Nalataia, Mare Tubercle

Segons l'IEC, el terme " robar " implica apropiar-se d'una cosa que no és nostra amb violència i/o engany, a banda de fer-ho d'amagat si les circumstàncies són favorables. " Pispar ", en canvi, és el mateix però sense les hòsties ni les mentides. Sigui com sigui, el cas és que algú s'endu una cosa que tenies tu i, per bé o per mal, ni te n'adones. A no ser que ho faci davant la teva puta cara i pretengui fer-te'n còmplice. Això és, a grans trets, el que em va passar fa relativament poc en un lloc de la Terra, el nom del qual no vull mencionar.  L'anècdota, perquè no és res més que això, per sort, tot i que poc li va faltar per ser portada dels diaris, gira al voltant d'uns elements, diguem-ne " X " que, en el seu conjunt, formen un element major, diguem-ne " Y ". Doncs bé, resulta que una excepcionalment calorosa tarda de Juliol, i no serà perquè no n'hàgim tingut, una parella d'edat entre la menop...

Si quan heu llegit el títol de l'entrada heu pensat en pets, l'heu encertat. Ara, si penseu que em dedicaré a parlar de ventositats, aneu arreglats. Cadascú que s'aguanti amb les seves i deixi tranquil·les les dels altres. El títol de l'entrada fa referència a una conversa molt animada que vaig tenir amb me germana fa poc més d'un dia; efectes secundaris dels xats. De les poques coses que us puc explicar i que no em donaran bitllet directe al purgatori, destaco els comportaments estranys de l'ésser humà, perquè som rarets, això es un fet. Com també és un fet que la gent no entén les indirectes (i dit sigui de pas, les directes) . O és que la persiana baixada d'un comerç no és prou eloqüent? Que de què parlo? Bé, doncs precisament del que acabeu de llegir: ara resulta que un comerç amb la persiana baixada i els llums apagats no està tancat, sinó en stand-by. I per què ho sé, això? Perquè m'hi he trobat (digueu-ne persiana, digueu-ne porta de 3x4 tanc...

Navegant per la xarxa, m'he trobat això. El cas és que, a part d'arrencar-me una riallada, m'ha fet pensar en el munt de persones que van per la vida amb cara d'haver-se empassat accidentalment un got de vinagre. I més que l'expressió que porten, en l'actitud que mantenen. Vull dir, quan entro a algun lloc (i on dic lloc, dic botiga) , saludo, potser no efusivament, però sí dic "Hola", que és el mínim d'educació que tothom hauria de demostrar de cara a la galeria. Si per dins t'estàs recordant de tots els morts de la persona que tens al davant, doncs és cosa teva; de fet, i com solia dir el meu pare, tens dos problemes: enfadar-te i desenfadar-te (quantíssimes vegades no m'ha salvat aquesta frase a mi...) , tot i que en aquest cas seria "amargar-te i desamargar-te", però ja m'enteneu. Que per què m'exclamo? Simple: quan et passes vuit hores al dia saludant a la gent, esperes que, com a mínim, ells compleixin ...

Un dels únics seguidors que (encara) m'escriu de tant en tant, m'ha deixat un missatge preguntant-me per la meva anterior i críptica entrada. Si bé el significat de la mateixa està lluny de ser compresa en la seva totalitat per part vostra, crec que la idea queda prou clara: to be or not to be , baby. Ja sigui to be una tortuga o not to be una treballadora explotada per un sistema que prioritza el capital i el desconeixement. Amb paraules més maques o més rebuscades, amb una redacció més simple o més complexa, el concepte inherent a la entrada era el desemparament que sent una majoria quan es topa amb la realitat d'unes minories molt afortunades. Sigui com sigui, la meva resposta no ha tingut gaire a veure amb l'aclariment que acabo de fer. De fet, li dic que ahir, mentre estudiava pels examens finals d'alemany, vaig escriure una història... bé, "història" sota paraula d'honor, més aviat frases unides entre elles mitjançant comes, connectors i ...

De vegades, la vida ens dona oportunitats que no podem deixar anar. D'altres, aquestes oportunitats ho seran si nosaltres ho volem. Sovint, aquestes oportunitats no són res, poc menys que fum... però nosaltres ens entossudim en agafar-les. Ens hi aferrem com un nàufrag al flotador que el manté amb vida. I ens equivoquem. Però estem tan desesperats que no ho veiem, no som conscients que aquestes oportunitats que se'ns han materialitzat al davant no són nostres, són una trampa, no ens corresponen. I les mantenim a prop per por a perdre-les però, el que no sabem és que no ens ha de fer por perdre quelcom que mai ha estat fet per a nosaltres. Tot i així, la por, la indecisió, la inseguretat, el fracàs i tantes i tantes emocions que ens capgiren del revés, ens passen una mala jugada. Totes aquestes oportunitats ens encadenen i desperten un "jo" que no correspon al real, que no ens representa. Per desgràcia, no sempre ho veiem. De fet, m'atreviria a dir que no ho fem, ...

Heu de reconèixer que he estat ràpida amb el títol, eh? Eh? Eh? Altra cosa és que els qui llegiu aquesta entrada entengueu la ironia del moment. Si més no, la primera part. La segona és una mica més subtil, i em recorda dolorosament al silenci de tres part d'en Kvothe. Així que l'hauré d'explicar. Any 2014, si fa o no fa, per aquesta època. La gran notícia de l'any irromp amb força i contundència als cors de tota una generació (i legió) de fans qui, com Camarón, s'esquincen la camisa: torna Digimon. La xarxa s'omple de dibuixos, històries paral·leles, especulacions... tot és possible. Els qui no estan emocionats i comptant els dies, estan en estat de xoc, incapaços d'estar atents a res més. Nova sèrie d'animació anunciada per a la primavera del 2015. Tot un any engolint la informació en comptagotes que ens arribava del Japó com si d'ella en depengués la nostra vida. Tot un any explicant a qualsevol disposat a escoltar-nos que Digimon tornaria a...

Jo volia parlar-vos sobre els dolços que vaig fer el divendres (que ja ho faré) però abans, una petita reflexió sobre Orange i les seves trampes comercials. Encara no fa un any, la meva família i jo vàrem decidir accedir al món d'Internet als mòbils. I per "accedir" vull dir "contractar la tarifa més cutre existent i tira milles". Jo no volia aquest invent del Diable pul·lulant a totes hores pel meu mòbil, així que m'hi vaig negar en rodó. Mon pare i me germana s'hi van apuntar, Me mare, igual que jo, no en volia saber res. Fins aquí, tot molt normal, res a destacar. Total, anem a la botiga d' Orange i els fem coneixedors de les nostres intencions. A més, jo els explico que el meu vell (però actual en aquell moment) mòbil està fet una carraca, s'apaga quan li sembla i, de vegades, truca sol. Vaja, que li toca jubilar-se (5 anys, bona edat) . El meu pare i me germana agafen la tarifa d'Internet barata i se'ls ofereix un mòbil nou,...