[Ressenya] Galavant

Aquesta és la cara estrella de la temporada. De la meva temporada. I de què us estic parlant? Doncs d'una sèrie americana molt divertida i entretinguda, de només 8 capítols i que es fa tan curta de veure com Death Parade.

Abans d'entrar en matèria, heu de saber que jo no sóc gaire de musicals. M'agraden les bandes sonores? Sí. M'agrada gravar-me a foc les lletres de les cançons? Sí, però els musicals? No, gràcies. Òbviament, tots tenim una taca a l'historial: som humans, què esperàveu? Perfecció? Però si ni tan sols sabem què és això!

La meva taca és ell. Bé, ell no, ell no seria una taca, més aviat una medalla. El que vull dir és que la sèrie que protagonitza aquest gentleman m'ha obligat a reconèixer que els musicals tampoc estan tan malament, no tant com jo pensava. És clar que has de saber triar bé el musical, és a dir, basar totes les teves opinions sobre aquest gènere a partir d'experiències anteriors amb pel·lícules com Crybaby o Sweeny Todd potser no és la millor de les idees.

I de què va Galavant, dius? Doncs de gent que canta mentre camina, gent que canta mentre munta a cavall, gent que canta mentre executa a altra gent i coses per l'estil. Aquesta sèrie mescla la idea d'època medieval que té la majoria de la gent (i que no té res a veure amb cap època medieval real perquè, per començar, això de "medieval" està molt tret de la màniga però anyway) amb l'humor una mica fora de lloc dels Monty Pyton i l'escenificació clàssica dels fragments musicals de les pel·lícules de Disney (vaja, allò d'estar passejant tranquil·lament per la ciutat i posar-te a cantar perquè si, sense que ningú s'estranyi i, a més, aconseguir que complets desconeguts cantin i ballin amb tu, com si fos la cosa més normal i raonable del món per, finalment, acabar la cançó i seguir cadascú a la seva). És, si més no, diferent. Original o no ja depen de la cultura televisiva que cadascú tingui i, per tant, de la quantitat de sèries que hagi xuclat com si d'una esponja es tractés. En el meu cas, sí, la trobo original, i em va venir de perles per a omplir el buit que havia deixat Once Upon a Time durant la parada d'hivern.

I què és el que més m'agrada? Doncs, òbviament, el protagonista: una no és cansa mai de mirar-lo, té potencial. I borda el personatge que fa: un paio amb els fums un xic més amunt del nas, però que no té malicia, i lluita per recuperar el seu gran amor. Fins aquí, tot molt de color de rosa; molt principesc, cert. Però és que enganxa, de debò. Quan es mou... tot el seu cos t'atrau, com si fos un imant, i no té res a veure que jo sigui dona i ell home, res a dir amb l'atracció sexual puntual que sentim els éssers humans, no, és que actua bé: t'arribes a creure que és tan burro com sembla. Una mica com em passa amb el Tito, el de Gym Tony: és tan absurdament i rematada estúpid, que d'idiota és adorable. Igual que en Galavant: de vegades, li creuaries la cara d'una bufetada però, aleshores, penses "No" i els instints assassins s'esvaeixen tan ràpid com havien aparegut. No obstant, si hi ha un personatge digne d'adoració i veneració, aquest és el Rei Richard.

Com podria definir a aquest senyor de cara estranya? Doncs mira, la primera cosa que em ve al cap és l'Hades, d' Hèrcules. Sí, sí, tal i com ho llegiu. Tots coneixem aquest personatge tan carismàtic de la factoria Disney, probablement, el millor malvat que han parit mai. Vol ser dolent però no se'n surt, es guanyaria molt millor la vida fent monòlegs. Doncs al Rei Richard li passa exactament el mateix: vol ser dolent o, com a mínim, un rei a qui tothom tingui por, però li surt molt, molt malament. I això el converteix en un personatge entranyable. Per a mi, el millor de tota la sèrie amb diferència. És divertit i simpàtic. Cert que, de vegades, el tiraries torre avall per pallús però no pots evitar fer "oooooooh" quan les coses li surten malament, o quan li demana al seu brètol particular que li faci una abraçada perquè té el dia trist. És a-do-ra-ble.

Un altre personatge entranyable és el cuiner del rei. 

Al pobre noi li ha tocat veure com el rei feia matar a tota la seva família perquè les farinetes que li feien no eren del seu gust. Però després, tan amics. Si fins i tot acaben compartint substàncies al·lucinògenes! S'ho passen molt bé, aquest parell.

Per descomptat, tots els altres co-protagonistes tenen el seu encant. La reina, per exemple, és més meuca que les gallines: qualsevol home que se li posa pel davant és candidat a compartir el seu llit. No obstant, té un humor tan àcid que tornaria sucre el suc d'una llimona, cosa que aixeca simpaties, vaja, a mi em fa molta gràcia que sigui tan filla de puta (perquè incrementa la sensació d'adorabilitat del Rei Richard). La princesa i l'escuder que acompanyen a en Galavant tenen el seu punt, a estones... però no sempre. És clar que competir amb les presències i absències d'en Galavant i del Rei Richard és un xic complicat.

Whatever the case, la sèrie destaca pels números musicals, que tenen grans lletres, bona música i, quan toca, coreografies molt ben trobades.

Qui no voldria un rei com aquest? De vegades, mentre veia els capítols, pensava "Aquest, al Tron de Ferro, no aguantava ni dos minuts. Però, ei, els súbdits l'adorarien, al cap i a la fi, és molt més bon rei que la majoria! xD". Com a curiositat, dir que les cançons es cantaven en directe, res de playback. òbviament, també les devien gravar en estudi, per temes de qualitat d'àudio i això, però mentre gravaven les escenes, els tocava cantar igual, i segur que no és gens fàcil fer-ho mentre s'està desmuntant un cavall.

Jo ja tinc ganes que facin una segona temporada que, tal i com va acabar la primera, és probable que el meu cercle fandom s'ampliï per encabir al Rei Richard i a en Galavant.

Us recomano que li feu un cop d'ull, que sorprèn molt, no com Dominion, que és una llufa i ho saps només de veure els dos primers minuts del primer capítol. Apa, ja teniu alguna cosa per a fer aquesta cap de setmana. O també podeu veure New Tenipuri (tot i que el partit de l'Atobe contra l'Irie ha estat una caca, però en fin...). Això com vosaltres ho veieu. Porteu-vos bé i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Adorables, els dos.