Nalataia, Mare Tubercle

Bé, parlar de dia 1 potser és exagerat perquè, a la pràctica, encara no he començat - tot i que divendres passat vaig passar-me dues hores a l'institut, coneixent les instal·lacions, memoritzant el camí i el recorregut cap a les classes, i rebent advertències sobre la possible hostilitat dels adolescents, a qui anomenaré esitos des d'ara, que fan classes allà; literalment, ens van dir que si ens provocaven, actuéssim com els adults que som i suéssim de la seva immadura i granulada cara -. El resultat segueix sent el mateix: demà classes pel matí i treball per la tarda. Ja tinc la meva reserva d'electrococo - que diu me germana - a l'armari, ben conservat i a punt per a infusionar. I divendres passaré per l'herbolari, aviam si tenen gelea i, així, puc fer complet el meu dopatge sa i natural. De tota manera - i perquè sóc així d'especial i rara -, avui he començat a subratllar i resumir els primers temes dels llibres que tinc disponibles a casa. Què pu...

Yei! Només falten 5 dies pel nou despertar! I ja tinc alguns llibres de text a casa - sí, llibres de text, a la meva edat, serà com tornar a l'escola amb la diferència que, aquesta vegada, hi vaig perquè vull... i amb ganes! Quina meravella -. Mireu, mireu. Li tinc unes ganes al llibre de Fisiopato que no us ho podeu ni arribar a imaginar. I espera que encara queda el tercer llibre en discòrdia, el de problemes de químic i farmacèutica... JA, JA, serà com tornar a les classes pràctiques de Bioquímica de la uni - encara recordo aquella asfixiant hora a la setmana que dedicàvem a fer problemes irresolubles en una microaula... quina tortura -. Encara em plantaré a l'escola per demanar ajut al Frauca xD La idea d'aquesta entrada, però, no era presumir de llibres - que sol ser la temàtica general d'aquest bloc meu, cosa que, per cert, em recorda que el 8 de novembre surt la segona part de Els Guardians de la Ciutadella... aviam si millora una mica respecte el ...

Citant-me a mi mateixa - i, de passada, fent un viatge de 12 anys enrere en el temps - ... "Aquí comença una nova aventura - com diria Peter Pan" Mai entendré perquè vaig citar al cap de carabassa aquest, amb la poca estima que li tinc. Bé, sé que us he tingut abandonats un mes sencer, però jo també tinc dret a tenir estiu. A més, de tot el que ha passat digne de ser mencionat, no hi ha res concret que tingui cabuda en aquest bloc seriós i de rigorosa actualitat - per cert, si aneu de comiat de soltera a Tossa, cancel·leu-ho ja, que és una merda, per no mencionar que està prohibit... i si us toca la Pensió Antina, res d'assecar-se el cabell més d'una persona a la vegada, o saltaran els ploms i la propietària pujarà per les escales a esbroncar-vos mentre us dutxeu a les fosques i sentiu de lluny una dona al límit de l'histerisme cridant "¡¡la luuuuuuuuuuuuuuuuuuuz!!" -. Doncs això, res a destacar. No, si sóc aquí avui és per a dir-vos que u...

Apunteu-vos aquesta data al calendari, amb sang si cal. No us n'oblideu. No la passeu per alt. No us en descuideu. O aquesta carona tan bufona plorarà. Molt. I no us ho perdonaré mai... En commemoració pel 25è aniversari de Yu Yu Hakusho, s'han animat dos dels capítols extres del manga (volum 7 - Two Shots i volum 19 - All or nothing) i sortiran d'aquí 57 dies. Sortiran un divendres, així que podrem gaudir-ne el cap de setmana sencer en bucle si cal. I - si us plau, tambors a punt - no importarà que ningú hagi tingut temps per a subtitular-les perquè me les sé de memòria! Així que no tears, pal!  Apa. notícia del dia entregada. Ja ho sabeu... 26 D' OCTUBRE DEL 2018!! Els dies importants s'han de recordar adequadament. Els qui comenceu les vacances ara a l' Agost... us emparo. Fa una calor de mil dimonis - calor que, afortunadament, el Juliol ens ha estalviat - , així que no us deshidrateu gaire. I si aneu a la platja, que no sigui cap de Barc...

La música clàssica no és el meu estil. Els jocs de rol i de taula no són el meu fort... però quan dos entreteniments tan allunyats entre ells convergeixen sota el paraigua de Jurassic Park, no hi ha força al món ni a l'univers que me'n pugui separar. Qui, a aquestes alçades de la història, no conegui les dues obsessions que em mouen a través del temps i de l'espai, segurament no entendrà perquè les dues notícies que he conegut avui són tan summament importants i bàsiques per a la meva existència entre els humans. Aquest matí, una molt bona amiga - a qui penso construir un monument, no només per la info que m'ha fet arribar, sinó per moltes altre raons, cada una d'elles més importants i essencials que l'anterior - m'ha fet saber que la OBC té programades tres concerts dedicats a la primera pel·lícula de la franquícia juràssica aquest mes d'Octubre.  De fet, no és res ni especial ni extraordinari: moltes vegades he vist cartells per la ciutat anun...

La meva germana sempre va amb el coet al cul. I això vol dir que mai té temps per a res - però sempre en troba per dormir, i molt -. Així que, quan sorgeix la oportunitat d'aprofitar les poques hores que el dia li ofereix, ho fa. I no poc sovint, això implica que jo m'hi veig arrossegada - i que no em sap greu, eh! però l'equanimitat no és el seu fort -. Així que dimecres, aprofitant una d'aquelles rares ocasions en les que totes dues pleguem a la mateixa hora, vaig acompanyar me germana a comprar un parell de coses. Com que som catalanes i, per estereotip, garrepes com les rates - a banda d'estar-hi força acostumades gràcies als nostres viatges súper low cost -, vam escollir tirar de carmanyola. Devíem tenir una pinta estranya, assegudes de qualsevol manera en una plaça qualsevol, menjant couscous i parlant la llengua de la terra - aviam, els qui solen fer aquestes coses són els turistes, i nosaltres som les primeres en fer-ho, que consti; a Londres, a la z...

Estic escrivint aquestes línies, confinada a la meva habitació mentre, de lluny, sento els temibles crits que surten del televisor. Crits de nenes espantades que fugen d'una nina que es diu Annabelle. I jo no crido perquè, afortunadament, encara no han inventat els televisors de dues cares, sinó m'estaria cagant viva - ja prou terrorífic em sembla escoltar-ho... -. El més curiós de tot és que, de totes les nines parlants o cantores que han passat per les meves mans, cap, repeteixo, CAP ha grunyit com un gos gegantí de tres o quatre tonelades, rabiós i emprenyat, cosa que sí fa aquesta suposada "nina". Per tant, em pregunto, amb quin tipus de nines jugaven els qui van parir aquesta pel·lícula? Quina ment malalta decideix que els grunyits i els lladrucs són més adients per a una joguina que, que sé jo, una nina cantant "London Bridge is falling down" a mitja veu i un somriure malèvol als llavis?! Això em recordo el dia aquell que me germana va estar mira...