Nalataia, Mare Tubercle

No em jutgeu, jo no ho faria, però hi ha forces superiors a mi (sí, sé que sona impossible, sé que és inimaginable que hi hagi algú més capaç que jo, però l'univers és màgic) . Així que no us deixeu enganyar pel títol del post; com dirien els moderns d'avui en dia, "Es postureo, o sea.". I, per una vegada, els dono la raó. La raó a mitges, si més no, perquè sí que hi ha cert amor en tot això: amor als llibres. A finals de setembre, i desesperada per la incapacitat d'encarregar un llibre que, aparentment i segons totes les llibreries, no existia, vaig recórrer a Amazon en un últim intent d'autoconservació. Sabia que, si no era capaç de trobar el que volia, passaria el Nadal en alguna institució psiquiàtrica sense visites autoritzades i, sincerament, la reclusió involuntària no està feta per a mi. El cas és que, en qüestió de minuts i amb una carència total i absoluta d'humilitat, vaig trobar i encarregar el llibre; llibre que, per cert, ja tinc en cata...

Aquesta encara no us l'havia explicada. Fa cosa d'una setmana (o potser més, tinc un cacau amb això dels dies que no és normal) , estava jo tan tranquil·lament netejant lleixes, i cubetes, i armaris quan va entrar una senyora de mitjana edat (mitjana edat adulta, i com que els joves d'avui en dia arriben fins als 35, doncs podríem dir que la senyora rondava la cinquantena alta) i em va preguntar com anava la cosa, fet en sí incomprensible perquè no treballo pas a la NASA, però vaja. 

Sé que no arribaràs mai a llegir això. Sé que ni tan sols saps que, més enllà del teu mesquí món, existeix algú que t'avorreix amb tota la seva ànima, algú que et desitja el pitjor que se li pot desitjar a una altra criatura, perquè ni tan sols et puc considerar humà. Ets una rata miserable que no coneix la vergonya, ni la misericòrdia; algú per a qui paraules com empatia, solidaritat, respecte o dignitat no són més que lletres a l'atzar en una pàgina en blanc que els altres anomenem vida. Ets una criatura vil que s'aprofita de la bona voluntat dels seus conciutadans, als quals no dubta en ferir i humiliar, car la teva essència, la teva ànima està podrida, tacada més enllà dels límits insuperables inherents en l'espècie humana. Ets un monstre sense consciència que engoleix tot allò que és bo i agradable sota el sol i ho converteix en cendra, en fum i brases, consumint-ho tot egoistament sense deixar ni l'ombra de l'esperança pels altres. No hi h...

Aquest matí he sortit una altra estoneta amb la bicicleta i, tot i la distància recorreguda, sembla que les meves cames porten bé l'esforç. De moment. Tampoc m'hi he matat gaire, no us penseu, ni sóc ciclista ni vull ser-ho (algun cop us he fixat en les cames que tenen?!) però el passeig ha pagat la pena. A més, un cop dominat el truc dels pinyons i les marxes, tot ha estat fàcil i simple, sobretot les pujades, les poques pujades que m'he trobat. Tot i que la primera que he fet, sense canviar de marxa ni res, ha tingut com a conseqüència un lament trist i dolorós dels meus quàdriceps. Pobres, no s'ho mereixen. Però ha estat agradable, sobretot per la fresca que passava, no com el cap de setmana passat, que feia un sol de justícia i jo, feliç de mi, vaig sortir amb pantalons llargs a fer la volta al barri. Una mica més i se m'enreda la llengua a les rodes de tant que em penjava... Tot i així, jo volia parlar sobre el selló. El selló? Sí, la punta de fletxa aque...

Feia catorze anys que no m'asseia en una bicicleta, catorze anys! Sort que, igual que passa amb les taules de multiplicar, anar en bici no és una cosa que s'oblidi fàcilment sinó, ara estaria a urgències. I com pot ser que fes tantíssim temps que no agafés una bicicleta? Els motius són diversos i variats però la raó principal és la meva mare.  Mai he estat una santa, no a casa, com a mínim. A l'escola sí, allà era l'encarnació de la santedat i les bones maneres. A casa sempre he estat més punyetera. No mala gent, però si rebel. I en un d'aquests atacs de revelació contra la autoritat típic dels adolescents (suposo) , la meva mare em va castigar tot un estiu sense bicicleta (o això interpreto després d'anat sumant les parts dels records dispersos) . Sigui com sigui, un estiu va seguir al següent. I aquest a l'altre i així successivament fins avui. El resultat de tot plegat és mitja vida sense pujar a una bicicleta. Me germana sol dir que aquí, la tonta, ...

Bé, doncs la cosa va sobre coloms. No és un dels meus temes preferits, ni tampoc un de recorrent però, de vegades, les coses no són com volem i, sinó, que els ho preguntin als milers de llicenciats i graduats universitaris que s'han quedat sense ungles de tant menjar-se-les.  Fa una mica més d'un mes, estava tan tranquil·lament endreçant els meus pensaments i fent equilibris en un tamboret quasi, quasi més alt que jo quan, sense preàmbuls, ni cants celestes, ni llums encegadores caient com cascades d'aigua del cel, un colom blanc immaculat (o, com a mínim, tan immaculat com pot estar un colom a Barcelona) va entrar volant a la botiga on era. No va ser una entrada d'aquelles típiques, que acaben amb el colom incrustat a la paret, no. Aquesta entrada va ser divina: la bèstia va avançar a càmera lenta, com surant en una corrent invisible i, a mig camí, va fer anar les ales enrere, com si tragués pit, com si les estigués dient al món "Ei, sóc aquí", i va que...

Segons l'IEC, el terme " robar " implica apropiar-se d'una cosa que no és nostra amb violència i/o engany, a banda de fer-ho d'amagat si les circumstàncies són favorables. " Pispar ", en canvi, és el mateix però sense les hòsties ni les mentides. Sigui com sigui, el cas és que algú s'endu una cosa que tenies tu i, per bé o per mal, ni te n'adones. A no ser que ho faci davant la teva puta cara i pretengui fer-te'n còmplice. Això és, a grans trets, el que em va passar fa relativament poc en un lloc de la Terra, el nom del qual no vull mencionar.  L'anècdota, perquè no és res més que això, per sort, tot i que poc li va faltar per ser portada dels diaris, gira al voltant d'uns elements, diguem-ne " X " que, en el seu conjunt, formen un element major, diguem-ne " Y ". Doncs bé, resulta que una excepcionalment calorosa tarda de Juliol, i no serà perquè no n'hàgim tingut, una parella d'edat entre la menop...