Ciència a destemps. Dia V: Entrades amb retard acumulat, vegeu l'annex

Un mes i divuit dies sense meravellar-vos amb les meves sonades aventures. Quina tristor, QUINA TRISTOR! Podria haver tingut una crisi existencial i no us n'haguéssiu adonat mai, MAI! No us fa vergonya? SHAME! 

Sou els pitjors seguidors que ha tingut mai, i té mèrit PERQUÈ SOU ELS ÚNICS. Però egal, que jo també he estat ocupada; he estat, ho estic i ho estaré en un futur immediat - un que comença dimarts - perquè, OH YEAH, JA ARRIBA LA JORNADA COMPLETA: 40 hores al laboratori, 40 hores a full-time maxim speed all over the world, chachis. I això em fa molt contenta; també molt futurament esgotada, però contenta. Ara mateix sento com floto d'aquí a allà, sento que sóc capaç d'arribar a qualsevol lloc, de superar qualsevol repte, de SABER D'UN COI DE VEGADA A QUÈ FAN OLOR ELS NÚVOLS. VISC AL LÍMIT I ME'L PENSO CARREGAR, això si el meu cos humà i imperfecte, en el benentès que la imperfecció és un estat metafísic que res té a veure amb la realitat carnal, aguanta la sotragada i les voltes de campana que, sense cap mena de dubte, m'esperen els pròxims mesos.

No és tan simple ser una dona moderna i laboralment independent - que no econòmicament, això mai, l'IBEX me'n guardi -, així que ja us podeu imaginar l'esforç sobrehumà que implica seguir sent i, alhora, fer veure que no per evitar riuades de llàgrimes d'homes que es queixen com de complicat és caminar pel carrer arrossegant els ous amb tantes senyores barrant-los el pas. Però això no em deturarà; si haig de trepitjar testicles, els trepitjo, que no sigui dit; aviam si ara els senyors es quedaran sense motius per plorar, NO, HOME, NO! "Però Nalataia, a què treu cap, això?", us preguntareu. Doncs no treu cap a res, per què hauria de fer-ho? Què passa, que els senyors poden rondinar tant com els sembli però jo no? OI, JO NO? I fins aquí el meu argumentari feminista de la jornada. Fi de la cita.

La qüestió és que hi ha mil minúscules coses que devoren el meu temps com formigues famolenques després de l'hivern, i això em deixa sense forces per entrar aquí i donar-vos la brasa - aviseu-me quan vulgueu prendre'm les mesures per a l'estàtua, que estic molt ocupada - però, de vegades, la brasa s'escriu sola... o de manera fragmentària, ja m'enteneu. I avui és un d'aquell dies; tenia ganes de fer alguna cosa de profit i he pensat que en lloc de seguir la ruta habitual per tornar a casa, n'agafaria una altra. Primer error; el segon ha estat explicar-ho per WhatsApp a me germana en un moment d'eufòria passatgera - no tornarà a passar; el segon error vull dir, el primer té pinta que serà força recorrent d'ara en endavant -. Va, que l'anècdota no s'explica sola: habitualment, per tornar a casa des de l'hospital, agafo la línia X, que la tinc a quatre passes i tres quarts de la porta, i en poc més de 30 minuts ja entro per la porta i em trec les sabates. Però avui, i aprofitant que feia bona tarda, he pensat que aniria caminant xino-xano fins a la línia X+3 - i tot perquè ahir vaig descobrir que en comptes de fer el carallot i agafar dues línies diferents de metro per arribar fins el centre on faig ioga, podia arribar-hi caminant en trenta minuts... exacte, THIS IS ME - i així potser descobria algun racó interessant de la ciutat - concretament, he descobert dues pastisseries i dues llibreries, així que la caminada ha valgut la pena elevada a l'enèsima potència -. Tot semblava perfecte - tot menys els meu auriculars sense fils nous, que sembla que s'entesten en tallar-me les cançons cada quan els surt de la pebrotera i, més que escoltar en Jamie Cullum, sembla que sigui en una discoteca tecno -, i així hauria estat si, AI AMIGUES MEVES, el meu cervell no tingués tan interioritzades certes rutines - m'haig de reprogramar, com acabo de fer amb els auriculars... aquesta nit, quan em fiqui al llit, buscaré el botó... -. I és que no hi ha res pitjor que MOURE'S PER COSTUM, fins i tot quan aquest costum és de dues vegades comptades, però la ment és així; rara. Total, que he entrar al metro pel cantó que no era que, dit així, no sembla res fora de l'altre dijous però, si en comptes de dir "cantó" dic "andana", ALESHORES SÍ, OI? Doncs això m'ha passat: que he pujat a un metro que m'hauria portat justament a l'altra punta de la ciutat i a prendre pel cul de casa meva si no hagués estat perquè, oh sorpresa, de sobte ha començat a pujar un fotimer de gent i he pensat "Com pot ser que entri tanta gent a la perifèria?". Doncs mira, maca, PERQUÈ NO ERA EL DIANTRE DE PERIFÈRIA. La rutina, sempre la rutina: dues vegades m'ha tocat fer el trajecte Hospital - #AltresInc i el meu cervell ja l'ha gravat a foc a la meva curiosa i excèntrica memòria. No és just, de debò que no. I jo que pensava que aquest turment ja s'havia acabat. Al final, però, la història conclou feliçment: he arribat a casa i el Sr. Bonpreu és 20 euros més ric. De res.

