Dies d'institut. Dia II: Teniu un reculatemps?

És com tornar a la uni, només que amb la lliçó ja apresa, amb més feina a casa que a classe i una inquietant i constant manca d'hores al rellotge. Necessito temps, temps real, temps físic, temps mesurable - endavant i endarrere, manipulable vaja -. Necessito hores que no tinc, que no sé d'on robar, que no sé a qui prendre. Anhelo una bombolla atemporal, aïllada del temps i de l'espai que pugui usar a voluntat. En definitiva, busco desesperadament un reculatemps que em permeti viure i reviure cada dia una vegada, dues vegades, mil vegades! Les que calguin per absorbir tot el que haig d'assimilar; la osmosi ja no és suficient.

I no exagero. Ho sembla, però no. Faig tres coses al llarg del dia. Tres, literalment: dormir, estudiar i treballar. En bucle. La meva vida es resumeix així. Ara mateix és un acrònim: DET - Doneu-me Estimulants Thòstiaputa! -. No m'estranya que m'adormi com un soc tan bon punt poso el cap al coixí. Me germana m'odia amb tota la seva ànima cada matí, perquè m'aixeco més fresca que una síndria en remull - uix, parlant de dormir, aquest migdia estava fent feina i, entre els apunts, he vist una cosa que m'ha semblat que a me germana li faria tanta gràcia com a mi i li ho he anat a comentar, però ella dormia... i quan entro a la seva habitació, obre els ulls, em mira i, talment com si fos un troglodita, em deixa anar "¡Siesta!" i jo, que m'he quedat a quadres, em poso a balbucejar i ella, que ha cregut que pensava explicar-li el que fos igualment, m'engega "¡He dit que siesta, joder!"... ni us imagineu el fart de riure que m'he fet mentre tancava la porta i marxava, i el fart de riure que ens hem fet quan me germana s'ha presentat dues hores més tard a la meva habitació a recrear l'escena anterior -. I és lògic que m'aixequi tan espavilada tenint en compte que aprofito cada segon que dormo. A mi el que em sorprèn és com es desperta ella, odiant el món en general i a mi en particular - ja us en vaig parlar d'això, en aquesta entrada -. 

I ja que surt el terme món, no us sembla meravellós quan els vostres caps volen recompensar-vos per la feina ben feta i us fan un regal d'aquells catalogats com inoblidables? Un regal d'aquells que us deixa sense paraules? Un regal d'aquells que no en necessita, de fet, perquè la vostra cara ja se sap expressar prou bé tota soleta? Un regal d'aquells que fa que et preguntis quantes hores de les seves vides han invertit els teus caps en plantejar-lo, comprar-lo, empaquetar-lo i entregar-lo al destinatari que, no ets ni tu, perquè ells estan molt ocupats com per donar-te'l en mà i contemplar en primícia la teva cara d'estupefacció? No? Ningú? Doncs aquí teniu la diferència de la setmana entre vosaltres i jo: un regal. He he he...

En fi, tornant a les classes, que són la part important, la que té substància. Tot just fa tres setmanes que vàrem començar i ja he hagut de 1) demanar a dos professors que deixin d'insinuar que jo en sé més que els altres - que sí, però no cal - davant de tothom - com podeu comprovar, tots dos professors tenen la sensibilitat d'una pedra polida -, 2) preparar-me quatre exàmens, ni un ni dos, quatre, sense tenir hores ni per dutxar-me, 3) assabentar-me que a la feina hem canviat a l'horari d'hivern - que ni sabia que això existia - i, conseqüentment, 4) haver de demanar un justificant d'hores perquè el 20 % de faltes d'assistència en una de les assignatures passi a 25 % i així no perdi l'avaluació continuada - abans em tiro pel balcó de casa que presentar-me a Fisiopatologia el juny -. I tot això sense vaselina ni res, així, en sec. A dia d'avui, la major de les meves alegries és saber que dijous vinent tinc el concert de Jurassic Park - i que en un dels simulacres d'examen, la vaig cagar per estalviar-me els detalls cosa que, en un de veritat, seria quelcom indigne de mi atès que m'enrotllo com un coi de persiana, fet que vaig deixar ben clar durant les avaluacions inicials del curs, redactant el doble de pàgines que els altres -. 

