L'aventura evoluciona... però l'animació es queda a l'edat de pedra.

Ahir us deia que Digimon tornava a les nostres pantalles. Que després de 15 anys, aquelles bèsties estranyes i digitals, mil cops millors que els incomprensibles Pokemon, tornaven amb una nova temporada. I jo frisava per veure-la. També us vaig explicar que serien sis parts, sis doloroses entregues separades per mesos d'agònica espera. El que no vaig donar va ser la meva opinió. Bé, doncs ara ja ho puc fer. Per punts (necessito aclarir-me les idees). Atenció, que pot haver-hi spoilers, eh!


1) Aquesta nova temporada em provoca sentiments contradictoris. Per una banda, em catapulta directament a l'adolescència... bé, els inicis d'aquesta i em recorda una època força fotuda de la meva vida, una època en la que tenir opinió pròpia va significar per a mi tot un any d'aïllament escolar. Enteneu-me, mai he estat una persona increïblement social, però saber que les meves amigues eren allà, i que no estaven amb mi perquè tenien la personalitat d'una ceba bullida no va ser agradable. Tampoc comprensible. En qualsevol cas, el que vull dir és que tornar a veure Digimon, em fa pensar en la poca companyia que vaig tenir per part dels éssers humans i la molta que l'animació japonesa em va donar, fet que no deixa de destil·lar certa sensació de tristor. Per l'altra, aquesta nova temporada desperta en mi la nena que porto dins o, millor dit, l'espavila una mica (més) perquè desperta ho està cada dia i a cada hora.  Em fa tornar a aquella etapa de la meva vida en que m'importava una tifa de cabra el que els altres poguessin pensar de mi. I direu, però que no hi vius ja en aquesta etapa? Sí, però ara no només m'importa una merda el que pensin, sinó que, a més, em congratula que ho facin, perquè això vol dir que he aconseguit ser una mosca collonera de les millors. M'alegra que Digimon hagi tornat (la meva mare i me germana en són testimonis: ahir em vaig posar a ballar mentre es descarregaven els capítols en qüestió, de fet, els vaig demanar zero interrupcions), veure'ls crescuts era una espineta que tots teniem clavada (i aquell epíleg horrible de 02 no compta, allò va ser un malson, brrrr) però, a nivell personal, hi ha cert pòsit d'aspror acumulat.


2) L'argument, de moment, està com poc definit. O jo no el veig gaire clar. O no l'entenc, que també pot ser. D'entrada, els primers minuts són com una espècie de Big Bang Digital on, suposadament, s'intueix que el món digital, o els digimon, venen d'una mescla d'entitat indefinida - Demiurge - i d'entitat definida - Idea -. El/la tal Demiurge no sap ni qui és Idea, ni qui l'ha creat, cosa que em fa pensar en allò del Deus ex machina i no m'acaba de fer el pes perquè, si estem parlant d'un món digital i la seva possible creació, tots ens redirigeix a l'ésser humà que és, en última instància, qui va crear el codi binari i, per tant, ens col·loca al centre de tots els problemes, per no parlar de la possibilitat del "creador" d'interferir en la seva pròpia creació. Se suposa que Digimon ha de ser fàcil d'assimilar pels nens, no una problema d'ètica a resoldre, coi. A més, no veig la necessitat de buscar un origen tan misteriós a tot plegat; la ficció, igual que la fantasia, ha de tenir forats negres, buits que els fans puguin omplir al seu gust.


3) Aquells qui hagin llegit Harry Potter, en concret, "El Misteri del Príncep" i després hagin tingut la gosadia d'anar al cinema a veure-la, estaran d'acord amb mi que, igual que a la sisena pel·lícula, aquests quatre primers capítols de Digimon es mengen parts importants/interessants de la trama, com és el fet que a quatre dels sis Nens Escollits de 02 se'ls ventilin sense gaire cerimònia i ningú, ni tan sols en Takeru i la Hikari, semblin adonar-se'n, a favor de les relacions sentimentals dels protagonistes: que si la Sora encara no s'ha decidit entre en Yamato i en Tai; que si en Takeru sembla tenir xicota però està més interessat en el que pugui pensar-ne la Hikari (o, fins i tot, en la manera qie té de dir-li al seu germà que se l'estima); que si en Koushiro perd el cul per la Mimi, qui perd el cul per en Tai; que si en Jo té xicota; que si en Tai i en Yamato estan que salten; que si la noia nova i en Tai es miren de manera força interpretable; que si en Tai té dubtes sobre el que està fent, ha de fer i farà amb aquesta nova amenaça que els ha caigut del cel (on diantre és en Tai que totes adorem?! Què se n'ha fet d'aquell bala perduda que tan aviat posava la mà dins d'un rusc com saltava a l'arena, emblema en mà i feia que l'Agumon digievolucionés a la seva forma fosca?!). Massa sentimental. Em recorda moltíssim a la sisena de Harry Potter i la ràbia que em va fer després sentir com la gent es queixava que no entenia la setena i vuitena pel·lícula. Normal! Si s'han menjat tres quarts de la trama!