És clar que la riquesa es pot mesurar de moltes maneres; en el meu cas, una de les mesures bàsiques és la qualitat del son. Sí, sóc una elitista de la dormició - i qualsevol que pretengui corregir-me, aquí té, AMB PATATES FREGIDES INCLOSES -; en frueixo amb una passió només comparable a l'estat d'èxtasis celestial que experimento quan menjo croquetes. O quan em miro imatges d'en Kurama - no vull ni imaginar què passaria si fes totes dues coses alhora -. El problema, no obstant, és i serà sempre l'Univers, que em té mania, com ens passava a totes quan érem a batxillerat i la professora ens suspenia les matemàtiques perquè ens odiava i no podia suportar veure'ns felices. L'Univers, aquest gran desconegut, que juga al gat i a la rata amb les meves hores de descans reglamentari i funcional per a ser persona, ara tindrà un nou aliat: si fins ara s'ha divertit oferint-me en safata de plata tots i cada un dels sorolls nocturns possibles, l'encegadora llum de la lluna i la calor acumulada en forma de transpiració oceànica damunt la meva pell, des de dilluns vinent comptarà amb... so de tambor intensifies... L'INSOMNI! Visca! Si ja és lent i rebuscat això de quedar-me adormida, ara encara ho serà més PERQUÈ EL MEU CERVELL MALPARIT S'ATABALA TANT QUE ES MUNTA NO UNA PEL·LÍCULA PRÈVIA A LA DORMICIÓ, NO, SINÓ UNA PUTA TRILOGIA; I COM QUE SAP QUE AMB UNA NIT NO EN TINDRÀ PROU PER ACABAR-SE-LA, DECIDEIX MANTENIR-ME DESPERTA FINS A L'EXTENUACIÓ I DESPERTAR-ME PERIÒDICAMENT DURANT LES HORES MÉS FOSQUES, PER PASSAR-ME ELS TRÀILERS. Després em pregunten que per què faig ulleres de pam i mig. Doncs mira, perquè era això o una vareta d'àlber; i creieu-me, NO VOLEU QUE TINGUI UNA VARETA D'ÀLBER. Resum per a navegants: més hores de feina, menys hores de son. I les poques hores que estigui desperta, però desperta de debò, de dia, les hauré de repartir entre el laboratori, el ioga, el fansub, les ganes de veure els amics, les ganes de sortir a passejar i la necessitat inajornable d'estar amb me germana. Ah, i també allò del CaixaFòrum, que no me n'oblidi. SEND HELP, AMB URGÈNCIA.

I encara hauré de trobar temps per veure Digimon Adventure: Last Evolution Kizuna, que potser em destrueix l'ànima, el cor i l'enteniment, però sóc una adulta funcional, capitana del meu destí i podré suportar el tra-NOOOOOOOO, NO PODRÉ!

Me'n vaig a dormir, aviam si l'Univers m'ho posa fàcil. O potser decideix no intervenir; el que passi primer, he vingut a jugar. Feu bondat, dormiu molt i recordeu sempre que SOU TOTES MOLT MAQUES! I si no us agrada que usi el femení plural per a referir-me al conjunt de la humanitat, us feu fotre: el meu bloc, les meves regles lingüístiques - aviam si us penseu que deixaré anar els diacrítics sense presentar batalla! -. Adéu!

Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!!

Encara sort que existeix Bungou Stray Dogs Wan!