Oftalmologia per a principiants

Ara farà unes tres setmanes, i gràcies a la meva increïble habilitat motriu mà-globus ocular, vaig estar a punt de transformar per complet la meva, daixò, visió de la vida... en un sentit molt concret de l'expressió. Tan concret que, si no hagués estat per acció de la casualitat, ara dictaria aquest text a l'ordinador en lloc d'escriure'l PERQUÈ ESTARIA MÉS CEGA QUE UN TOMÀQUET DE MAR. Sóc una sapastre de manual, així de simple.

L'incident va ser, a ulls de qualsevol persona normal, ridícul; patètic si volem furgar en la ferida: era al vestidor del laboratori, canviant-me de roba. I jo, que sóc de natura més aviat poc espavilada tenint en compte els mil·lennis d'evolució que carrego al damunt, no vaig trobar convenient treure'm la màscara facial amb les dues mans, que per això les tinc. De fet, ni tan sols vaig pensar que pogués necessitar els cinc dits de la mà, així que vaig invertir-ne un parell i gràcies. Òbviament, les màscares facials les va idear el diable un dia que se sentia inspirat, i les va fer venjatives i punyeteres. Tant, tantíssim que jo, totalment aliena a la polèmica, en vaig acabar patint les represàlies: VAIG ACABAR AMB LA PUNTA MÉS DURA, SÒLIDA, RESISTENT, GRANÍTICA, PETRIA A L'ULL, A L'ULL! Es veu que la meva cara no és prou ampla i grossa. Aparentment, la pista d'aterratge que tinc al front no és suficientment enorme, PERQUÈ EL DIANTRE DE MÀSCARA VA ACABAR INCRUSTAT AL MEU FLONJO I TOU GLOBUS OCULAR! Rius de llàgrimes van circular-me galta avall, deixant-me banyada en aigua salada. Ja no tenia ull; més aviat era un tomàquet sucós i inflat. Quin mal, AU! Em vaig cagar en tots els morts coneguts i desconeguts de la màscara, però sóc una dona moderna, independent, empoderada i mestressa del meu buc a la deriva, així que zero drames. Aquella tarda vaig treballar amb normalitat. Aquella i totes les que van venir després. Però, PERÒ - sempre hi ha un però, és un clàssic -.

Tres dies després de l'incident sentia que el meu ull ja no era el de sempre: el notava canviat. Potser pensareu que sóc una exagerada per parlar amb els meus ulls davant del mirall però, com se suposa que els haig de veure sinó? En fi, que jo tenia l'estranya sensació que hi havia alguna cosa allà, que no tot rutllava com sempre. Però per mandra i... sí, mandra pura i dura - no he vingut a enganyar a ningú -, no vaig passar per urgències. La veritat, tampoc vaig considerar que n'hi hagués per tant. Però sí, el motiu principal i de pes va ser la mandra. Total, que una setmana més tard, fos el que fos que el meu ull intentava mostrar-me, encara era allà. Així que, finalment, vaig decidir que havia arribat el moment de fer una visiteta de cortesia al metge. HA, AGAFEU-VOS LES CALCES.

D'entrada, i amb la sospita que al CUAP no em donarien gaire solucions - sospita totalment encertada però que va decidir no fer acte de presència fins unes hores més tard, quan ja era a casa, cagant-me en tot el santoral catòlic -, el primer que vaig fer va ser, PRECISAMENT, atansar-me al CUAP. Greu error, PERQUÈ NO EM VA SERVIR D'ABSOLUTAMENT RES. Perdre el temps, va ser el que vaig fer, PERDRE EL TEMPS DE MANERA MISERABLE. La infermera de guàrdia que feia el triatge em va dir que em deixés caure a la Vall d'Hebron i jo, que compto amb un cervell privilegiat i sempre a punt per embolicar la troca encara més, vaig trigar CINC MINUTS SENCERS en entendre que la millor idea no era tornar a casa en bus i agafar el metro allà, sinó que podia agafar el mateix cony de línia amb la que havia arribat al CUAP. Perdre el temps, això és el que vaig tornar a fer.

