Nalataia, Mare Tubercle

Sé que no arribaràs mai a llegir això. Sé que ni tan sols saps que, més enllà del teu mesquí món, existeix algú que t'avorreix amb tota la seva ànima, algú que et desitja el pitjor que se li pot desitjar a una altra criatura, perquè ni tan sols et puc considerar humà. Ets una rata miserable que no coneix la vergonya, ni la misericòrdia; algú per a qui paraules com empatia, solidaritat, respecte o dignitat no són més que lletres a l'atzar en una pàgina en blanc que els altres anomenem vida. Ets una criatura vil que s'aprofita de la bona voluntat dels seus conciutadans, als quals no dubta en ferir i humiliar, car la teva essència, la teva ànima està podrida, tacada més enllà dels límits insuperables inherents en l'espècie humana. Ets un monstre sense consciència que engoleix tot allò que és bo i agradable sota el sol i ho converteix en cendra, en fum i brases, consumint-ho tot egoistament sense deixar ni l'ombra de l'esperança pels altres. No hi h...

Aquest matí he sortit una altra estoneta amb la bicicleta i, tot i la distància recorreguda, sembla que les meves cames porten bé l'esforç. De moment. Tampoc m'hi he matat gaire, no us penseu, ni sóc ciclista ni vull ser-ho (algun cop us he fixat en les cames que tenen?!) però el passeig ha pagat la pena. A més, un cop dominat el truc dels pinyons i les marxes, tot ha estat fàcil i simple, sobretot les pujades, les poques pujades que m'he trobat. Tot i que la primera que he fet, sense canviar de marxa ni res, ha tingut com a conseqüència un lament trist i dolorós dels meus quàdriceps. Pobres, no s'ho mereixen. Però ha estat agradable, sobretot per la fresca que passava, no com el cap de setmana passat, que feia un sol de justícia i jo, feliç de mi, vaig sortir amb pantalons llargs a fer la volta al barri. Una mica més i se m'enreda la llengua a les rodes de tant que em penjava... Tot i així, jo volia parlar sobre el selló. El selló? Sí, la punta de fletxa aque...

Feia catorze anys que no m'asseia en una bicicleta, catorze anys! Sort que, igual que passa amb les taules de multiplicar, anar en bici no és una cosa que s'oblidi fàcilment sinó, ara estaria a urgències. I com pot ser que fes tantíssim temps que no agafés una bicicleta? Els motius són diversos i variats però la raó principal és la meva mare.  Mai he estat una santa, no a casa, com a mínim. A l'escola sí, allà era l'encarnació de la santedat i les bones maneres. A casa sempre he estat més punyetera. No mala gent, però si rebel. I en un d'aquests atacs de revelació contra la autoritat típic dels adolescents (suposo) , la meva mare em va castigar tot un estiu sense bicicleta (o això interpreto després d'anat sumant les parts dels records dispersos) . Sigui com sigui, un estiu va seguir al següent. I aquest a l'altre i així successivament fins avui. El resultat de tot plegat és mitja vida sense pujar a una bicicleta. Me germana sol dir que aquí, la tonta, ...

Bé, doncs la cosa va sobre coloms. No és un dels meus temes preferits, ni tampoc un de recorrent però, de vegades, les coses no són com volem i, sinó, que els ho preguntin als milers de llicenciats i graduats universitaris que s'han quedat sense ungles de tant menjar-se-les.  Fa una mica més d'un mes, estava tan tranquil·lament endreçant els meus pensaments i fent equilibris en un tamboret quasi, quasi més alt que jo quan, sense preàmbuls, ni cants celestes, ni llums encegadores caient com cascades d'aigua del cel, un colom blanc immaculat (o, com a mínim, tan immaculat com pot estar un colom a Barcelona) va entrar volant a la botiga on era. No va ser una entrada d'aquelles típiques, que acaben amb el colom incrustat a la paret, no. Aquesta entrada va ser divina: la bèstia va avançar a càmera lenta, com surant en una corrent invisible i, a mig camí, va fer anar les ales enrere, com si tragués pit, com si les estigués dient al món "Ei, sóc aquí", i va que...

Segons l'IEC, el terme " robar " implica apropiar-se d'una cosa que no és nostra amb violència i/o engany, a banda de fer-ho d'amagat si les circumstàncies són favorables. " Pispar ", en canvi, és el mateix però sense les hòsties ni les mentides. Sigui com sigui, el cas és que algú s'endu una cosa que tenies tu i, per bé o per mal, ni te n'adones. A no ser que ho faci davant la teva puta cara i pretengui fer-te'n còmplice. Això és, a grans trets, el que em va passar fa relativament poc en un lloc de la Terra, el nom del qual no vull mencionar.  L'anècdota, perquè no és res més que això, per sort, tot i que poc li va faltar per ser portada dels diaris, gira al voltant d'uns elements, diguem-ne " X " que, en el seu conjunt, formen un element major, diguem-ne " Y ". Doncs bé, resulta que una excepcionalment calorosa tarda de Juliol, i no serà perquè no n'hàgim tingut, una parella d'edat entre la menop...

Si quan heu llegit el títol de l'entrada heu pensat en pets, l'heu encertat. Ara, si penseu que em dedicaré a parlar de ventositats, aneu arreglats. Cadascú que s'aguanti amb les seves i deixi tranquil·les les dels altres. El títol de l'entrada fa referència a una conversa molt animada que vaig tenir amb me germana fa poc més d'un dia; efectes secundaris dels xats. De les poques coses que us puc explicar i que no em donaran bitllet directe al purgatori, destaco els comportaments estranys de l'ésser humà, perquè som rarets, això es un fet. Com també és un fet que la gent no entén les indirectes (i dit sigui de pas, les directes) . O és que la persiana baixada d'un comerç no és prou eloqüent? Que de què parlo? Bé, doncs precisament del que acabeu de llegir: ara resulta que un comerç amb la persiana baixada i els llums apagats no està tancat, sinó en stand-by. I per què ho sé, això? Perquè m'hi he trobat (digueu-ne persiana, digueu-ne porta de 3x4 tanc...

Navegant per la xarxa, m'he trobat això. El cas és que, a part d'arrencar-me una riallada, m'ha fet pensar en el munt de persones que van per la vida amb cara d'haver-se empassat accidentalment un got de vinagre. I més que l'expressió que porten, en l'actitud que mantenen. Vull dir, quan entro a algun lloc (i on dic lloc, dic botiga) , saludo, potser no efusivament, però sí dic "Hola", que és el mínim d'educació que tothom hauria de demostrar de cara a la galeria. Si per dins t'estàs recordant de tots els morts de la persona que tens al davant, doncs és cosa teva; de fet, i com solia dir el meu pare, tens dos problemes: enfadar-te i desenfadar-te (quantíssimes vegades no m'ha salvat aquesta frase a mi...) , tot i que en aquest cas seria "amargar-te i desamargar-te", però ja m'enteneu. Que per què m'exclamo? Simple: quan et passes vuit hores al dia saludant a la gent, esperes que, com a mínim, ells compleixin ...