L'ictus de la Bunny

Navegant per la xarxa, m'he trobat això.



El cas és que, a part d'arrencar-me una riallada, m'ha fet pensar en el munt de persones que van per la vida amb cara d'haver-se empassat accidentalment un got de vinagre. I més que l'expressió que porten, en l'actitud que mantenen. Vull dir, quan entro a algun lloc (i on dic lloc, dic botiga), saludo, potser no efusivament, però sí dic "Hola", que és el mínim d'educació que tothom hauria de demostrar de cara a la galeria. Si per dins t'estàs recordant de tots els morts de la persona que tens al davant, doncs és cosa teva; de fet, i com solia dir el meu pare, tens dos problemes: enfadar-te i desenfadar-te (quantíssimes vegades no m'ha salvat aquesta frase a mi...), tot i que en aquest cas seria "amargar-te i desamargar-te", però ja m'enteneu.

Que per què m'exclamo? Simple: quan et passes vuit hores al dia saludant a la gent, esperes que, com a mínim, ells compleixin amb la seva part i facin el mateix. Ja sabeu, quid pro quo... però, pel que sembla, demano massa. Que no hauria de ser així, que dir "Hola" i "Adéu" no costa tant, però hi ha qui segueix resistint-s'hi. I després tot són llàgrimes. Després són tot queixes, que si "podries somriure una mica més", que si "tampoc cal ser tan antipàtica", que si "jo sóc el client i sóc intocable" i bla bla bla, però ningú pensa en dir "Hola" i "Adéu". Tan fàcil que seria portar-nos bé... normal que hi hagi gent que se senti estafada, normal que hi hagi persones que acabin estirant-se dels pèls, normal que les consultes dels psicòlegs estiguin a petar de persones amb crisis d'ansietat; encara no entenc perquè ens sorprenem. Si a vosaltres us tractessin com a la moqueta d'un hotel de luxe, no us entrarien tots els mals?

Afortunadament, els nens són la resposta. I per diversos motius. El primer és que encara hi ha esperança, és a dir, encara els podem educar perquè siguin persones com cal. El segon és que són únics per aixecar la moral de qualsevol. Jo m'hi he trobat, sé de què parlo: nens d'ulls descomunals, que et miren com si fossis la persona més important del món en aquell moment (total i absolutament parcial perquè els convé en aquell moment, però ei, que si a ells no els sembla malament, a mi tampoc) i a qui se'ls il·lumina la cara quan aconsegueixen el que volen, encara que després s'oblidin per complet de tu, que sol passar. Però el somriure ja te l'has endut i la sensació de satisfacció per la feina ben feta també, cosa que no passa amb els adults i, molt menys encara, amb els avis qui, per cert, són els més mal educats de tots. Amb l'excusa que són gran, ja ho tenen tot solucionat; com si estar jubilat i colonitzat per arrugues els donés l'excusa per a fer-ho tot i, alhora, no fer res. Literalment. Segur que sabeu de què parlo, allò típic de "Ai, és que no puc posar-me jo mateixa els caramels en una bosseta perquè no en sé" però després "Escupo al terra, enmig del carrer, perquè tenia massa saliva a la boca, quina és la teva excusa, jove mal educat?". Segur que us n'heu trobat d'aquests, seguríssim. A mi em va passar un cop i no li vaig girar la cara al iaio que m'ho va dir perquè l'hagués trencat i no volia que me'l fessin pagar per nou (al meu favor diré que tenia una grip de cavall, que no tenia mocadors de paper a mà i que vaig escopir al forat d'un arbre; era allò o empassar-me la bola >x<).

Què vull dir amb tot això? Que saludeu, que és gratuït i que facilita la vida. A més, si coincidiu amb mi, us endureu una cosa molt rara a casa: un somriure. Meu, vull dir. Què passa? Els venc cars. Són de qualité. Feu bondat i fugiu del sol, que no sou pas sargantanes! I recordeu sempre que FOT MOLTA CALOR! I també que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu!!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

I morenes pels qui no saludeu!

Comentaris

Els Tuberclefòssils més visitats

Una tarda al CosmoCaixa 2

¡Oh, oh, flores! ¡Que bonitos colores! - Hermes

Un monstre ve a insultar-me