Carta des d'una habitació pròpia

Hi ha coses que no es poden mantenir en silenci, soterrades sota terra. Han de veure la llum. Estimades i estimats, us presento en exclusiva el document que ha dut a la Fiscalia General de l'Estat i a VOX a presentar les més que proporcionades penes que demanen pels implicats en l'1 d'Octubre de l'any passat.

Aquesta és la missiva que l'O. Junqueras va escriure personalment a totes les catalanes i catalans de pura sang i que va arribar a les bústies de tota Catalunya pocs dies abans de l'1 d'Octubre. És real, podeu preguntar-ho a qualsevol independentista orgullós de ser-ho: tots conservem aquesta carta a la tauleta de nit, juntament amb la xapa de l'estelada, el llaç groc i les dents que li van caure al Policia Nacional que teniem al davant quan li vam girar la cara d'una cleca.

Per què surt a la llum, ara? Per què deixo constància, voluntàriament, d'una prova tan irrefutable per a l'acusació? Doncs perquè ells ja la tenen. Sé de primera mà que l'O. Junqueras els va entregar la carta, amb el cap ben alt i la mirada desafiant de qui sap que no ha fet res mal fet, així que amagar-la, mantenir-la oculta al món ja no té cap mena de sentit: calia que se sabés, que tothom conegués l'origen de la violència dels votants aquell tenebrós dia. Som un poble que lluita, un poble que esbatussa els seus enemics sense vergonya ni clemència!

No coneixem la mesura. No sabem què és el seny. Mai hem sentit parlar del sentit comú. Ni del senderi, ni de la prudència! Aquestes són paraules que no figuren al diccionari de referència i culte dels catalans, el Pompeu Fabra. No, tots aquests termes ens els han imposat des de l'Estat: no ens són propis i, per tant, no els reconeixem.

Catalanes i catalans, perdoneu, però algú ho havia de dir!