4) L'animació. Dolenta no acaba de definir-la. Barbàrica potser s'hi apropa més. Però amb matisos. Les escenes de les batalles entre en Greymon and co i en Kuwagamon són bones, molt bones. Totes les explosions i, en general, les destrosses, estan clavades. Igual que també ho està la nova animació de les digievolucions (tot i que la nostàlgia és més forta que l'esperit de renovació i prefereixo les velles). Ara, l'animació de personatges és lletja, molt lletja: la falta d'expressivitat i detalls en les distàncies curtes és brutal. I els secundaris que surten en segon pla ni t'explico. No s'hi han esmerat gaire i qualsevol pensaria que amb un disseny de personatges tan xulo, intentarien no espifiar-la d'aquesta manera. L'animació de la primera temporada era molt millor, i estem parlant d'una sèrie feta fa 16 anys. És clar que tampoc és novetat, no del tot: hi ha sèries actuals que tenen cada pífia que no s'entén que les emetin. Crec que, en aquest aspecte, s'han quedat més amples que llargs. I, ei!, no estic dient que tota l'animació sigui una porqueria, només puntualitzo que, en alguns punts dels capítols, es veuen nyaps dignes d'emmarcar (com un WarGreymon hiper-musculat que fa angúnia de veure i tot).


5) El que no ha perdut ni qualitat ni esperit ha estat la música. Les mateixes cançons mítiques de la primera temporada, acompanyades per la mateixa OST meravellosa. Aquest ha estat un dels canvis, perquè han remasteritzat tota la música, que més m'ha agradat, no en tinc ni una queixa. M'ha fet posar els pèls de punta igual que la primera vegada, m'ha fet cantar a tota veu igual que quan escolto la OST pel meu compte, m'ha fet vibrar i anticipar el que havia de passar amb les mateixes ganes de sempre; com si no hagués canviat res. De fet, és agraït que la música et distregui una mica del que estàs veient i, a més, et proporcioni un plus d'emoció que, per desgràcia, es perd entre tant sentiment i tantes cares borroses i indefinides.


6) I per acabar, des de quan una sèrie per a nens, on ells són qui lluiten, guanyen i salven el món, necessita homes de negre?! Per a què s'hi fiquen, els adults? I per què, si tenen els Nens Escollits vigilats, no han evitat que els de 02 acabin criant malves? Cosa que em fa pensar en com d'inútils són en Yamato i en Taichi a la primera batalla, que ni guanyar-la poden; la resta s'espavilen pel seu compte, en Kabuterimon i en Birdramon per un costat, i l'Angemon i la Gatomon per l'altre. Però en Greymon i en Garurumon, que se suposa que són els badass del grup i no necessiten a ningú per a repartir estopa... ni una rascada. I els seus companys humans igual, incapaços de fer-los ultradigievolucionar! Només al quart capítol, quan en Yamato quasi li clava una pallissa a en Tai perquè s'uneixi a la festa, apareix l'Omegamon i, total, pel que fa i res... En qualsevol cas, adults significa problemes, i problemes en forma de traïció. Quan trigaran a endur-se el nou Digimon d'aquesta temporada? Perquè el volen a ell/ella, això és cristal·lí (per cert, algú s'ha adonat de la semblança entre el nom de la noia - Meiko - i el seu Digimon - Meikuumon -? Serà per noms...).


Després de la pallissa, vull deixar clar que SÍ m'ha agradat aquesta primera part de Digimon, que la necessitava com l'aire que respiro, que tot i els errors i crítiques, Digimon segueix Digimon i no  hi ha possibilitat que deixi l'anime a mitges, que si sortís (i ho dubto molt) el doblatge en castellà amb els actors originals de la primera temporada, seria la primera en comprar-me els DVDs (i no els BD perquè no tinc manera de veure'ls) tot i estar totalment en contra dels doblatges en castellà perquè els trobo dolentíssims (l'edició americana amb subtítols potser si...).

Fins l'abril de l'any que ve, res més. Paciència. No us mengeu les ungles pensant en el que arribarà, mantingueu la calma i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS!!! Adéu!!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Felicitat, dolça felicitat.

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me