Coses estranyes que (encara, sí) em passen. Una altra vegada

Dec tenir cara d'imbècil, perquè els atrac a tots. Això o les meves feromones són terriblement eficaces a l'hora de fer orbitar al meu voltant gent estranya. I per "estranya" vull dir individus que segurament no haurien de sortir de la seva cova. No sense avisar abans.

No us ha passat mai allò de trobar-vos amb algú a qui, amb molt d'amor i afecte, li escopiríeu a la sopa, tot esperant que la vostra saliva li provoqués diarrea? Jo sí i no poques vegades. Sóc com un imán per aquestes coses. És clar que treballar cara al públic podria ser-ne un dels motius - i després de 12 anys en aquest món, d'històries se n'acumulen mil -.

Me'n ve al cap una de força recent, d'aquelles que fan que desitgi amb totes les meves forces trobar un forat profund i amagadet, aconseguir la butxaca del Doraemon i no haver de tornar a relacionar-me amb el món que m'envolta mai més.

Situació 1: estic treballant, tan tranquila, i posant una mica d'ordre al desastre que és el cosmos que em rodeja.

Situació 2: una dona molt ben vestida i exageradament perfumada - com totes les dones d'edat compresa entre la menopausa i tena lady - entra en el meu camp visual.

Situació 3: la clienta - amb un olfacte digne del depredador més eficient de la sabana - em localitza i s'abraona damunt meu - quasi famolenca - i em pregunta què li puc oferir com regal per a nenes de 12 anys. Si en aquell moment la meva vida hagués estat un manga - un de força avorrit i dolent, per cert, així com l'arc final de Bleach, per exemple -, s'hauria vist la meva ànima abandonant el meu cos, en un intent de retirada covard i mesquí. La meva resposta interna automàtica va ser "I jo què sé!". Que potser els meus trets ordinaris i corrents no són prou indicatius de la meva falta total i absoluta d'imaginació espontània?!

Situació 4: educadament i procurant no entrant en pànic - un d'irracional i visceral -, li demano a la senyora que m'expliqui què li agrada a la noia. No sé, gustos en general. Una pregunta totalment comprensible i raonable - us be  juro que jo volia pistes, paraula -.

Situació 5: "No ho sé. No la conec. És neboda de la neboda d'una neboda... o una cosa així. Fa la comunió. Hi vaig per compromís."

Situació 6:


Situació 7: Aquí és repeteix la situació 4 en bucle i durant 10 minuts que es van fer eterns.

Situació 8: finalment, la senyora marxa amb el regal a la mà i jo em passo el que queda de jornada laboral preguntant-me quan trigaria en arruinar-me si muntés un negoci de personal shopping - jo dic que una setmana -.

Aviam, això dels casaments, bateigs, comunions i, en general, qualsevol tipus de reunió social "per compromís" és quelcom que no entendré mai a la vida. Mai. Pot passar que estigués de festa amb uns amics i, de sobte, apareguin més amics dels qui tu no tenies constància - a mi em passa molt, tots els meus amics tenen més amics, l'excepció sóc jo, però m'ho prenc amb estoïcisme i resignació, no passa res, n'hi ha prou fent-se fonedís i desapareixent sense cridar l'atenció -. No cal alarmar-se, aquí no hi ha compromís possible, només mala sort. Però acceptar voluntàriament una situació així és com renegar públicament de les llaminadures i els seus sucres refinats però calçar-te entre pit i espatlla un donut ben recobert de xocolata: una imbecilitat difícil de classificar, nivell professional.

Per això no sóc capaç d'assimilar-ho. Vull dir, ja que t'autotortures obligant-te a assistir a un acte així, fes un xic de recerca de camp, coi! Pregunta, informa't sobre els gustos de la noia. Procura ser més llest que els altres, que es vegi que hi tens neurones i no el buit al cervell. És clar que també pots optar per l'opció fàcil i fer veure que no t'ha arribat la invitació - menys dolorós a nivell personal però, dissortadament, una màcula inesborrable a nivell social, que ja veus tu el que m'importa a mi el meu rang social, però ei! -. D'opcions n'hi ha per tots els gustos: també pots simular un accident, dir que el metro va tard, fer-te la morta, perdre't "sense voler" evitar-ho, oblidar-te'n, fingir una diarrea fulminant, adormir-te, dir que t'han esclatat les canonades de casa o una combinació de totes les anteriors, això va a gust del consumidor. Òbviament, ser sincer sempre és una opció però la societat actual sembla que li té pànic, a la veritat - ni que fos radioactiva! -. 

El que va passar amb aquesta dona és comparable a allò que passa quan em pregunten si la joguina X o el body Y és per a nen o per a nena: absurd de tant summament impossible! Però no en féssim un gra massa tampoc, que després tothom té molt clar que no hi ha diferències entre nenes i nens - però si la samarreta té el més ínfim rastre rosa, no la compraré al meu nen, no sigui que de gran vulgui ser homosexual o pitjor encara, tertulià homosexual! -. Bollocks.

Sovint penso que he nascut en el moment que no tocava. I com jo, milers d'altres. Algun dia hauríem de fer una reunió.

I parlant de situacions límit, encara segueixo esperant que m'arribi el llibre que vaig comprar per Amazon el mes de Març i que sortia a la venta al Maig. Que no em poden donar una data d'entrega aproximada, diuen! Collons, ja la tenia, la data aproximada: entre el 18 i el 21 de Maig! Fan cada collonada aquests d'Amazon. En fi, aquí seré quan arribi, expectant per tenir-lo entre les meves mans. Fins aleshores, recordeu sempre que no està bé tractar els treballadors de les botigues com si fossin endevins: NO HO SÓN! Oh, i no oblideu mai que SOU TOTS MOLT MACOS! Hehehe, com el dia aquell del Rex i el jardí, ai que bo... Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!


Això verd de la dreta són enciams?

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Dies d'institut. Dia III: That damned chaos called tests

Dies d'institut VI: Chromosome walking i el descens cap a la perdició

Dies d'institut VIII: Un panick attack, un virus refotut i verí suficient per a totes!