Després de mitja vida, per fi torno a seure damunt d'una bici.

Feia catorze anys que no m'asseia en una bicicleta, catorze anys! Sort que, igual que passa amb les taules de multiplicar, anar en bici no és una cosa que s'oblidi fàcilment sinó, ara estaria a urgències. I com pot ser que fes tantíssim temps que no agafés una bicicleta? Els motius són diversos i variats però la raó principal és la meva mare.

Mai he estat una santa, no a casa, com a mínim. A l'escola sí, allà era l'encarnació de la santedat i les bones maneres. A casa sempre he estat més punyetera. No mala gent, però si rebel. I en un d'aquests atacs de revelació contra la autoritat típic dels adolescents (suposo), la meva mare em va castigar tot un estiu sense bicicleta (o això interpreto després d'anat sumant les parts dels records dispersos). Sigui com sigui, un estiu va seguir al següent. I aquest a l'altre i així successivament fins avui. El resultat de tot plegat és mitja vida sense pujar a una bicicleta. Me germana sol dir que aquí, la tonta, vaig ser jo perquè bé podria haver agafat la bici qualsevol altre estiu, o hivern. Però, tècnicament, me mare encara no m'ha aixecat el càstig que em va imposar fa tants anys. Per consegüent, avui m'he saltat la seva autoritat a la torera, tot i que ella no semblava gens preocupada pel fet que l'estigués desobeint. Millor per a mi.

En qualsevol dels casos, ha estat un passeig agradable. Ja sabeu, el vent a la cara, la sensació de velocitat, que tampoc era gaire perquè anava per la calçada i hi havia zones molt concorregudes, cosa que m'ha obligat a anar a pas de tortuga i amb els frens en tensió. Però quan he arribat a la zona més baixa del recorregut, he pogut còrrer més, sobre sorra i sense restriccions de persones pel meu davant. De fet, m'he adonat que la zona per on anava era preferent per a bicicletes. I m'he emocionat, lògicament. Després m'ha tocat pujar, cosa que m'ha deixat sense alè i suant com si m'estigués perseguint el diable, fuetejant-me amb un fuet en flames i una estufa a les mans. He arribat a casa feta una coca, però feliç. El problema el tindré aquesta tarda quan vagi a ioga. Ai.

Necessito plàtans. Feu bondat i acabeu de gaudir del poc que queda del mes d'agost, que d'aquí a dos dies ja comencen les classes i al rutina hivernal, beneïda sigui! I no oblideu mai que SOU TOTS MOLT MACOS!! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!