Afortunadament per a mi, la xarxa de metro de Barcelona funciona una mica, només una micona millor que la meva xarxa neuronal. Així que vaig arribar sense gaire problemes a l'hospital. Òbviament, no recordava a quina profunditat abismal es trobava l'andana respecte el carrer i, com a persona saludable que faig veure que sóc, em vaig menjar amb patates uns cinc pisos d'escales. Sí, sóc així - 15 anys d'històries estrafolàries us n'haurien d'haver donat alguna pista, a aquestes alçades -. Bé, arribo a la Vall d'Hebron i faig cua pel triatge. Quan em criden, intento explicar a la infermera què em passa però la senyora decideix que no li importa la meva vida i em diu que em guardi la meva història pel metge. I això faig, callar, DURANT UNA HORA ETERNA EN UNA SALA D'ESPERA ATAPEÏDA DE GENT. HOLA, COVID, US SONA? QUE NO TENIU UN LLOC MÉS PETIT, POTSER? En fi, al final m'avisen per megafonia que segueixi la línia groga fins a la consulta 5. Doncs OK.

Segueixo la línia pintada a terra i, quan dic segueixo, vull dir que la veig pintada a terra i vaig en la mateixa direcció, no com els altres pacients que hi havia a la sala d'espera, que buscaven l'inici de la línia darrera una columna enorme i la seguien des del quilòmetre zero, no fos que agafar-la justament davant la porta que duia a les consultes els portés a una altre lloc. De debò que no us enganyo: vaig veure persones que tenien la punyetera línia al davant dels nassos, davant del seient mateix, i feien tooooooota la volta a la sala d'espera d'urgències per trobar l'inici de la línia dels ous i jo pensava "Però senyora, QUE NO CAL, QUE ÉS LA MATEIXA REFOTUDA LÍNIA, NO SIGUI RIDÍCULA!". Així que jo us ho aclareixo: no vaig situar-me a la línia de sortida, encara tinc prou sentit de la orientació per prendre'm el luxe d'incorporar-me a la línia a mig recorregut. I així, camina que caminaràs, arribo al servei d'urgències... i passo de llarg la porta que em tocava perquè totes les altres sí estaven numerades menys la meva, TOTES BEN NUMERADES, MENSY LA CINC, QUE TENIA EL CARTELL AMAGAT. Encara sort que les infermeres ja saben de quin peu coixeja l'hospital i quan em van veure deambulant per la sala, van assenyalar-me aquell espai fosc on s'amagava la sala d'urgències oftalmològiques. He, irònic, oi? No hi veus, dius? Perfecte, així jugarem al gat i a la rata amb tu PERQUÈ AMAGAREM LA PUTA PORTA D'OFTALMOLOGIA, BUAHAHAHA! Són genis del mal, els treballadors dels hospitals.

M'assec davant la porta, no fos cas que desaparegués. Uns pocs minuts després em fan passar i aquí comença el meu periple ocular - bé, no del tot, que ja feia un parell d'hores que me germana i jo ens descollonàvem de tot el que m'estava passant... fins i tot havíem arribat a l'extrem de dir-ne "fer un George Weasley" de la meva situació; quan et rius de la possibilitat molt remota de quedar-te cega d'un ull d'aquesta manera, mereixes que et ploguin clatellades per tot arreu -. Entro a la sala i la metgessa em fa seure davant la màquina aquella de tortures medievals que serveix per a mirar-te els ulls, l'ànima i deixar-te les cervicals fetes puré d'os. I em fa la pregunta, LA PREGUNTA, "Què et passa?". La resposta no us deixarà indiferents..

