Nalataia, Mare Tubercle

Odio poques coses d'aquest confinament, la veritat. Això d'estar-me a casa, aïllada del món, de la vida social - que mai n'he tingut gaire i sempre l'he evitada, cosa que converteix aquest virus amb el qui convivim en un dels meus favorits perquè m'obliga, M'OBLIGA, a anul·lar qualsevol pretensió de socialització que pogués tenir i m'encanta -, tenir temps sobrassada per fer el que em roti i, en general, gaudir d'un descans que ja feia temps que necessitava és, com a molt, lleugerament carregós els diumenges. Però, PERÒ , un ocellet m'ha dit que no hi haurà Sant Jordi enguany, NO HI HAURÀ SANT JORDI! Gent, això és molt greu, ÉS MOLT GREU! Una Catalunya sense Sant Jordi és com... COM UN CONY DE CATALUNYA SENSE SANT JORDI, PERQUÈ AQUEST DIA ÉS MOLT GRAN, MOLT GRAN I ENS L'HAN PRES!   Només tolero grans multituds tres cops l'any: pel Saló del Manga, per Sant Jordi i pel Dia de la Dona Treballadora. I M'HAN PRES SANT JORDI! SANT JORDI...

Doncs exactament això: si no saps rentar-te el cony de mans i t'has de mirar un tutorial de YouTube, ja estàs trigant massa a ficar-te dins d'un autoclau i fer-nos un immens favor a la resta. No sé a vosaltres, però a mi em van ensenyar a rentar les mans quan era menuda, i vistes les instruccions que circulen per Internet, mai ho he fet gaire diferent - potser el tema de les ungles sí, però tenia un raspall d'ungles, així que... compta? Nah, jo diria que no -. De debò que mai ningú s'ha plantejat que cal refregar-se bé TOTA la mà perquè quedi neta? Què fèieu, fins ara, obrir l'aixeta, apropar les puntes dels dits i eixugar-vos unes mans òbviament SEQUES ?! En quina realitat paral·lela no farcida de bacteris i virus a cada racó viviu? Perquè, oh i tant, de criaturetes torracollons en trobem a tot arreu. I si aquestes bestioles són virus, encara més, que ho aguanten tot. O quasi tot, però estàvem parlant de la vostra falta preocupant d'higiene. Aviam, que a...

Havia de caure. No podia seguir tancada a casa i no fer una entrada on no es mencionés, ni que fos de passada, el coi de coronavirus. Calia que passés, altrament, no m'hauria quedat tranquil·la. No us espereu consells sobre higiene - les histèries col·lectives us les gestioneu vosaltres -, que no us en donaré cap més enllà de "Sí, renteu-vos les mans, però també després d'anar a cagar, que al forat del cul hi tenim bacteris suficients per causar tres pandèmies més i preparar-ne una quarta".  I ara, al tema. Entre tant confinament i tantes hores mortes davant l'ordinador - mira que Internet és gran, així i tot m'avorreixo com l'aixella perduda d'una morena -, he pensat que estaria bé rescatar un somni que tenia a mig fer, un d'aquelles que tinc de tant en tant i que tants dubtes em generen sobre la qualitat de les meves neurones i de les dels guionistes de Hollywood. Perquè una cosa sí tinc clara, entre tanta incertesa vírica: el meu inconsci...

Bé, doncs ja és oficial: la histèria ha arribat a l'institut. Hi ha alguna força còsmica que s'està prenent moltes molèsties perquè no em tregui el títol de Tècnica de Laboratori Clínic i Biomèdic. Això, o els de l'empresa han subornat a algú per evitar perdre una treballadora més. Sinó, que algú m'expliqui perquè avui, quan he arribat al laboratori, me n'han fet fora als vint minuts. De fet, ha estat molt còmic, tot plegat. Jo estava per allà, voltant i pensant què faria, si gels d'agarosa o seguir voltant indefinidament, quan ha arribat la meva tutora i l'he saludada. Quan ha sentit la meva veu, s'ha girat i m'ha mirat, no sabria dir si sorpresa o meravellada de veure'm allà, i m'ha preguntat "¿Què haces tú aquí?" i jo, innocent de mi, he contestat "Eeeh, pràctiques?" - al meu favor, diré que he pensat que m'estava retraient que fos en aquell laboratori concret, cosa que m'ha semblat igual d'estrany pe...

All covered in hair? More like all covered in distress, the one that comes from nothingness, the kind that comes from stillness, tha kind that leaves you wondering whats it is going to be: surrender or madness. I així, CADA DIA . És com quan sóc a casa, que m'ignoren, però elevat a l'enèsima potència - i allà encara tenia a me germana, que si m'escoltava però, aquí? JA! -. És súper divertit: gràcies Cosmos per aquesta gran oportunitat d'aixafar-me la guitarra dia sí, dia també. Ben jugat. I em pregunto, val la pena que ho intenti? Vull dir, realment en trauré res, de tot això? A banda d'un regalim de foscor seguint-me arreu, volia dir. Ara mateix, em sento la persona més inútil, més prescindible i més innecessària de tota la galàxia coneguda, desconeguda, nascuda i per nàixer. I encara que em vagin donant corda - poca -, segueix semblant misèria. I fora de temps. Sobretot, fora de temps. Tinc la sensació que el rellotge s'ha aturat per a tothom menys ...