Com m'agrada xerrar; i me germana en pot donar fe.

Això que m'agrada parlar pels colzes té truc: només ho faig a gust de bon matí i quan sé segur que me germana hi serà. Així li puc tocar una mica la moral, que l'emprenya molt que parli i parli sense parar mentre em preparo per marxar i afrontar un nou dia. Li té autèntica tírria. Imagineu si puc arribar a ser molesta, que la pobra m'ha hagut de demanar a crits i insults que calli; i això que la meva germaneta no m'increpa mai - picada d'ull -. 

També parlo en altres circumstàncies, però solen ignorar-me de manera flagrant i fulminant. És com xerrar amb una paret; fins i tot m'espero educadament que em contestin però, com passaria amb el mur d'un edifici, ni cas. És trist, molt trist, i no us culparé si penseu que això em desanima a obrir la boca; tan sols us diré que us equivoqueu, perquè segueixo parlant igual: no tinc aturador. 

Parlo desperta, parlo sola, parlo amb el món, parlo amb els animals, parlo amb les plantes, parlo amb l'ordinador - ara mateix, parlo mentalment amb vosaltres mentre escric això; sí, sí, això -, parlo amb el te, parlo amb els llibres, parlo amb els peluixos, parlo amb en Kurama, parlo amb l'aire, parlo quan dormo, parlo sota l'aigua, PARLO.

I aquest matí, he xerrat pels descosits a Twiter. Bé, he escrit pels descosits, però sempre us podeu imaginar una veueta interna i desconeguda que us relata allò que llegiu i, per tant, que us parla. I la veueta seré jo. Sigui com sigui, he pensat que mereixeu saber què he dit i, per si no teniu compte de Twitter - que segurament sí, perquè jo encara visc en la prehistòria digital però la resta no i, de fet, és més probable que no seguiu aquest bloc i que, per tant, parli per parlar, amb la Xarxa, que sempre té l'orella parada -, ho podeu llegir aquí.

- Arran de la polèmica circulant sobre Les Segadores, m'agradaria explicar-vos el meu punt de vista pel que fa al llenguatge inclusiu. D'entrada, i de sortida, ni sóc filòloga, ni lingüista, ni historiadora, ni ningú amb un argumentari sòlid; tan sols sóc una persona amb un compte de Twitter. Això i algú que us vol recordar que heu criticat la @MagaliSare perquè la seva versió de Els Segadors trenca amb el bon nom d'un himne que té segles d'història, però n'heu acceptat la versió heavy amb els ulls tancats.

Abans de seguir, vull deixar molt clar que aquest enfilall és UNA OPINIÓ, una opinió basada en la meva pròpia experiència i sentit comú; una opinió que, per a mi, té sentit. Hi pots estar a favor o en contra, et pot agradar més o menys, però és tan vàlida com qualsevol altra. Per tant, els insults, les lliçons de moralitat i les piulades destinades a explicar-me que m'equivoco i que no en tinc ni idea, us les guardeu per a vosaltres que jo les vull per a res.

Començo.

Durant segles, les dones van ser excloses de manera sistemàtica de tots els àmbits menys del domèstic; no les hauríeu trobat en cap àmbit cultural, social, econòmic o científic. Tots els qui en formaven part eren homes, per tant, té sentit que el llenguatge que usaven reflectís el món en el qual vivien. En aquest cas, un llenguatge que tan sols els incloïa a ells: el genèric masculí. De la mateixa manera, el llenguatge domèstic era femení perquè era el lloc que ocupaven les dones.

En algun moment, però, les dones van començar a reclamar que se les tingués en compte perquè, gènere i sexe a banda, resulta que totes i tots som persones, i això vol dir que tenim el mateix dret, o hauríem de tenir-lo, a ocupar els mateixos espais. I les pioneres de la història en van ocupar molts però el de la igualtat lingüística no en va ser un. És clar que, penso, segurament tampoc van arribar a plantejar-se mai que aquell era un espai que també podia ser seu. Al cap i a la fi, estaven, i estem, tan habituades a l'ús del genèric masculí com a representatiu de tota l'espècie humana, que no els va deure semblar res de l'altre dijous.

