Nalataia, Mare Tubercle

Ser jove té les seves avantatges. Moltes, però no les enumerarem totes, no fa falta. Quedeu-vos amb la idea que, si tens el Carnet Jove de La Caixa, els museus de la mateixa entitat són gratuïts. Això vol dir que si no vas a veure regularment als capibara del CosmoCaixa perquè no se sentin sols sense la teva companyia és perquè no vols. Així de clar i català. Jo sí sé aprofitar les oportunitats (com a mínim, aquestes) . Divendres vaig anar al CosmoCaixa amb me mare. No recordo si us havia comentat que, la setmana anterior a aquesta, vaig estar al Caixa Fòrum mirant-me la exposició de Pixar. Bé, el cas és que el mateix dia que vaig llegir al ElPeriòdico que feien una exposició de Pixar, també vaig llegir que en feien una sobre noves tecnologies, superpoblació i coses semblants al CosmoCaixa. Així que vaig fer doblet. De fet, les coses van anar com van anar perquè a la expo de Caixa Fòrum no deixaven fer fotos i jo em vaig quedar amb les ganes de fotografiar els models d'en Wall-...

Aquesta és la cara estrella de la temporada. De la meva temporada. I de què us estic parlant? Doncs d'una sèrie americana molt divertida i entretinguda, de només 8 capítols i que es fa tan curta de veure com Death Parade. Abans d'entrar en matèria, heu de saber que jo no sóc gaire de musicals. M'agraden les bandes sonores? Sí. M'agrada gravar-me a foc les lletres de les cançons? Sí, però els musicals? No, gràcies. Òbviament, tots tenim una taca a l'historial: som humans, què esperàveu? Perfecció? Però si ni tan sols sabem què és això! La meva taca és ell. Bé, ell no, ell no seria una taca, més aviat una medalla. El que vull dir és que la sèrie que protagonitza aquest gentleman m'ha obligat a reconèixer que els musicals tampoc estan tan malament, no tant com jo pensava. És clar que has de saber triar bé el musical, és a dir, basar totes les teves opinions sobre aquest gènere a partir d'experiències anteriors amb pel·lícules com Crybaby o Sweeny Tod...

Ueeeeeeee! Per fi trobo temps per dedicar-vos unes paraules. Ja era hora. Si sabéssiu el calvari que he passat aquestes últimes setmanes, em tindríeu una mica de pena, us faria molta llastimeta. De fet, em trobaríeu tan adorablement adorable, que m'abraçaríeu com si fos un osset de peluix flonjo i amb olor de Nenuco. Òbviament moriríeu, perquè a mi ningú m'abraça sense el més estricte dels consentiments. Però tot això no ve al cas. Ara, només com a dada curiosa: vaig batre el meu propi rècord d'aparició-desaparició de bony per ansietat, una mica com en Homer Simpson: es va manifestar de la nit al dia, aguantant com un campió tres dies i va desaparèixer en un tres i no res, esvaint-se i tornant al lloc d'on havia sorgit en temps rècord. Imagino que la quantitat malaltissa d'infusió relaxant que em vaig estar prenent durant cinc dies, a dues tasses el dia, va ajudar una miqueta. L'altra miqueta va ser de collita pròpia. Whatever.

Segons el diccionari en línia Pons, aquesta és al definició de Spleen en alemany: una mania, un caprici, una excentricitat (aquesta és de la EOI) . Si ho busqueu en anglès (que de ben segur algú ja ho ha fet perquè la paraula li sonava) , trobareu que vol dir melsa. Segons la meva professora d'alemany, el vocable alemany deriva de l'anglès. Bé, no sé quina relació malaltissa es pot establir entre tots dos conceptes, però serà millor que ho deixem córrer; segur que no en sortiria res de bo.

No, això no és una entrada porno. I sí, el capítol de Karekano on la Yukino i en Soichiro perden la virginitat és més eròtic que 50 Sombras. Però no, no he vist la pel·lícula, ni ganes; la opinió crítica dels experts m'és suficient. El tema de l'entrada gira al voltant de Sant Valentí una mica per casualitat. Més aviat és una excusa; el dia de Sant Valentí, vull dir. A principis de la setmana passada, la meva germana em va proposar fer un pastís per Sant Valentí, un en forma de cor, òbviament. Però com que ni ella ni jo som molt donades als tòpics, enlloc de representar la figura clàssica, aquella que mostra les natges d'una noia qui, enlloc d'ajupir-se flexionant les cames, s'ajup doblegant l'esquena (Sant Valentí no només perpetua una festa absurda, producte de les ànsies lucratives de les grans empreses, sinó que també eternitza la sexualització de la dona, presentant-nos com a símbols i trofeus i  no com a persones) , me germana em va dir que, ja que só...

Ja sabeu que, quan m'emociono, ho faig amb totes les lletres (com ahir, quan la vena fangirl va cedir una mica més mentre amb la Txell parlàvem d'en Rainer) . I després de llegir això al Tumblr oficial de la Deborah Harkness no puc fer altra cosa que cridar com una nena histèria, gyaaaaaaaaaaaaaaaaaa!! http://deborahharkness.tumblr.com/post/110098536680/news-update-im-delighted-to-share-that-the-all A vosaltres us importa una merda, ho sé, però... des de quan m'interessa a mi el que opineu vosaltres? Me la pela! xD És una gran notícia perquè és una gran trilogia. I si bé l'autora ja va di que estava negociant amb una productora per a fer-ne la pel·lícula (o pel·lícules, que tots tres llibres no hi caben en una) , m'agrada molt més la idea que sigui sèrie de televisió que no pas film. Bàsicament, pel format: una sèrie té l'avantatge de poder oferir l'adaptació d'aquest llibre en un conjunt de capítols, facilitant la coherència argume...

i no només ho diuen els experts, jo també ho faig. I la meva samarreta... Crec que feia molt de temps que no la veia així d'alegre després de passar-me el matí amunt i avall. I potser pensareu que per haver estat corrent prop d'una hora, no sembla que m'hi hagi esforçat gaire, oi? Doncs no, certament, perquè jo NO corro. És una regla no escrita: la Mare no corre, mai. No m'agrada còrrer, és un fet. Ho trobo avorrit. I ridícul (si alguna vegada heu vist Friends, m'entendreu) . Jo camino i prou. Exercici en fas igual però sense acabar vermell com un tomàquet, ni desinflat com un globus. I, a més, pots anar seguint el ritme de la música i és com caminar acompanyat de la teva pròpia banda sonora: sents que moles mil i que tens el món als teus peus, cosa que, de fet, és així, sinó estaries flotant i, per extensió, sota l'aigua. I caminar sota l'aigua no és fàcil, no per a mi, com a mínim; faci el que faci, el cul vol sortir a prendre la fresca. Només em...