DONCS NO HO SÉ, PER AIXÒ SÓC AQUÍ. PERQUÈ NO EN TINC LA MENOR IDEA. SI SABÉS QUÈ EM PASSA, NO HAURIA VINGUT FINS AQUÍ I ESPERAT UNA HORA A QUE TU EM PREGUNTESSIS UNA OBVIETAT TAN GROSSA COM UNA CATEDRAL. Més o menys, més o menys. Sé que vaig incloure alguns símptomes inespecífics i subjectius, molt dependents de la meva pròpia percepció. I també vaig arronsar les espatlles un parell de vegades. Però, a grans trets, aquesta és al conclusió a la que vaig arribar mentre calculava mentalment si arribaria a l'hora a la feina o no - informació d'última hora; no -. Va començar l'examen ocular.

Una examen que va incloure litres de gotes de color groc que em van deixar els ulls com si m'haguessin clavat una pallissa - cosa que vaig esbrinar un cop a casa... quan ja m'havia passejat amunt i avall amb els gira-sols de Van Gogh pintats a la totxa -. I, així i tot, la metgessa seguia sense trobar res d'estrany, a banda de les meves explicacions erràtiques i poc precises. Per tant, va decidir anar una passa més enllà i fer-me una inspecció completa de la visió... cosa que va incloure unes gotes per dilatar els ulls i moltes hores de visió borrosa. Ah, i també unes gotes d'anestèsia que, penso, em van pujar una mica perquè l'estat de festa mental que tenia en aquells moments no va ser normal. Però tornem a les pupil·les dilatades. Un cop amb les gotes on tocava, em va demanar que sortís fora de la consulta i esperés que em cridessin de nou, que les gotes trigaven una estona a fer efecte. Surto, m'assec i PAM, EL MÒBIL COMENÇA A VIBRAR COM SI FOS UN SATISFYER. QUE NO M'HI VEIG A UN PAM, CABRONS, NO PUC ESCRIURE. I jo, mentrestant, petant-me del riure. Semblava una iaia de noranta anys, amb el mòbil a dos metres i mirant pel damunt d'unes ulleres imaginàries. No exagero quan dic que no veia res del que hi havia a la meva zona de confort: tot allò que quedava més enllà ho veia en 4K FullHD però hòstia tu!, quan m'apropava la mà als ulls, desapareixia! MÀGIA! OLLIVANDER, ON AMAGA LA MEVA VARETA?

Així vaig estar-me 45 minuts: al·lucinant i descollonant-me jo sola mentre escrivia al meu company de feina i trucava al meu cap per avisar-lo de la situació lovecraftniana que vivia. I tot això en paral·lel a la conversa que mantenia amb me germana, profetitzant la meva futura cirurgia ocular amb una cullereta de cafè. AIXÍ ESTAVA JO, DROGADA. Quan la dilatació va ser total, torno a entrar a la consulta, amb canvi de metge inclòs - no, no al·lucinava tant, és que l'altra metgessa se'n va anar a dinar - i comença la segona ronda. D'entrada, el metge em demana que li repeteixi la història, i jo, que l'havia estat repetint mentalment, buscant possibles incongruències en el meu relat - l'anestèsia i una imaginació exageradament activa no són bona combinació -, li explico altra vegada el mateix però afegint detalls totalment innecessaris perquè, comprensiblement, al metge li importa ben poc que no em faci angúnia tocar-me els ulls amb el dits, com tampoc crec que li interessés gaire la meva opinió sobre l'absurda quantitat de gotes que m'havien administrat aquell matí... però la droga és la droga. Total, que em reinspecciona la mirada altra vegada però, aquest cop, els meus ulls hiperdilatats sí se n'adonen. I per què dic que sí se n'adonen? Doncs perquè sospito que el llum que va usar aquell metge era llum solar embotellada, VES PERQUÈ. PUNYETA, QUIN MAL. He mirat el sol directament alguna que altra vegada perquè, com ja he deixat clar sovint, sóc imbècil profunda, però mai havia tingut els ulls dilatats. De fet, quan mires el sol, la nineta es recargola sobre ella mateixa i no torna a sortir fins que apareix la lluna. Però, atenció a la situació, ELS MEUS ULLS ESTAVEN DILATATS ARTIFICIALMENT, AIXÍ QUE LA MEVA NINETA VA SEGUIR ALLÀ, AL PEU DEL CANÓ, COM UNA CAMPIONA. I jo vaig veure les estrelles. Literalment, em penso. Tot allò m'hauria d'haver fet sospitar que el viatge de tornada no seria un camí de roses, però en aquell moment combatia les ganes d'arrencar els pèls dels ous al metge pel que m'estava fent passar, així que no demaneu gaire coherència. Ell, no conforme amb una sola passada per cada ull, en va fer dues, DUES. I ENCARA VA TENIR EL VALOR DE DIR-ME, MENTRE EL SEU LÀSER SOLAR EM PERFORAVA LA CÒRNIA, QUE EL MEU ULL ESQUERRE HAVIA DILATAT DELICIOSAMENT, QUE QUIN GOIG I QUE BÉ TOT!