Però els temps canvien, i les percepcions també. Ara som moltes les dones que no ens sentim incloses en aquest genèric perquè, per molt generalitzat que estigui, no parla de nosaltres; ens inclou però no ens defineix. Quan a les notícies, o a la premsa, o a la literatura, escolto o llegeixo “tots”, o “els nens”, o “l'home”, haig de parar molta atenció per discernir realment a qui fan referència: al conjunt de l'espècie humana o als qui tenen penis?

Jo, personalment, no em sento obertament discriminada pel que fa a l'ús del genèric masculí, però sí que em sento poc inclosa. Però, de nou, jo he nascut en una realitat social que se serveix d'aquest llenguatge per a incloure'ns a totes i a tots, i ja hi estic habituada. Això no vol dir que m'agradi o que em sembli mala idea actualitzar-lo. De fet, penso que la renovació del llenguatge és intrínseca al desenvolupament de la societat i, si bé no tots els canvis són fàcils d'assimilar, passen i prou. Cal, tenir la ment oberta. I d'assumir canvis en sabem molt, els nostàlgics dels diacrítics.

Però hi ha cert no-sé-què que em porta a pensar que el problema per se no rau en la lingüística. Molts homes, i per algun motiu que se m'escapa, s'ofenen si se'ls inclou en aquest genèric femení perquè, ai las!, això sembla que els equipara a les dones; iguala la seva condició de mascle a la de les femelles, i això sembla que els agrada més aviat poc.

Tinc la sensació que formar part de “l'equip dona” no acaba de fer-los el pes, com si això fos quelcom que han d'evitar. Jo ja he dit que no m'ofèn que m'incloguin en “l'equip home”, tan sols em fa sentir fora de lloc. Però que un home consideri insultant, o vexatori, que el comparin amb una dona és, si més no, sospitós. Potser sóc jo, que veig masclisme a tot arreu, però si als homes això els molesta, penso que no ens trobem davant d'un problema lingüístic, sinó de misogínia.

En qualsevol cas, no considero que usar un llenguatge inclusiu sigui cap punyalada a la llengua, sobretot si tenim en compte que, dissortadament, el català ja fa anys que és ferit de mort, i els qui hi podrien posar remei es limiten a veure com agonitza. Però, ei!, el problema és dir les diputades i els diputats, les metgesses i els metges, les nenes i els nens, i un llarg etcètera.

Va, ànims, que ja acabo.

Només volia afegir que aquest enfilall és conseqüència, entre d'altres, d'aquesta piulada d'en @Virgili7 (aquesta és la piulada).No el critico pas, ni nego que ell disposi d'arguments sòlids per afirmar que tot això del llenguatge inclusiu és poc correcte. Tan sols discrepo educadament.

I ja estaríem. No voldria haver de tancar amb clau i pany l'enfilall, així que no sigueu brètoles i brètols, que ja sabem com poden acabar les coses a la xarxa. A banda d'això, us vull fer una recomanació lectora: Calibán y la bruja, de la Silvia Federici. -

Veieu? Xerro fins i tot amb un teclat al davant. Jo no en sé res, d'assumptes lingüístics més enllà d'odiar molt fortament els qui es van carregar els diacrítics, però penso que puc opinar com qualsevol altra. I que me n'he sortit prou bé; vull dir que no he insultat a ningú - i ganes no me'n faltaven -. Així que, Posteritat, fes la teva feina: jo ja he deixat anar la bomba, PUM.

I això és tot - em sembla que ha estat l'entrada més curta d'escriure i serà la més llarga de llegir ever -. Aprofiteu el diumenge, que si resulta tan rebonic com avui, servidora remullarà el cul a la platja! Feu el mateix. I recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! Adéu!

Ja ens llegirem! Ciao!