Nalataia, Mare Tubercle

Navegant per la xarxa, m'he trobat això. El cas és que, a part d'arrencar-me una riallada, m'ha fet pensar en el munt de persones que van per la vida amb cara d'haver-se empassat accidentalment un got de vinagre. I més que l'expressió que porten, en l'actitud que mantenen. Vull dir, quan entro a algun lloc (i on dic lloc, dic botiga) , saludo, potser no efusivament, però sí dic "Hola", que és el mínim d'educació que tothom hauria de demostrar de cara a la galeria. Si per dins t'estàs recordant de tots els morts de la persona que tens al davant, doncs és cosa teva; de fet, i com solia dir el meu pare, tens dos problemes: enfadar-te i desenfadar-te (quantíssimes vegades no m'ha salvat aquesta frase a mi...) , tot i que en aquest cas seria "amargar-te i desamargar-te", però ja m'enteneu. Que per què m'exclamo? Simple: quan et passes vuit hores al dia saludant a la gent, esperes que, com a mínim, ells compleixin ...

Un dels únics seguidors que (encara) m'escriu de tant en tant, m'ha deixat un missatge preguntant-me per la meva anterior i críptica entrada. Si bé el significat de la mateixa està lluny de ser compresa en la seva totalitat per part vostra, crec que la idea queda prou clara: to be or not to be , baby. Ja sigui to be una tortuga o not to be una treballadora explotada per un sistema que prioritza el capital i el desconeixement. Amb paraules més maques o més rebuscades, amb una redacció més simple o més complexa, el concepte inherent a la entrada era el desemparament que sent una majoria quan es topa amb la realitat d'unes minories molt afortunades. Sigui com sigui, la meva resposta no ha tingut gaire a veure amb l'aclariment que acabo de fer. De fet, li dic que ahir, mentre estudiava pels examens finals d'alemany, vaig escriure una història... bé, "història" sota paraula d'honor, més aviat frases unides entre elles mitjançant comes, connectors i ...

De vegades, la vida ens dona oportunitats que no podem deixar anar. D'altres, aquestes oportunitats ho seran si nosaltres ho volem. Sovint, aquestes oportunitats no són res, poc menys que fum... però nosaltres ens entossudim en agafar-les. Ens hi aferrem com un nàufrag al flotador que el manté amb vida. I ens equivoquem. Però estem tan desesperats que no ho veiem, no som conscients que aquestes oportunitats que se'ns han materialitzat al davant no són nostres, són una trampa, no ens corresponen. I les mantenim a prop per por a perdre-les però, el que no sabem és que no ens ha de fer por perdre quelcom que mai ha estat fet per a nosaltres. Tot i així, la por, la indecisió, la inseguretat, el fracàs i tantes i tantes emocions que ens capgiren del revés, ens passen una mala jugada. Totes aquestes oportunitats ens encadenen i desperten un "jo" que no correspon al real, que no ens representa. Per desgràcia, no sempre ho veiem. De fet, m'atreviria a dir que no ho fem, ...

Heu de reconèixer que he estat ràpida amb el títol, eh? Eh? Eh? Altra cosa és que els qui llegiu aquesta entrada entengueu la ironia del moment. Si més no, la primera part. La segona és una mica més subtil, i em recorda dolorosament al silenci de tres part d'en Kvothe. Així que l'hauré d'explicar. Any 2014, si fa o no fa, per aquesta època. La gran notícia de l'any irromp amb força i contundència als cors de tota una generació (i legió) de fans qui, com Camarón, s'esquincen la camisa: torna Digimon. La xarxa s'omple de dibuixos, històries paral·leles, especulacions... tot és possible. Els qui no estan emocionats i comptant els dies, estan en estat de xoc, incapaços d'estar atents a res més. Nova sèrie d'animació anunciada per a la primavera del 2015. Tot un any engolint la informació en comptagotes que ens arribava del Japó com si d'ella en depengués la nostra vida. Tot un any explicant a qualsevol disposat a escoltar-nos que Digimon tornaria a...

Jo volia parlar-vos sobre els dolços que vaig fer el divendres (que ja ho faré) però abans, una petita reflexió sobre Orange i les seves trampes comercials. Encara no fa un any, la meva família i jo vàrem decidir accedir al món d'Internet als mòbils. I per "accedir" vull dir "contractar la tarifa més cutre existent i tira milles". Jo no volia aquest invent del Diable pul·lulant a totes hores pel meu mòbil, així que m'hi vaig negar en rodó. Mon pare i me germana s'hi van apuntar, Me mare, igual que jo, no en volia saber res. Fins aquí, tot molt normal, res a destacar. Total, anem a la botiga d' Orange i els fem coneixedors de les nostres intencions. A més, jo els explico que el meu vell (però actual en aquell moment) mòbil està fet una carraca, s'apaga quan li sembla i, de vegades, truca sol. Vaja, que li toca jubilar-se (5 anys, bona edat) . El meu pare i me germana agafen la tarifa d'Internet barata i se'ls ofereix un mòbil nou,...

Al final, i com era d'esperar, no m'he fet amb tots els llibres que esperava. Lògicament, era impossible que tots aquells que m'havia demanat estiguessin disponibles a les paradetes que hi havia des de Diagonal fins a Colón... però somiar és gratis. En qualsevol cas, em vaig embutxacar tres llibres de la llista i una sorpresa inesperada. En total, i comptant que som quatre gats, la jornada va acabar amb 11 llibres sobre la taula i un DVD. Descomptant un parell de llibres que no tinc intenció de llegir, aquest St. Jordi em tindrà entretinguda fins a finals d'agost, més o menys, que serà quan entri en sequera literària. La única cosa que m'escama una mica és que aquesta vegada no hi ha cap llibre en català. Cap dels meus, vull dir. I no m'he n'havia adonat fins fa poques hores. No és que menystingui la lectura en castellà o anglès... és que se'm fa estrany, simplement. En fi. Aquests són, amb la llei a la mà, els meus llibres: La sorp...

ODIO EL CODI HTML Apa, ja ho he dit. Informàtics del món, podeu odiar-me, però no canviaré d'opinió. Obligueu-m'hi si teniu pebrots.  Ja ens llegirem (si no faig puré de portàtil abans) !!!! Ciao!!!! I que la gent prefereixi "Hombres, mujeres,  viceversa, vuelta del revés y empieza otra vez" abans que això... incomprensible.