VINE AQUÍ, MACO, QUE ET DILATARÉ LA CARA A ÒSTIES!

Resum pels impacients: no hi tenia res, a l'ull, absolutament res. Cosa que volia dir que m'ho estava imaginant tot i, per tant, el metge sàdic em tractava de boja. Encara vaig fer sort que no va trucar al servei de psiquiatria i em va deixar marxar cap a casa. Això si, amb una advertència ben clara: que no hi veuria res fins la nit. I no va errar el tir, no.

Sabeu el capítol aquell de Els Simpsons, on el Senyor Burns va col·locat pel bosc, tot ell pensant que porta la pau i l'amor a la humanitat quan, en realitat, li circula droga líquida per les venes i no pas sang? Doncs amb l'excepció que jo en cap moment vaig pensar que fos un ésser de llum i amor, tota la resta de la situació era exactament la mateixa.

Així anava pel metro: apartant coses borroses al meu voltant. I sí, una mica al·lucinada per l'espectacle de llums i color que vivia. Espectacle que em va esclatar a la cara quan vaig sortir al carrer. Resulta que les plaques de metall que hi ha als extrems de les escales mecàniques no només serveixen per tapar-ne el motor, el rotor i tots els engranatges que té. No, no, TAMBÉ SÓN UNA ESTUPENDA SUPERFÍCIE REFLECTANT. Dues vegades, DUES VEGADES vaig quedar totalment encegada aquell matí. Dues vegades que el sol em va cremar les retines. I és clar, després d'aquell flaix de llum enlluernador i malèfic, la meva vida va passar a ser un filtre d'Instagram... i no un dels bons, no, UN D'AQUELLS QUE CREMEN LA IMATGE I DESTROSSEN ELS PÍXELS. No sabia on amagar-me, de debò: mirés on mirés, tot era un buit blanc. Encara sort que em sé el camí de memòria i la força de la rutina em va arrossegar cap a casa, perquè us ben juro que vaig estar molt temptada de trucar als meus pares perquè em vinguessin a buscar. Mirar em feia mal, MIRAR EM FEIA MAL. Us heu quedat amb la frase? Perquè és molt fort, eh. I a sobre, quan arribo a casa i demano a la meva mare que abaixi les persianes, que hi ha massa llum i em fa mal la vida, ella s'ho pren a conya. OLE.

Durant el trajecte del metro, vaig enviar una foto a me germana perquè em veiés els ulls. Encara la conservo. I de nit, quan em penso que el meu cervell ja s'ha adormit, veig la foto. I tinc por. Dos dies laborables vaig trigar en trobar temps per comprar-me unes ulleres de sol. I llàgrimes artificials, aviam si amb els ulls ben hidratats m'estalvio la llum solar en format làser.

Així que ja ho sabeu: si veieu coses, és el vostre cervell, que us l'està fotent. Ignoreu-lo, sereu més feliços. Jo me'n vaig a preparar el sopar, que porto tot el dia volent veure Jujutsu Kaisen i sempre m'entreté alguna cosa. Apa, eviteu les urgències mèdiques i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!