivindicació social! Com més vagues hi ha, més temps tinc per fer feina, és meravellós! - aviam, meravellós, meravellós seria que no n'hi hagués, que no tinguéssim motius per manifestar-nos, perquè això voldria dir que tot rutlla bé, que no hi ha desigualtats socials, salarials, sexuals, ideològiques... o, com a mínim, que aquestes desigualtats no es deurien a una falta d'acció sinó a la diversitat intrínseca de l'ésser humà i sempre des del respecte -. D 'aquí que animi a tots els sindicats estudiantils a convocar vagues fins i tot quan la vice-presidenta del govern es canviï de calces, si cal. JO VULL TEMPS! I ja, si troben la fórmula màgica per cobrar sense treballar...

Per no parlar de la pèrdua de temps implícita en certes activitats derivades dels estudis, que donarien per una enciclopèdia en diversos volums. Veieu lògic i acceptable que ens demanin el·laborar un tríptic sobre prevenció de riscos laborals, fets a mà, en un grau de laboratori? A persones majors d'edat perfectament competents, capaces d'entendre en què consisteixen aquests riscos simplement llegint la teoria respectiva i accessible a qualsevol amb un ordinador amb connexió a Internet? Un tríptic. No em pots demanar una cosa així a mi! No em pots demanar, a la meva edat, que inverteixi X hores de la meva vida a fer manualitats perquè M'EMOCIONO FINS A NIVELLS INQUIETANTMENT PREOCUPANTS Y LO DOY TODO! Encara el tinc a llapis però, un cop acabat el tríptic i si queda com espero que quedi, em farà llàstima entregar-lo i tot perquè se'l quedarà la professora i no pas jo! Casum.

Ja veieu que no tinc temps per avorrir-me. Ni per avorrir-me, ni per a res. Au, doncs, fins aquí la crònica d 'avui. Diuen que aquesta tarda tindrem estiuet de Sant Martí. Espero que no, perquè ja prou calor passo de normal a la feina, només em faltava que en fes més. Quina vida... bé, que no us atabali gaire la calor i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

L'he convertit en protagonista absolut del meu tríptic. D' això se'n diu ser una friki.