Nalataia, Mare Tubercle

Crec que si hagués de participar de nou en Els Pastorets, aquesta vegada escolliria la gola, així podria dedicar-me a menjar galetes de civada amb xocolata i, de passada, tenir els diàlegs enganxats amb un post-it al paquet, per si les mosques - mai se sap quan algú pot necessitar una apuntadora a mà, de la mateixa manera que tothom sap que aquest paper no se'm pot adjudicar a mi, perquè passaria olímpicament dels actors... estaria menjant galetes! -. Sigui com sigui, em vaig apuntar al carro de la Supèrbia - amb grans resultats morals per a mi, natürlich! - i, ensabona que ensabonaràs, la meva bona amiga la Gola em passava galetes d'estraperlo, buahahaha! Al tema, que em desvio. Aquesta còmica introducció volia il·lustrar-vos la meva molt sana addicció al menjar, perquè la gaudeixo. Menjar em fa sentir viva. Així que cuinar - per malament que pugui fer-ho, mil i un cops - és quasi segona natura per a mi. I més ara, que em toca fer-me els segons plats al meu gust. No h...

Ahir vaig treballar pel matí - per fi, després de mesos relegada a les tardes! - i estava entusiasmada amb la perspectiva de fer-ho, i no perquè pel fet que, de matins, la feina sempre sembla més lleugera - que no ho va ser... potser dir-ne tortura matutina seria una descripció més encertada -, no, sinó perquè això em permetia anar a ioga! Amb la Verònica! I en tenia moltes ganes. De debò que sí. Les seves classes sempre em deixen esgotada però, tot i així, sóc feliç quan en surto. És com començar de zero el dia a dos quarts de set de la tarda! Yuju! A més, que tenia plans molt complexes per després, moltes idees innovadores a la meva vida... però - sempre hi ha un però - estem parlant de moi i un dia mai pot ser realment meu si no la cago de manera espectacular, humiliant i penisa. No seria jo. Total, que tanta emoció i tantes ganes de deixar-me la pell al mat van acabar en res perquè, oh sorpresa!, vaig arribar trenta minuts tard. Bé, no, no vaig arribar tard, no segons el m...

Expressions prohibides quan busques feina. Gestos prohibits. Actituds prohibides. Coses que, en general, no has de fer quan intentes que et contractin. Saps que no estan bé. Saps que te la fotràs big time. Saps que el record et perseguirà la resta dels teus dies. I, tot i així, les fas. Doncs mira, si després de llegir-te això, encara tens la poca vergonya de fer-ho, d'entrar patinant en una bassa d'oli al món laboral... bé, aleshores no tens cap mena de remei com a persona. Espero sincerament que la teva mare i el teu pare, o la teva mare i la teva mare, o el teu pare i el teu pare, o el gos i el gat, o el conill i el periquito, o amb qui collons convisquis ara mateix, t'estimin molt, perquè els tocarà aguantar-te molt de temps. Començo amb una de ben simple que, fa pocs dies, vaig escoltar al metro quan tornava de la feina, esgotada i mig adormida, i la única cosa que tenia en ment eren els molts exàmens que encara em quedaven abans de donar per acabat el curs - que,...

Això ja s'acaba. Cada dia em queda una mica menys per endinsar-me en l'estiu i deixar enrere - durant uns mesos - la meva vida d'estudiant treballadora massa enfeinada per fer altra cosa que no sigui deixar-me les celles damunt piles i piles d'apunts, i començar-ne una de nova, on només seré treballadora. Han estat uns mesos molt intensos i espero recollir-ne un fruit ben madur, dolç i nutritiu - o la meva acidesa interna corromprà tot allò que se li posi pel davant, siguin clients, siguin familiars o sigui l' Univers mateix intentant posar pau -. Les dues últimes setmanes han estat dures i trepidants. Acabava un examen i ja en tenia un altre trucant a la porta. De vegades, portava al damunt tantíssims apunts que, sovint, no sabia ni quins eren. Sovint, ni tan sols era conscient de què estava estudiant al metro. Ai, el metro, company de viatge, sala d'estudi polivalent, reculatemps d'accés públic. Què hauria fet, si no hagués disposat d'aquests mo...

Fa un parell de setmanes, quan aquesta entrada començava a perfilar-se a les entranyes del meu extasiat cervell, estava molt emocionada. Molt histèrica, de fet, perquè tenia moltes ganes de parlar-vos de l' Staphylococcus aureus , un bacteri gram + conegudíssim a tots els laboratoris de microbiologia d'aquest racó de l'univers i, perquè no, del raconet que hi ha passat el Sol. Però resulta que no podré. Resulta que tots els argument que lligaven en secret aquesta entrada van caure, com peces del domino, un fatídic 18 de Març del 2019. Tota la història prèvia que conformava els fonaments de la meva dissertació sobre aquest minúscul, però adorable, bacteri se n'ha anat a prendre pel cul a la puta velocitat de la llum. A CAGAR A LA VIA! No es poden tenir il·lusions! Així no ve de gust ni viure, ni deixar viure! Oh, oh, tinc un Staphylococcus epidermidis! DONCS QUINA PUTA MERDA! Jo volia un aureus! Però no, a la senyora li toca el cosí llunyà una mica raret. I qui s...

Pensareu "Virus? Virus refotut? I panick attack? Què has fet, ja?!". Doncs mira, res. O  molt, de fet. D'entrada, oferir el meu cos a unes visites desconegudes i no desitjades. I de sortida, portar molt cansament i verí a dins. El primer és, en teoria, fàcil de combatre. El segon no tant. I m'hi esforço, eh, però tu, que no hi ha manera! És posar les notícies cada matí mentre esmorzo i PAM! Sempre ens toca el rebre. Potser això ha contribuït a no pair bé l'esmorzar i obrir les portes a la decadència intestinal. Hum, és una idea interessant: que la merda que surt cada dia a la tele no només ens altera el cervell, sinó també els budells. I és que no hi ha res pitjor que sentir-te buida per dins - físicament buida, vull dir, perquè ni ganes de menjar tinc - i supurar bilis per tots els porus del teu cos quan connectes amb el 324 ben d'hora, ben d'hora. Encara no sé com s'ho munten els presos polítics per semblar sempre tan frescos, com acabats de sortir...

Tinc feina. No és cap novetat. De fet, ho he repetit tantes vegades que ha perdut significat i urgència. I alguns diran - diuen, diuen, diuen, coff coff - què hi fas aquí, si tanta feina tens? Vés, alguns es fan passar l'estrès amb alcohol, d'altres engoleixen temporades senceres d'una sèrie. I jo? Jo escric un bloc. Un bloc estrany, un bloc variat. Un bloc on tan bon punt us parlo dels meus estudis, de les meves dèries o de les incongruències d'aquesta vida que m'ha tocat viure. I és que de fets paranormals al llarg de la setmana n'hi ha a cabassos. Posem per exemple el següent... " Barretes de cereals amb dàtils i ametlles, amb gust de poma i canyella ". Aquest és el curiós missatge críptic que vaig trobar fa poc en unes barretes de cereals. Pel consum humà, no penseu que parlo de menjar pels amics de quatre potes. Aviam, aviam que necessito aclarir les idees per poder encetar aquesta ronda d'incoherències. Ets una empresa que vol fer barrete...