Nalataia, Mare Tubercle

Això que m'agrada parlar pels colzes té truc: només ho faig a gust de bon matí i quan sé segur que me germana hi serà. Així li puc tocar una mica la moral, que l'emprenya molt que parli i parli sense parar mentre em preparo per marxar i afrontar un nou dia. Li té autèntica tírria. Imagineu si puc arribar a ser molesta, que la pobra m'ha hagut de demanar a crits i insults que calli; i això que la meva germaneta no m'increpa mai - picada d'ull -.  També parlo en altres circumstàncies, però solen ignorar-me de manera flagrant i fulminant. És com xerrar amb una paret; fins i tot m'espero educadament que em contestin però, com passaria amb el mur d'un edifici, ni cas. És trist, molt trist, i no us culparé si penseu que això em desanima a obrir la boca; tan sols us diré que us equivoqueu, perquè segueixo parlant igual: no tinc aturador.  Parlo desperta, parlo sola, parlo amb el món, parlo amb els animals, parlo amb les plantes, parlo amb l'ordinador - ara mat...

Un mes i divuit dies sense meravellar-vos amb les meves sonades aventures. Quina tristor, QUINA TRISTOR! Podria haver tingut una crisi existencial i no us n'haguéssiu adonat mai, MAI! No us fa vergonya? SHAME!   Sou els pitjors seguidors que ha tingut mai, i té mèrit PERQUÈ SOU ELS ÚNICS . Però egal, que jo també he estat ocupada; he estat, ho estic i ho estaré en un futur immediat - un que comença dimarts - perquè, OH YEAH, JA ARRIBA LA JORNADA COMPLETA : 40 hores al laboratori, 40 hores a full-time maxim speed all over the world, chachis. I això em fa molt contenta; també molt futurament esgotada, però contenta. Ara mateix sento com floto d'aquí a allà, sento que sóc capaç d'arribar a qualsevol lloc, de superar qualsevol repte, de SABER D'UN COI DE VEGADA A QUÈ FAN OLOR ELS NÚVOLS. VISC AL LÍMIT I ME'L PENSO CARREGAR , això si el meu cos humà i imperfecte, en el benentès que la imperfecció és un estat metafísic que res té a veure amb la realitat carnal, aguanta...

Ahir va ser un gran dia, sense cap mena de dubte; un dia complet, un dia ocupat, una dia atrafegat, un dia llarg, un dia sense temps per sospirar; un dia d'aquells que et fan voler arribar a casa, treure't les sabates i escarxofar-te al sofà, un di-- DIA DE MERDA . Consell ràpid: si us quedeu sense reactius, no us oferiu a provar altres mètodes, PERQUÈ NO SERVIRAN DE RES! Ja feia una setmana que l'indicador de volum tremolava. Ja en feia, com a mínim tres, que havia deixat constància que calia una nova comanda - jo no sé què caram passa amb aquest reactiu, que el Sysmex se'l beu com si fos aigua - però, dijous i de manera definitiva, el citòmetre em va dir "Apa tu, adéu!" i allà es va quedar, en silenci i tot trist perquè no podia treballar. Jo vaig entrar en pànic, VAIG ENTRAR EN PÀNIC perquè sóc qui hi treballa i, des de la meva auto-concepció compulsiva de responsabilitat extrema, ja m'esperava llamps, trons i fúria celestial recorrent el meu cos d...

Ara farà unes tres setmanes, i gràcies a la meva increïble habilitat motriu mà-globus ocular, vaig estar a punt de transformar per complet la meva, daixò, visió de la vida... en un sentit molt concret de l'expressió. Tan concret que, si no hagués estat per acció de la casualitat, ara dictaria aquest text a l'ordinador en lloc d'escriure'l PERQUÈ ESTARIA MÉS CEGA QUE UN TOMÀQUET DE MAR . Sóc una sapastre de manual, així de simple. L'incident va ser, a ulls de qualsevol persona normal, ridícul; patètic si volem furgar en la ferida: era al vestidor del laboratori, canviant-me de roba. I jo, que sóc de natura més aviat poc espavilada tenint en compte els mil·lennis d'evolució que carrego al damunt, no vaig trobar convenient treure'm la màscara facial amb les dues mans, que per això les tinc. De fet, ni tan sols vaig pensar que pogués necessitar els cinc dits de la mà, així que vaig invertir-ne un parell i gràcies. Òbviament, les màscares facials les va idear el ...

Un dia més, la ciència i jo seguim treballant juntes. Un dia més, trobo que tanta tecnologia ens estova el cervell. Un dia més, em pregunto si el cop de màscara facial que em vaig cardar dilluns passat a l'ull m'ha fet ferida a la còrnia perquè veig borrós per un costat I NOT FUNNY . Un dia més. Afortunadament per a mi, això de l'ull només m'emprenya quan miro el televisor i sóc davant de l'ordinador; per a fer LA ciència no em suposa cap entrebanc I AIXÒ EM CONSOLA . I encara em consola més que NO EM MOLESTI MENTRE LLEGEIXO, PERQUÈ AIXÒ SÍ SERIA UN DRAMA IMPORTANT . Sospito que en algun moment hauré de fer una visiteta al metge - sí, sí, aquell que va recomanar plàtans durant més d'un any a me germana per combatre el mal d'esquena, aquest senyor -. Dit això, i ja que hi som amb el tema llibres, avui he entrat en mode freak i m'ha passat quasi tres hores endreçant-los - segons me germana, he perdut el cargol que em quedava -, classificant-los, i deixan...

Una setmana més, la ciència no s'ha fet sola i jo he estat al peu del canó, combatent al seu costat per tirar-la endavant... tot i que en més d'una ocasió m'hagués agradat tirar-la directament a les escombraries, perquè déu n'hi do, quina setmaneta... I és que, per molt que ens molesti, per molt que ens sembli que nosaltres tenim el control, ÉS MENTIRA, QUI TÉ EL CONTROL ÉS EL KIESTRA! Diantre de sistema integrat per a l'automatització de tasques en el laboratori de microbiologia. És un rei del drama, no pots estar fent altres coses mentre treballa perquè s'emprenya i deixa de fer la seva; com un nen petit de cinc anys que, si no rep atencions, deixa de respirar, EXACTAMENT IGUAL . S'ha passat la setmana sencera d'alarma en alarma i ja us espavilareu vosaltres, jo vull moixaines. És queixa per ABSOLUTAMENT tot; aquest és el seu Top 5: No tinc mostres! - mentida, en tens 20, que les veig, NO EM PRENGUIS EL PÈL I TREBALLA! -. La mostra té un coàgul! - t...

Una setmana i tres dies. Concretament una setmana i tres dies des que vaig començar a fer LA ciència. I he quedat contenta. Satisfeta. Alegre. Complaguda. Encantada. Joiosa. Feliç. I també sense sinònims. Si concentréssiu tota l'alegria acumulada per les persones més alegres del món i la salpebréssiu amb la felicitat de les persones més felices del món... vomitaríeu arcs de Sant Martí, això segur. Però també arribaríeu a copsar una milionèsima part de la joia que sento jo cada dia quan m'estic al laboratori. Dit d'altra manera; si fóssim al món d'en Harry Potter, jo sola acabaria d'un únic cop de vareta amb tots els demèntors d'Azkaban perquè la meva patronus seria tan i tan potent que, simplement, deixarien d'existir. Ja m'ho imagino: tots els demèntors fugint esperitats encalçats per una tiranosaure resplendent que, de queixalada en queixalada, se'ls cruspiria a tots alhora que jo, rient malèvolament i muntada al seu llom, cridaria "A LA MEVA ...