Nalataia, Mare Tubercle

Primer dia de classe. Tothom està nerviós: idioma nou, companys desconeguts, reptes per estrenar... i me germana entre ells, preguntant-se què hi ha fa ella allà. Arriba el professor, es presenta (en àrab, cosa que descol·loca una àmplia majoria de la classe, qui s'esperava que el primer dia ja els parlessin en àrab? Doncs mira, qualsevol que hagi viscut un primer dia de classe a la EOI) i els explica els què, qui i com del curs. Segurament també els diu que no pateixin, que s'ho passaran bé i que no tot és tan complicat com sembla al principi (tots els professors ho diuen, després arribes a segon i tots els esquemes a prendre pel sac) . Aleshores comença l'aventura. Quina és la major por davant d'una llengua nova? Cagar-la, lògicament. I si és el primer dia, encara més. Ja se sap: tothom t'estarà jutjant, pendent de la teva capacitat per "copiar i enganxar", com si fossis una drecera del word. Tothom voldrà saber si "el pardalet aquell que ...

I qui diu redaccions, diu capacitat de síntesi i d'expressió escrita, perquè Déu n'hi do el foli de paper que vaig malgastar el dilluns. Em sap greu per l'arbre-mare que el va parir. Us faig un petit resum: dilluns 26 varen començar les classes a la EOI de la Vall d'Hebron. Fins aquí tot correcte. Vaig agafar les meves coses, vaig anar fins allà, vaig escoltar la Sílvia (i, sorprenentment, la vaig entendre) , vaig fer les activitats parlades típiques del primer dia de curs (ni els de 5è ens en lliurem) i, com a colofó final (que ja m'esperava perquè em conec la Sílvia) , l'activitat escrita. Bé, si us digués que un alumne de primer ho hauria fet millor que jo, no mentiria gaire. Aquell text va ser una escabetxada! En quatre anys mai havia escrit quelcom tan penós. Encara sort que només era una mini presentació perquè si d'aquell text depengués la meva permanència a 5è... ja podria fer les maletes. En fi, m'agrada entrar per la porta gran. Ahir,...

Estic fins el capdamunt d'estirar-me al llit i que se m'enganxi la pell als llençols. Estic fins el capdamunt d'haver de tenir el ventilador tota la nit endollat per no ofegar-me de calor mentre dormo. Estic fins el capdamunt de despertar-me a les tantes de la matinada, tremolant a causa de l'aire i haver de tapar-me amb els llençols perquè si apago el ventilador, m'ofego. Estic fins el capdamunt de no saber quina és la temperatura natural del meu cos. Fins el capdamunt de passar sed. Fins el capdamunt del mal d'estómac. Fins el capdamunt d'estar fins el capdamunt! No sóc de les que se sol queixar de les temperatures, cada època té les seves coses, i tot i que, de lluny, prefereixo el fred, també sé trobar el costat amable a l'estiu... però això ja dura massa. La xafogor constant, les altes temperatures fora d'època, milers d'anys d'evolució... a qui volem enganyar? El nostre cos sap que alguna cosa no rutlla. Fa deu anys, per aquestes m...

Mirant-me un dels molts blocs que segueixo, he descobert una il·lustradora húngara qui, cosa poc habitual, sent passió pels dinosaures . I per què? Doncs és evident: perquè molen! Fa anys que ho dic però pocs m'escolten. Bé, sigui com sigui, l'estil d'aquesta noia m'ha agradat molt, així que us en deixo una mostra al bloc i també els links corresponents a les webs on penja el seu material (no fa gaire que circula per la xarxa però, vés a saber, potser és fa mega famosa!) . Twitter:  https://twitter.com/dora_lab Behance:  https://www.behance.net/laborcdora Apa, jo ja he complert. Ara us toca a vosaltres.  Ànims si heu començat avui el curs, o si heu de fer-ho pròximament... jo no! Fins a finals de mes res de res. Shame. No feu dolenteries i recordeu sempre que SOU TOTS MOLT MACOS! Adéu! Ja ens llegirem!!!! Ciao!!!! Heu de visitar la web de Rex Regrets , és la canya xD

Aquí ens queixem de la "poc adequada" manera d'anar en bici que tenen els ciclistes. Bé, això no és res, repeteixo, res en comparació al que passa a Àmsterdam. Allà són suicides! Condueixen com (i amb) el cul. No us ho creieu? Seguiu llegint, va.

Segur que estic a punt de marcar-me algun rècord; no pot ser que hagi escrit tants dies seguits sense que això compti com a marca personal. Bé hauria de ser, fins i tot en els meus temps més productius, no escric tantes tonteries entrades seguides! El motiu d'avui és un pastís. Estrany, eh? En aquest bloc mai parlo de postres i pastisos. O d'animació. No, no, un tema totalment innovador. I què té aquest pastís que no tinguin els altres? Doncs mira, bona pregunta. Per primera vegada, he usat llet condensada en un pastís i haig de dir que, si bé està bo, el nivell de compactació que ha assolit la massa no m'acaba de fer el pes.  Tenint en compte que, últimament, havia aconseguit pastisos molt esponjosos, que aquest m'hagi quedat tan dens m'ha tocat una mica la moral. Ara, no penso perdre la batalla: la pròxima vegada hi posaré menys llet condensada i més llevat amb una mica de bicarbonat, bicarbonat que aquesta vegada m'he descuidat... crec que ja tinc culpa...

50 dies, que no 50 ombres. 50 dies m'ha costat arribar a la meitat d'un llibre. I n'estic increïblement orgullosa. Quan comences l'aventura d'aprendre una llengua nova, el primer que vols és que, d'una maleïda vegada, arribi el feliç moment, el feliç dia que puguis llegir un llibre sencer, complet sense necessitat de plorar a cada paràgraf, sense necessitat que ningú l'hagi adaptat abans perquè ets un negat que no sap ni dir "Hola" sense equivocar-se. Anheles aquest gloriós moment, l'esperes com si fos pluja després d'una llarga sequera, notes el buit que genera saber que encara no estàs preparat; és com voler retrobar-te amb una part de tu que se n'ha anat a fer les Amèriques i encara no ha tornat. Doncs bé, per a mi, aquest alegre moment ja ha arribat: 297 de 556, 31 de 62, mitja novel·la superada. Amb diccionari, sí, però no deixem que aquests petits detalls sense importància ens turmentin. Allò important, allò que es digne de r...