I en el pack Institut entren els companys, òbviament - només em faltava ser la única alumna, aleshores si que ja puc saltar des de la torre més alta de la Sagrada Família -, que n'hi ha de totes les mides, gustos i colors. Bé, colors no gaire, som força homogenis. O són força homogenis: tots color bronze platja i jo llet quallada. La història de la meva vida. En fi, que us comentava que d'alumnes de primer hi ha una mica de tot: n'hi ha de molt joves - a un d'ells me'l té fregit el tutor, tot el sant dia preguntant-li que si ha apuntat això, que si ha apuntat allò, que si l'encenedor Bunsen fa flama i la flama crema... pobre noi, té una paciència -, n'hi ha d'edats intermèdies i força insuportables - algunes que quasi no saben ni parlar es prenen la llicència de donar lliçons al tutor - i n'hi ha que estan en el meu rang d'edat i això no té preu - tot i així, ahir, durant l'elecció oficial del delegat i del sots-delegat, em va tocar signar a mi el full de conformitat en qualitat d'alumna més gran quan, la realitat és que n'hi ha tres més grans que jo però, altra vegada, el meu passat universitari ha jugat en contra meva, propiciant que tots, tots els professors em recordin amb major facilitat que a la resta... és una puta maledicció -. Després hi ha companys d'edat indefinida - perquè no la sé - que mai diries, per l'aspecte, que aquell hagués de ser el seu lloc o, fins i tot, que haguessin de ser més bona gent que els que sí ho semblen. Quines coses, els prejudicis. Per sort, les persones poc suportables pels meus estàndards limitats de paciència i falta d'incontinència verbal no formen part del meu grup, així que ¡bien por mí! Tampoc tots els adults normals però això em preocupa menys.

El que sí m'amoïna és la quantitat indecent de tòner i paper que consumiré els pròxims mesos - tants com 12 com a mínim -. Presentacions de 140 diapositives, amb imatges de pàgina sencera, i una línia i tres quarts de text. És una burrada, no tenen mesura - la que ens fa les classes de microbiologia vírica, fúngica i parasitària fa servir tres esquemes diferents per definir el mateix procés, i cada imatge que posa es veu pitjor que l'anterior... és un suplici -. I espera que els guants pel laboratori els hem hagut de comprar nosaltres. I kleenex, també m'ha tocat comprar kleenex per reduir l'ús dels rotlles de paper del laboratori que està allà per un motiu: usar-lo. Apostoflant - i no he comprat la camussa pel microscopi perquè la meva mare ha deixat que li'n robi una -. Tot això em va recordar aquell dia a 2n de la E.S.O quan la Figueras ens va dir que havíem de comprar el material per les classes de plàstica - quina estafa de dona... després encara ens va dir que allò que no féssim servir ho deixéssim allà pels del curs vinent -. Però mira, que tampoc farem una muntanya d'un gra. Total, la capsa de guants va costar 6 euros - i si jo, que treballo i tinc sou, vaig convèncer la meva mare perquè me'ls pagués i així no arruïnar-me, els qui no tenen un xavo i els ho paguen tot els pares no es poden queixar... va, seré bona; la meva mare em va pagar els guants perquè jo li havia comprat maquillatge i les despeses s'equilibraven, que no sóc tan garrepa, caram -.

Vaja, que podria haver estat pitjor. Tot. De moment, no em puc queixar gaire - bé, sí, que això de saltar-me classes mai m'ha agradat, segueix sense agradar-me i no m'agradarà mai -. És clar que tot just ha començat la traca, aviam què passa quan sigui a mig cremar. Per ara, encara contesto amb un somriure quan em pregunten si segueixo sencera. Que m'ho tornin a preguntar quan hagin passat els primers exàmens.

Au doncs, bona nit a tothom. No us compliqueu gaire la vida, que després us passa com a mi, que no en teniu i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!! 

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!